‘Tast de cultura’: Jordi Balaguer, autor de ‘El amante de la luna’

Jordi Balaguer Miralles és un jove escriptor nascut a Sabadell. Autor de la saga El amante de la luna, va publicar al 2010 el primer volum (Lágrimas de Sol) i al 2011 el segon (Sombras de Lobo) a través de la editorial Parnaso. Ara, l’editorial Almuzara s’ha fet amb els drets de l’obra i prepara una nova edició de tota la saga per tal de publicar-la a Espanya i Amèrica llatina.

“Quan un comença a deixar-ho tot per a escriure i s’auto-edita els llibres sempre espera que algú confii en el que fa i cregui en el potencial de la seva obra. A mi m’acaba de passar, i encara ho vaig paint”.

Podries dir-nos breument de què tracta El amante de la luna?
És una trilogia de narrativa fantàstica, medieval i d’emocions. De fet, el fet de centrar-me més en les emocions i de dotar la prosa, de vegades, de recursos poètics, fa que m’agradi parlar de El amante de la luna com una saga de fantasia lírica. La història neix en una Barcelona irreal que he adaptat a conveniència. El punt de partida és la desaparició de Gryal, un capità de la milícia de la ciutat, en algun lloc del Nord d’Itàlia. En Gryal, amant de la preciosa Lorette i víctima d’una traïció miliciana, romandrà en un poblat bàrbar fins que fuig amb la idea de tornar a Barcelona. En la seva fugida, serà maleït per una bruixa enfurismada i el converteix en l’amant de la lluna: de dia s’adormirà, de nit caminarà i no veurà ja més la llum del Sol. D’altra banda, la desaparició de Gryal actuarà com a detonant per a moure tot un seguit de personatges, alguns que l’estimen, d’altres que l’odien, obrint una trama coral de tres grans actes.

En definitiva, podríem dir que a El amante de la luna té molts protagonistes, i que se centra, sobretot, en les aventures i emocions de tot el repartiment i en el viatge de Gryal de tornada a Barcelona.

Tornant a la realitat… Com afecten les retallades en el panorama cultural actual a Catalunya? I a Sabadell?
No estic prou al dia d’inversions i pressupostos… A Catalunya ja s’invertien pocs calers en cultura. No ho trobo be ni malament, hauríem de discutir fins a quin punt ha de subvencionar o intervenir l’estat en el panorama artístic. Però sí que sé que a Catalunya es redueix, encara més, aquesta poca inversió per part d’infraestructures públiques, a la cultura: menys ajudes al cinema, disminució dels recursos dels museus… Conec el context, però no trobo que sigui una bona estratègia com a país, perquè a Catalunya tenim dues raons per fer forta la nostra cultura: una és el seu valor real, i l’altra, que hi ha una força major i oposada que vol carregar-se tot el que fa olor a català.

La força de la cultura i l’art son les persones. No podem esperar que l’alcalde o el president facin rentables les nostres idees o creacions. S’ha de pensar que difícilment es podrà ajudar a tots aquells que tenen inquietuds creatives i que té un regust d’injustícia que s’ajudi només a aquells que poden ser afins a l’administració del moment. Jo he vist a en Joan-Carles Sánchez, regidor de Cultura de l’ Ajuntament, assistir i donar suport, amb paraules i presència, a tots els actes als que ha pogut assistir. No sé si amb això n’hi ha prou per a tothom, però ajuda, és una persona donant suport a la iniciativa d’altres persones. Com ajuda tenir una fundació com Belles Arts, o artistes de cul inquiet com la pintora Maite Batalla i les seves xerrades al Suís, o els Amics de la Opera, o agrupacions i teatres com Sant Vicenç, La Faràndula, el Ciervo o el Teatre del Sol.

La força de l’art son les persones i la passió, i les retallades no afectaran (o no haurien d’afectar) a la voluntat de l’artista, ni a les ganes de fer. Sabadell és una ciutat viva i forta, plena de bones vibracions artístiques i de figures: les retallades no retallen el talent dels sabadellencs.

Personalment, la crisi la noto en el dia a dia, en el que costa pagar un lloguer o tenir feina decent. He notat la crisi, perquè Ediciones Parnaso va tancar i perquè, possiblement, sense crisi vendria més llibres. Però, per sort o per desgràcia, com no tinc sou ni ajudes com a escriptor, no m’han retallat ni drets ni sou. Sincerament, no crec que la figura de l’escriptor sigui la més perjudicada per les retallades… Citaré a Camilo José Cela, que ens ajudarà a fer-nos una idea del que penso: “Si l’escriptor no se sent capaç de deixar-se morir de gana, ha de canviar d’ofici. La veritat de l’escriptor no coincideix amb la veritat dels que reparteixen l’or”.  A l’hora d’escriure, no l’he notada.

Dins els diversos àmbits culturals, algun artista de Sabadell o voltants, que volguessis recomanar?
Em poses en un compromís! Aviam… No n’entenc de música, encara que gaudeixo molt d’ en Lluís Coloma, un pianista extraordinari que penso que és barceloní però passa tant per la Jam Session o el Griffin que ja el mig tenim adoptat.

En pintura, recomano gaudir de la obra que s’exposa al Traç d’Art, l’Intel·lecte i Belles arts i que feu, sobretot, un seguiment als pintors locals. N”hi ha molts i boníssims. De fet, penso que a Sabadell no en sabem prou de valorar els pintors autòctons. Et diré alguns noms (i me’n deixaré), i quan descobreixis la seva categoria, on han exposat, amb qui, i la excel·lència de la seva obra, veuràs que no m’equivoco: Rafa Barco, Ricard Calvo-Durán, Maite Batalla, Sabrina Sampere, o el meu pare Josep-Enric Balaguer.

També m’agradaria destacar la obra fotogràfica de Moisés Serra, un home entranyable d’ulls vells però brillants.

I pel que fa a literatura, jo em quedo amb el saber fer, els consells i el tracte proper que sempre m’ha dispensat en Jordi Solé, autor entre d’altres de Barcelona Far West o Ciutat d’Espies. També en tens d’altres locals i bons com en Roc Casagran (Un òs panda en un pas zebra) i l’Alfons Mallol (Sirius 4) o no tan locals però sí propers i bons, com Montse de Paz (Ciudad sin estrellas) o Xavi Boada (El secret de Santa Cecília).

Què haurien de fer les institucions públiques per fomentar la indústria literària particularment a nivell dels què comencen?

No ho sé, penso que és quelcom complicat. Et podrien donar fonaments, consells, suport logístic, possibilitat presentacions, descomptes en algunes coses, però difícilment invertiran en tu. Entenc que tampoc tenen la obligació de fer-ho i entrem en el debat de sempre: a qui se subvenciona i a qui no? Per què als que escriuen sobre alguna cosa determinada o en un idioma determinat sí i d’altres no?

Alguna obra o escriptor/a que hagis descobert i t’ hagi apassionat

Darrerament, m’ha apassionat Saramago amb Ensayo sobre la ceguera, Dante amb al Divina Comedia o el Principe de Maquiavel. Alguns pel que diuen, altres pel com ho diuen, d’altres perquè m’expliquen el que vull saber. Al final, el llibre i la persona han de ser un en un moment determinat de la vida. Els meus gustos i el meu estil els han marcat llibres com La princesa prometida o La trilogia de les creuades, i pel·lícules com Lady Halcón.

De tot el que has fet fins ara, quin personatge o obra has gaudit més? Quin t’ha costat més i quin menys? Algun que ara diries ” aquí vaig fallar, ara ho faria així”?

Potser les respostes no serviran a qui no hagi llegit la obra, però penso que el llibre que més m’agrada és el tercer, que encara no he publicat. Era tot un desafiament tancar la saga i fer-ho bé. El personatge que més m’agrada és Esner, el Capitán Poeta, i Ergon. Ergon és també el que més m’ha costat de fer, és un home molt sensible per dins i molt poc expressiu per fora.  Si hagués de canviar, canviaria algunes coses del primer llibre. Llavors no tenia gens d’experiència… però penso que la gràcia del primer és aquesta, que és el primer, així que el deixo com està.

Un somni: amb quin artista t’ agradaria col·laborar (pot ser factible o utòpic)?
Amb Leonardo da Vinci. I aprendre de tot.

Què voldries fer si el pressupost no fos un problema?
Una serie de El amante de la luna. I tornar a deixar-ho tot per posar-me a escriure en bars.

Què penses de la situació i panorama actuals i futur de la literatura en català: has escrit la teva trilogia en castellà per arribar a més públic, per trobar editor més fàcilment o perquè t ‘és més fàcil a tu com a escriptor?

Penso que el panorama de la narrativa catalana és prometedor, encara que hi ha molt d’invasor, entenent com a invasor el famós de torn que treu un llibre per Sant Jordi com aquell qui treu un pin o una samarreta. Pel que fa a mi, jo escric amb tots dos idiomes però el cas de El amante de la luna és especial… Vaig començar a escriure’l sense cap mena de pretensió. La meva ex m’havia deixat per Sant Jordi i vaig arribar a la conclusió de que l’amor no podia ser això, ni així, així que vaig començar a escriure una història d’amor, amb persones que no es rendien, dones que estimaven de debò, on tot era possible i els problemes s’arreglaven a cops d’espasa. Les meves influències del gènere fantàstic les havia llegit en castellà, així que vaig posar-me a escriure en castellà: m’era més fàcil, tenia el vocabulari que el cos em demanava. La idea de publicar-lo va arribar més tard, un cop acabat. La editorial que el va publicar era Parnaso, d’Andalusia. Res estava pensat, res estava planificat, però ara el meu públic és Catalunya i també a Espanya o Amèrica llatina. Sigui com sigui, seguiré escrivint, i ho faré sempre amb aquell idioma que em resulti més fàcil per a explicar allò que vull explicar.

Per acabar, creus que la llengua catalana hauria de tenir algun tipus de protecció o promoció per assegurar que hi hagi prou oferta de llibres en aquesta llengua?
Primer de tot i resumint, la meva resposta és sí. Sí, s’ha de defensar la llengua catalana, sí, perque és una missió de país. Però m’agradaria deixar clar que el fet de que un llibre s’hagi escrit en català no fa que una obra literària sigui necessàriament bona ni necessàriament mereixedora d’ajudes. Una obra pot ser escrita en suomi i fer molt més per la llengua catalana que la recopilació d’imatges amb subtítols del Mundo Deportivo, o pot ser escrita en castellà i traduïda al català, o pot ser escrita en anglès i parlar de la cultura catalana.

Dit això, penso que s’ha de protegir la llengua catalana i assegurar-ne l’ús. Sobretot en la educació i en tot el que està relacionat amb institucions públiques. La llengua és la forma natural en la que s’integren els membres que formen part d’una mateixa cultura, però també és la forma més contundent i desafiant de fer activisme polític envers una llengua dominant.