Com és possible que la mateixa administració pública que està aplicant les més brutals retallades contra el nivell de vida i els drets socials i laborals dels treballadors s’atreveixi a demanar a les víctimes d’aquestes polítiques que s’escurin les butxaques contra “l’exclusió social” que els mateixos estan provocant? Com es pot ser tant cínic? Com es pot tenir la cara tan dura?
Les retallades de la Generalitat afecten amb particular virulència a les entitats que treballen amb tasques de prevenció i assistència als sectors socials més depauperats.
A tall d’exemple i sense ànim d’ésser exhaustius, ha aplicat les tisores sense contemplacions a les organitzacions de l’àmbit de la integració sòcio-laboral dels discapacitats, que van manifestar-se massivament el cap de setmana passat a l’Arc del Triomf al veure perillar la seva supervivència. Al mateix temps, la conselleria de justícia anunciava la rebaixa substancial de les subvencions a les associacions que s’ocupen de la reinserció dels presos després de complir les sentències.
Tot això coincidint amb la difusió de l’esfereïdor informe sobre la pobresa infantil a Catalunya.
Els mateixos que estan generant la pobresa i l’exclusió social són els mateixos que ara sol·liciten la nostra aportació per apaivagar les seves conseqüències. Així no els hi cau la cara de vergonya quan asseguren que els fons recaptats a la Marató aniran destinats a les mateixes entitats que estan patint les retallades del govern de la Generalitat, justament quan més necessària és la seva tasca.
Malaltia i pobresa
Les darreres maratons de la televisió pública catalana, la seva, han estat dedicades a diverses malalties físiques i mentals. Una proposta discutible doncs desviava l’atenció de la responsabilitat del seu tractament del sistema públic sanitari cap a la iniciativa privada i la decisió personal.
La marató de diumenge, qualificada d’extraordinària, s’adreça a lluitar contra la pobresa. Un plantejament que connecta amb les arrels del subconscient catòlic del país i evoca les campanyes del Domund o contra el càncer on la caritat cristiana suplia les deficiències assistencials de l’Estat franquista. Al cap i a la fi, els catòlics són els campions de la doble moral, de manera que una donació altruista, una bona obra, serveix per a tranquil·litzar aquestes farisaiques consciències.
En un exercici d’obscenitat sense precedents, a la massiva propaganda de la Marató, la pobresa segregada pel sistema capitalista apareix com una patologia més que tots podem contraure com si fos l’alzaheimer.
Contraprogramació
El vídeo-clip promocional, on els candidats a la misèria juguen a les cadires musicals, resulta particularment repulsiu. Cada vegada que l’he vist m’ha provocat un atac d’indignació. Tant és així que em va reconfortar veure a Youtube el contravídeo La Marató de TV3: #sobrencadires elaborat per un grup de sabadellencs. Es tracta d’una excel·lent paròdia de l’anunci de la Marató que en poques hores ha rebut milers de visites i que obre aquest article.
Seria de justícia que la centraleta de TV3 es veiés bloquejada per milers de trucades i SMS protestant contra l’impúdica Marató de la televisió del govern de les retallades amb missatges contundents. Potser, així s’adonarien que no som imbècils i que la manipulació té uns límits ètics (un concepte que desconeixen), sinó de respecte a la intel·ligència dels espectadors.
No acabarem amb la pobresa i l’exclusió social amb maratons televisives, on els polítics i famosos amb envejables comptes corrents fan l’hipòcrita paper de solidaris, sinó amb una profunda transformació de les estructures econòmiques, polítiques i socials d’un sistema que condemna a milions de persones a la misèria.
No és crisi, és capitalisme.
