Parlaré clar des de la primera línia. La veritat sobre el cas Harry Quebert em sembla una novel·la molt fluixa i francament irrellevant i si obté l’èxit de vendes que s’augura és simplement perquè ja fa temps que el màrqueting ha guanyat la partida a la literatura. Escriptor jove i atractiu, trama policíaca, escenari misteriós, protagonistes d’arrel literària, mesurades sorpreses argumentals. Tot això de la banda del màrqueting, premisses que puntuen molt alt a l’hora de vendre una novel·la al gran públic perquè, no ens enganyem, resulta més fàcil identificar-se amb els tòpics que amb un idea nova i original. Malgrat tot i per sí sol, aquest panorama no seria suficient per fer d’una novel·la una mala novel·la. Moltes novel·les han partit de tòpics i no per això deixen de ser bones novel·les. Què les fa, doncs, diferents? Ras i curt; l’estil.
El millor que es podria dir sobre La veritat sobre el Cas Harry Quebert és que el seu autor, Jöel Dicker, no té estil. Però seria una mentida com un piano perquè, deixant de banda que es desconeixen les altres obres de l’autor i seria agosarat generalitzar sobre un autor sense conèixer res més que una sola obra, el que evidencia La veritat sobre el cas Harry Quebert no és una manca d’estil sinó una supina manifestació de mal estil. Una manca d’estil no desmereix una novel·la perquè pot tractar-se d’un efecte voluntàriament buscat per objectivar la història que se’ns explica, per ocultar qualsevol rastre de narrador parcial i deixar que els personatges parlin pels seus fets i no per les seves paraules. Ja va dir Flaubert que l’absència ideal d’estil es demostra quan, per descriure un arbre, n’hi ha prou amb escriure el seu nom. Però és que aquí estem davant una mostra exemplar de mal estil. Jöel Dicker vol aparèixer en totes i cadascuna dels milers de línies de les més de 600 pàgines de la novel·la. El problema no seria aquest atac d’exhibicionisme si no fos perquè demostra una flagrant imperícia en cada gest del seu striptease literari. Jöel Dicker està traient el cap a cada racó de cada línia, repetint les anècdotes i els episodis fins l’extenuació (o, més aviat, fins l’extrema unció), tement que el seu lector sigui un despistat o un pusil·lànime, aquell tipus de lector que s’adorm llegint i que al dia següent ha de fer enrere dues o tres pàgines per saber de què va la cosa; aquí no cal, cada petit pas es mastega i regurgita infinites vegades de manera que converteix el lector, paradoxalment, en un rumiant que no ha de rumiar.
Des del Una rosa és una rosa és una rosa de Gertrude Stein, és clar que amb unes intencions diametralment oposades, que la insistència no es feia notar tant. Aquesta literatura del tartamudeig, del quequeig, triomfa absolutament en l’abús dels diàlegs, d’una naïfitat que fa fredar, inhàbils completament per atorgar la més mínima entitat als personatges, útils només per incentivar l’avanç del lector estancat, com una meta volant en una etapa de muntanya, accelerem ara que podem que ja farem figa després. En definitiva, un estira i arronsa que obliga a empassar la mateixa història una i altra vegada i que ni el més enginyós dels girs argumentals aconseguiria salvar.
Tot això tan aspre té un sol culpable: el màrqueting. Si no se li donés tant bombo, no com un producte apte per a tots els públics (que també, sense que això deixi de ser una operació legítima), sinó com un exemple d’excel·lència literària (comparacions amb Philip Roth…quin? el de les redaccions de parvulari?), la ignorància i el desinterès haguessin passat per davant de l’acrimònia i el desencís. Ara bé, potser es tracta d’això: tant se val si bé o malament, però el que importa és que se’n parli.
