Opinió: ‘Mestres: feina o vocació?’

Des de fa dècades, els mestres hem representat un paper importantíssim a la nostra societat. No cal dir que hem assumit papers que no ens pertocaven, bàsicament perquè pensàvem que així havia de ser, però això ha de canviar.

Vaig començar a treballar com a mestre a l’escola Sant Bernat, l’any 1980. Va ser un curt període que em va servir per tenir un primer contacte amb el món educatiu i poder veure de primera mà la feina de les AMPAS, els mestres implicats, els directors buròcrates i estils que res no tenien a veure amb el que jo pensava. Un mal tràngol que vaig superar amb la meva arribada a l’Escola Gaudí, al barri de Ca n’Oriac, uns mesos més tard. Allà vam arribar un grup de gent jove amb ganes de treballar, de fer activitats de tota mena, veient que molts d’aquells alumnes tenien mancances que nosaltres volíem endreçar.

Mani-Instituts-Sabadell10
Protesta d'alguns instituts de Sabadell, el passat febrer.

La col·laboració de pares i mares va ser decisiva per treure de l’oblit un centre que es trobava ancorat en una dinàmica poc positiva i que creia en la feina ben feta, en la seriositat, en un estil que la única cosa que volia era treure els seus fills i filles d’un àmbit poc favorable als estudis. Es va posar en marxa la biblioteca, es van fer festes culturals, Sant Jordi, la Castanyada, colònies, excursions… Inclús va rebre la visita de la pedagoga Marta Mata, arran de l’estrena de l’obra El país de les cent paraules, escrita per ella mateixa. Tot això sense recursos, sense psicòlegs, sense personal de reforç; només amb ganes i esforç, sense remuneració econòmica i sense suport institucional directe.

Han passat 30 anys i les coses han de canviar. I dic que han de canviar en futur perquè moltes escoles continuen fent el mateix, però ara amb una situació ben diferent. Gran part de les famílies han abandonat els seus fills i els han deixat completament sota la responsabilitat del professorat. És veritat que durant l’etapa de l’educació primària se’n preocupen i força, però a l’arribar a la secundària els és més difícil continuar el seguiment dels seus fills. Això, tenint en compte que no es pot generalitzar i sí que hi ha pares que n’estan alerta.

Tancada_Escola_Industrial_Sabadell_assemblea1
Assemblea d'alumnat i professorat a l'IES Escola Industrial.

Les administracions porten temps torturant els professors i les professores a nivells mai vistos. Ens insulten dient-nos “funcionaris”, ens amenacen amb més feina, ens retallen els sous, ens obliguen a omplir formularis que després queden guardats als discos durs dels ordinadors o com a molt serveixen per lloar la feina de l’Administració, ens penalitzen si estem malalts, no posant-nos un substitut i, el que és més greu, menyspreen la nostra feina. Les paraules de la consellera Rigau en el sentit que no necessitem massa temps per preparar-nos les classes, doncs tots tenim un llibre, demostren, una vegada més la nul·la sensibilitat per la feina desenvolupada dins l’aula. Ha estat ella mai dins una classe? Ha vist com treballa un mestre? Ha pogut observar la dificultat que hi ha a vegades per mantenir-hi l’ordre? Ha participat mai en un procés de mediació?

Som professionals i davant de tots aquests atacs només ens queda treballar i fer la feina. Però potser ha arribat el moment de fer veure als pares i mares que tota aquesta feina vocacional que hem anat fent al llarg del temps, no ha estat mai valorada i ara encara, menyspreada. Hi ha mestres que temen un rebuig de part dels pares i mares contra ells per deixar de fer aquelles activitats que no són estrictament obligatòries. Sempre hem cregut que portar als alumnes al zoo o a Banyoles era pedagògic. I ho és. Però cal entendre d’una vegada per totes que sempre ens hem arriscat i massa pel bé dels seus fills i filles, i no estem disposats a continuar la nostra tasca si no és suficientment valorada. Al cap i a la fi, començo a pensar que és més positiu per a un nen o una nena anar al zoo amb els seus pares.

2 Comments