Amb una Faràndula gairebé plena ( al voltant del 90 per cent d’ocupació) i amb només cinc minuts de retard sobre l’horari programat, el trio de Constantí recolzats per Joan Pau Chaves als teclats i David Muñoz a la guitarra han començat a desgranar els temes de L’àrea petita, el seu darrer disc.
Amb una escenografia basada en caixes de cartró i una il·luminació impecable, han obert amb el primer tema d’aquest àlbum, el titulat Ja no ploro, un tema amb reminiscències de Morrissey. En endavant, les cançons van jugar amb la potencia sonora i lluminosa, sense renunciar a un cert repòs, aconseguint un equilibri força-serenor prou interessant. Les lletres parlen de temes quotidians, de rutines i de sentiments.
En aquest tram de concert el públic va estar una mica fred, segurament degut a la desconeixença de la majoria de temes a causa de la novetat del disc. Tampoc la sonoritat era la ideal en la majoria de casos: el so massa potent dels instruments dificultava que es pogués entendre amb suficient claredat la veu de Gavaldà fent impossible seguir les lletres a aquells que encara no se les sabien . Després d’un set de temes alegres va arribar una lenta, Calaixos que no obriré que Gavaldà va definir a l’entrevista prèvia que vam fer-li com “un homenatge als Beatles”, segurament pel final Hey Jude-esc.
En aquest tema, Gavaldà va baixar a peu de butaques a interactuar amb el públic. Entre cançons, en diverses ocasions van fer alguns acudits i referències a la nostra ciutat, (com el concert de 2005 o la pluja que els va anul·lar un concert per la Festa de la Primavera) però sempre breus, evitant els circumloquis habituals en altres grups. Venien a tocar, i això van fer durant més d’una hora i mitja. El concert va avançar amb bona part del nou disc, i podíem jugar a buscar les influències i records d’altres temes: des d’ una línia de baix de Pantalons curts i genolls pelats dels propis Pets a un tema que haguessin pogut signar perfectament els Manel. Aquí ja van introduir alguns clàssics com La vida és bonica (però complicada) que van remuntar el concert.
Per sort, encara van estar a temps, però s’hagués agraït que algun tema dels que no van sonar, com Malacara o Bona nit ( incomprensiblement oblidada al concert) s’haguessin intercalat al primer bloc. En aquest tram van sonar també La Colla, entre altres temes de caire més rock o Bombolles, primer single de L’àrea petita. Menció especial a una fan, la Laia, que de ben segur no oblidarà l’afecte amb que la banda va rebre-la, fent-la inclús partícip d’un dels temes, Me’n vaig, el que tanca aquest darrer àlbum.
Al cap de 90 minuts, els bisos. S’ha acabat i, XL, aquesta amb alguns membres del públic a l’escenari, van ajudar a tancar el concert amb un molt bon regust de boca, que va arribar al punt àlgid amb Bon dia. Alegria, ritme i nostàlgia són un valor segur per satisfer el públic.
A l’entrevista prèvia Gavaldà parlava de la satisfacció per l’horari familiar. No anava desencertat, perquè si bé abundaven els espectadors d’entre 30 i 50 anys, havien també molts nens, i inclús algun nadó . El grup ha madurat, tot i el nom quasi-infantil que van escollir (Ferran Piqué dels Amics de les Arts es va preguntar una vegada si Els Pets haguessin triat aquest nom d’haver sabut que arribarien tan lluny) però la impressió general és que el públic prefereix els temes mítics del grup i li ha costat entrar en la fórmula “àrea petita”.
Potser és qüestió de temps i segons avanci la gira, amb el disc més escoltat i difós, el públic estigui més receptiu. O potser el que succeeix és que el públic vol veure i sentir Els Pets de sempre. O potser, simplement, cada concert és una història i “Sabadell is different”.
