Des dels inicis de la humanitat, la vanitat ha imperat arreu i ha repartit milions de carnets per tot el món. Aquesta mateixa vanitat s’ha fet amiga de l’arrogància, del menyspreu i de la fal·làcia, i tots plegats han anat del bracet de personatges de tota mena als quals la poltrona, l’elegant cadira, la medalla penjada del coll i la foto reglamentària els ha donat un aire xulesc i maliciós convertint-los, si no ho eren ja, en presoners del seu propi destí.
Però vet aquí que dins la societat individualista, competitiva i menyspreadora de tot el que és políticament correcte, apareixen uns personatges que gosen canviar el que està escrit, el que sempre tothom ha fet i el que no s’ha plantejat mai. Aquests petits gestos de desobediència impliquen alguna cosa més que renunciar al premi, a la medalla o als diners. Signifiquen un alè d’esperança en aquesta tèrbola societat en la qual ens sentim ofegats per les pressions de tota mena.
Tot i que el cas que ha saltat als diaris aquestes setmanes és el de Javier Marías, rebutjant el Premio Nacional de Narrativa, no és l’únic. Ja al 1994, la companyia teatral Els Joglars, dirigida per l’Albert Boadella va rebutjar el Premio Nacional de Teatro. Al 2001 ho va fer el dissenyador gràfic Daniel Gil, al 2003 l’escriptor Álvaro Pombo a Santander i al novembre de 2012 l’escultor Santiago Sierra el Premio Nacional de las Artes Plásticas. També Woody Allen que si bé no va rebutjar el Príncipe de Asturias, va dir que no tenia temps per venir a buscar-lo, que era més o menys el mateix que no voler-lo, però diplomàticament.
Javier Marías ha estat dur i contundent denunciant la política de retallades del govern en l’àmbit cultural, comparant-les amb el franquisme. També ha puntualitzat que la seva decisió no té a veure amb partidismes polítics, ja que si hagués governat el Partit Socialista hauria fet el mateix.
A la roda de premsa per a explicar el perquè del seu rebuig als 20.000 euros del premi, va manifestar el seu enuig per la manca de sensibilitat dels polítics espanyols vers la justícia social. De fet, pensa que la situació no ha canviat gaire respecte a la del franquisme. Els polítics fan i desfan i no passa res. Semblava que amb l’arribada de la democràcia alguna cosa podia canviar, però ara s’ha demostrat que tot continua igual. La ignorància és un dels aspectes que Javier Marías destaca de la classe política i també la impunitat moral que viu en aquest moment la societat on res no escandalitza ni sorprèn.
Javier Marías ha rebut molts elogis però també crítiques per haver rebutjat els diners del premi. Molts pensen que era millor donar-los a alguna institució cultural i així saber on hi anaven a parar. D’aquesta manera el premi queda com a “no atorgat” i la quantitat no es destina a cap fi. No era fàcil la seva decisió però segurament el gest de menyspreu va ser per a Marías el més valorat.
No ha pensat el mateix el jugador del Barça Xavi, que ha donat els 25.000 euros del Premio Príncipe de Astúrias a un aula de recolzament educatiu per a nens i nenes en risc d’exclusió social a Terrassa.
I parlant de donacions, val la pena destacar la negativa del Banc d’Aliments a acceptar el sou del dia 14 de novembre, dia de la vaga general, dels diputats del PSOE. Aquests van assistir al Parlament, però sense cobrar aquell dia. El Banc d’Aliments no vol que hi hagi cap vinculació de caire polític amb cap organització, encara que acepta la donació a títol personal.
Moltes entitats, acostumades al servilisme obligat com a conseqüència de la coacció de les diferents administracions, que d’això n’estem acostumats a Sabadell, han de fer el pas que els alliberi d’una vegada per totes i els doni la credibilitat que han anat perdent.
Però no oblidem les persones reals, aquelles que omplen els carrers dels nostres barris i que, malgrat no gaudir d’una posició de poder cultural, científic o de status especial, també renuncien al “privilegi” de la vanitat. Ja fa uns mesos vaig esmentar el cas de la líder veïnal del barri de Prosperitat de Barcelona, que havia rebut la Medalla d’Honor de la Ciutat i va tenir el valor i la gosadia de menysprear-lo davant de l’alcalde Xavier Trias que es va quedar amb una cara de sorpresa indescriptible. Sense cap mena de dubte, aquest va ser un gest suprem de desobediència perquè acceptar-lo hauria implicat una clara connivència cap a les polítiques salvatges de retallades contra les quals tant havia lluitat la María Ruíz Martos.
També comencem a conèixer casos de persones que s’aixequen quan algun polític, representant de la ciutadania, empresari, o membres diversos del establishment comencen a parlar. És un acte simple i no gens sorollós, però amb una càrrega de simbolisme impressionant. No calen ni crits, ni pancartes ni xiulets. Alguns ja ho han posat de moda i és una nova forma de protesta que pot arribar molt lluny. Però cal fixar-se i molt en les cares d’astorament dels capitosts que miren els seus submisos i pringats seguidors esperant una resposta que no arriba. Rosa Parks no va voler aixecar-se quan havia de fer-ho, passant a la història com a dona i com a símbol. Potser ara toca aixecar-se.
