Aquest dijous ha presentat la seva primera novel·la Àlvar Caixal, Les llavors del silenci, amb la qual ha guanyat el premi BBVA Sant Joan 2013 de literatura catalana. Després d’haver publicat diversos relats curts i poemes, s’ha decidit a revelar aquesta obra històrica i d’intriga que narra les histories de dues famílies marcades per la guerra amb punts en comú.
La primera exhibició pública del llibre ha tingut lloc a La llar del llibre i ha estat a càrrec de Belén Latorre, directora de la Fundació Antigues Caixes Catalanes i del propi autor. Aprofitant aquest acte que ha tingut una assistència d’unes 60 persones, conèixem una mica més la seva obra i la seva persona.
Després de 4 anys de documentació, reflexió i escritura publica Les llavors del silenci. I guanya un dels premis més ben dotats de la literatura catalana: el Sant Joan, convocat històricament per l’Obra Social de Caixa Sabadell i que ha sobrevisctu al naufragi d’Unnim: 35.000 euros lliures d’impostos i a banda dels drets d’autor.
Què significa per a tu haver guanyat aquest premi?
Això és com un somni. Quan em van comunicar la notícia va ser una sorpresa amb majúscules perquè tot i que podia estar convençut de la qualitat de la novel·la, no creia que pogués ser tan bona. Està sent un moment inoblidable que m’està aportant molta satisfacció, una gran dosi d’autoestima i confiança per continuar. Noto que és un punt d’inflexió en la meva vida que marca un abans i un després.
El recorregut fins aquí ha sigut llarg, quatre anys de preparació per la publicació d’aquesta primera novel·la, però tota una vida dedicada a la lectura i a l’escriptura d’altres gèneres. Com va començar aquest amor per les lletres?
Va haver un punt en la meva vida de voler conèixer moltes coses i cultures diferents. Quan jo era jove, llegir em permetia viatjar i conèixer noves formes de fer al passat i al present. Suposo que el fet de llegir molt em va crear l’interès per la historia i per això sóc arqueòleg. Però els llibres a l’adolescència sobretot et permeten obrir la ment i et fan créixer amb més força.
Què creus que és necessari per escriure una novel·la?
Jo crec que primer fa falta una bona idea, i després molta constància. En el meu cas a més, he necessitat espai, intimitat i molt de temps.
Caixal és llicenciat en Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona i treballa com a arqueòleg al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Ha dirigit nombroses excavacions arqueològiques i ha publicat articles i estudis monogràfics relacionats amb el patrimoni arquitectònic, l’arqueologia i la restauració monumental. Considera l’escriptura com la seva primera vocació, ha participat en obres col·lectives vinculades a la comarca del Matarranya i la Franja de Ponent com recull de relats L’arbreda ebrenca (2010), del llibre de narracions El tren de la Val de Zafán (2011) i de l’antologia poètica Poesia de frontera (2011).
Per quines temàtiques tens debilitat?
Per mi un tema molt important és la memòria vinculada al passat i el present, i alguns temes també intangibles o l’interès per aquelles estranyes vinculacions que de vegades hi ha entre persones, coses i llocs que estan físicament i temporalment molt allunyats.
Quins assumptes tractes a Les llavors del silenci?
La temàtica amaga el conflicte de la Guerra Civil i està molt relacionada amb la memòria històrica i la càrrega emocional que arrossega la memòria i també de la culpa que es transmet generacionalment a través de la família.
Els personatges recuperen secrets i vivències de la Guerra Civil que han tingut amagades a l’inconscient, és important que els recuperem?
Sí, és molt important que recuperem aquestes vivències i puguem donar resposta a preguntes que encara estan obertes, perquè hi ha moltes ferides que encara no s’han tancat del tot.
Creus que actualment s’haurien d’oblidar també alguns temes relacionats amb la Guerra Civil?
Jo crec que oblidar no, el silenci no serveix per res. És important que les coses se sàpiguen, s’assumeixin, s’admetin… És important perquè si no, queda una ferida a dintre, una mena de residu que no acaba de netejar-se mai.
És un tema amb el que estàs molt lligat?
Jo crec que sí, perquè considero que tots hem tingut algun trauma. Tot això ens afecta afecta i llavors la clau és per mi de quina manera reacciones i com t’afrontes al patiment que genera aquest trauma. És a dir, pots admetre’l o pots negar-lo, reprimir-lo i silenciar-lo que és el que passa una miqueta en la novel·la.
Tens al cap nous projectes?
Sempre tinc idees i projectes. Quan va arribar la notícia del premi es va obrir un parèntesi en alguns projectes que estaven a mig fer i que han quedat aturats. Suposo que un dia o altre continuaré perquè de fet, la meva primera vocació és escriure i a mi sempre m’ha agradat escriure i ho continuaré fent. I quan acabi tot aquest procés de promoció del llibre tornaré a treure del calaix aquests projectes que tinc a mitges.
Creus que és un bon moment per publicar un novel·la?
Jo crec que sempre és un bon moment per publicar una novel·la. La literatura és molt important, és un esforç contra l’oblit. Jo he estat molts anys escrivint i he publicat ara als 53 anys. Però escriure m’ha anat sempre molt bé per expressar sentiments, per entendre’m i per racionalitzar idees i plantejar nous reptes. Per mi, escriure és una necessitat.
