Virgínia Domínguez i Arcadi Oliveres, al Pere Quart. Foto: David B.

Quines vies de sortida a la crisi té Arcadi Oliveres?

  • L’activista assegura que “estem en mans d’assassins i criminals” en una crisi “pitjor del que es diu”.

  • Oliveres lloa la via islandesa, la bancà ètica, el llegat francès de Jospin i el decreixement som a sortides.

Dins el marc de les conferències organitzades per l’Entesa per Sabadell Dissidències en temps de crisi, aquest dimecres dia 17 d’octubre ha visitat la nostra ciutat l’economista Arcadi Oliveres.

Amb puntualitat anglesa i amb la sala del Casal Pere Quart plena de gom a gom, la regidora Virgínia Domínguez ha presentat l’Arcadi destacant la seva vessant d’activista pels drets humans, per la pau, pels drets civils i de treballador contra el deute externs dels països pobres i la despesa militar. També va tenir present els seus dos últims llibres: Aturem la crisi i Diguem prou.

L’Arcadi Oliveres ha començat esmentant els vincles que el van unir a Sabadell durant la seva època de professor a l’Escola d’Empresarials de la UAB, confessant que aquí es trobava com a casa. Sense pausa s’ha endinsat en el tema amb dades esfereïdores, com ara que la crisi és molt pitjor del que ens han dit. La primera d’elles és l’alimentària, que fa que al món morin 100.000 persones cada dia, malgrat que no falten aliments, sinó que n’estan mal repartits. Només caldria que els països més rics posessin les bases perquè els més pobres poguessin abastir-se per ells mateixos, criticant i molt les polítiques d’enviament de menjar. La contra d’aquest tema és la despesa militar que supera “vergonyosament” la d’ajudes alimentàries.

Domínguez i Oliveres, al casal Pere Quart. Autor: David B.
Domínguez i Oliveres, al casal Pere Quart. Autor: David B.

Els bancs són durament atacats per Oliveres subratllant el caràcter pervers del capitalisme que és format per “assassins i criminals” que impedeixen el desenvolupament dels pobles i que per tant se l’ha de fer desaparèixer.

Destaca també que ja hi ha hagut d’altres crisis que s’han anat superant però que aquesta inclou novetats com ara l’especulació i la rapidesa com funciona, la pressió dels propis especuladors sobre la classe política, posant-hi com a exemples Grècia i Itàlia, la bombolla immobiliària, les ajudes exclusives a la banca i el tancament del crèdit.

La via Jospin: la jornada de 35 hores

Amb una crítica ferotge a la instal•lació d’Eurovegas a Espanya i als ERO’s fantasma per part d’empreses automobilístiques, passa a explicar possibles sortides a la crisi. En primer lloc ens recorda que Lionel Jospin a França va aconseguir acabar amb l’atur al seu país repartint-lo entre tots, redistribuint les hores entre tots i pagant com a atur les hores no treballades.

Seguidament es lamenta que les retallades siguin un únic camí, quan n’hi hauria prou amb fer front definitivament al frau fiscal que en un 78per cent prové de la banca, les grans fortunes i les grans empreses. A més, la despesa militar espanyola continua augmentant ara especialment amb un avió de combat que es construeix juntament amb d’altres països de la Unió Europea i que representa la mateixa quantitat de diners que la revalorització de les pensions.

Islàndia i la banca ètica

Islàndia surt com a exemple de banquers a la presó, en contraposició a Espanya on els banquers estafadors gaudeixen de grans pensions. Només canviant el sistema, canviant els governants s’aconseguirà alguna cosa. La banca ètica és una sortida digna per a les persones que no vulguin col·laborar amb aquests criminals que aprofiten els estalvis de la gent, especialment els fons de pensions, per a traficar amb armes i drogues i especular en paradisos fiscals de tota mena.

El decreixement

Finalment acaba dient que la gent viu en un núvol. Que els mitjans de comunicació idiotitzen la gent que està més pendent del futbol, de les tertúlies manipulades, tapant-se els ulls davant una situació que s’agreuja amb el canvi climàtic i els seus efectes. No hi ha retorn; només una direcció que té una paraula: decreixement.

Després de respondre a les preguntes d’alguns assistents, el públic queda satisfet de les paraules de l’Arcadi que, fidel a la seva línia, ha barrejat l’humor amb les fredes dades econòmiques, però també ha ofert un bri d’esperança que, d’altra banda, és completament necessari.

Comments are closed.