El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes, italianes i alemanyes ocupaven Sabadell.
Les cicatrius de la guerra i la fam van marcar Sabadell durant dècades.
Malgrat que el dia 26 de gener de 1939 tropes franquistes ja van entrar a l’Ajuntament i hi van penjar la bandera monàrquica, no va ser fins l’endemà quan les tropes de l’anomenat bàndol ‘nacional’ van entrar en desfilada per Sabadell, ocupant la ciutat i posant punt i final a un contesa bèl·lica que només duraria un parell de mesos més. Acabava la República. Començava la postguerra. Avui fa 75 anys.
Segons els diversos testimonis de l’època, quan les tropes franquistes van entrar a Sabadell ja feia dies que els sabadellencs s’havien preparat per a l’arribada. De fet, com narra Plàcid Garcia-Planas a Deu cròniques de la Guerra Civil a Sabadell dins el volum Sabadell 1931-1945. L’esperança desfeta, el primer escamot de soldats franquistes que va irrompre a l’Ajuntament la nit del 26 de gener van trobar sobretot ferits de guerra. Era l’aspecte de la ciutat i del país: malmès i esgotat després de tanta guerra.
Civils i militars fidels a la República van agafar els dies 24 i 25 el camí de l’exili, en massa des del carrer de la Salut fins al pont del mateix nom i la carretera de Caldes camí de França via Granollers. La majoria però no van arribar al seu destí. L’ocupació els va agafar encara a territori català.
“El dia 24 […] l’aviació bombardejava ja sobre Terrassa. No tothom fugia, però sí aquells que havien estat massa compromesos amb la situació anterior o havien ostentat càrrecs de responsabilitat […] L’endemà, el bombardeig arriba a Can Puiggener”, assegura Artur Domingo al capítol La Guerra Civil 1939-1939 del volum La República i la Guerra Civil. Sabadell 1936-1939.
Entre el 25 i el 26 de gener entren a Sabadell les tropes republicanes en retirada, comandades per Enrique Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll per dificultar l’arribada als franquistes.
Mentrestant, a la ciutat faltava el subministrament elèctric, la manca de queviures anava a més i el dispensari o els hospitals improvisats a l’actual seu de l’Arxiu Històric (la Casa Ponsà) o la Casa de la Caritat estaven desbordats. Enmig de la confusió, amb els republicans marxant i els ‘nacionals’ sense haver arribar del tot, algunes persones van saquejar establiments comercials i magatzems de queviures. Escriu l’historiador Andreu Castells a Informe de l’oposició:
“Als hospitals de sang passaren coses inqualificables. Es robaren mantes i llençols de llits on encara hi havia ferits de guerra. Es robà medicaments i material sanitari. Als Escolapis, habilitats a darrera hora com a hospital d’urgència, la requisa va anar a càrrec principalment dels veïns, els quals confiscaren matalassos, medicaments, sabates dels ferits. José González, cap de la Policia Municipal, va comentar que els qui menys robaven fores les famílies titllades de ‘roges’”.
El dia 27 de gener van entrar en desfilada els franquistes a Sabadell, entre ells tropes italianes, alemanys i també els anomenats ‘moros’, que van instal·lar unes parades per vendre llaunes de conserva i xocolata, acceptant només moneda i paper moneda d’abans de la guerra. Centenars de persones els van rebre al carrer, en la major part, esperançades amb el final de la guerra.
Dos dies després, mossèn Ernest Mateu va oficiar una missa a la Rambla de Sabadell cantonada amb el carrer d’Àngel Guimerà per celebrar el ‘tercer año triunfal’ y la ‘liberación‘ de la ciutat. Segons recorda Antonio Santamaría a Els orígenes de Convergència Democràtica de Catalunya, Mateu va entrar a la ciutat amb les tropes franquistes i uniforme de capellà castrense amb grau de capità. Després va ser nomenat arxiver municipal i l’any 1942 va escriure el llibre Franco a Sabadell.
Acabava la guerra; començava la postguerra i la repressió franquista
Després de dos anys i mig, acabava la Guerra Civil i començava la postguerra, amb una bona part de repressió. Però el record més important del període bèl·lic no marxaria tan fàcil.
“Res no és tan fort com la gana. El de la gana és el primer record de la Guerra Civil i la postguerra que sol venir al cap als qui la van viure. Després, altres imatges hauran ampliat la memòria, construint-la o fins i tot refent-la. Però en el fons dels records, el de la gana encara corseca els qui la van patir, i remou els qui n’han sentit de viva veu els testimonis. No n’hi ha cap de tan general, intens ni immediat”, assegura el periodista Josep Ache dins el volum Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta.
El règim de l’anomenada ‘Nueva España‘ trobaria una població famèlica però el racionament, la beneficència i l’estraperlo s’allargarien molts anys, durant tota la llarga dècada dels 40 i començaments dels 50. Era comú veure infants passant a demanar per les taules dels cafès. Malgrat la manca d’imatges, algunes testimonien llargues cues a la Rambla per accedir a aliments. L’especulació amb els productes de primera necessitat seria molt vista durant els següents anys a la ciutat. Segons l’historiador Martí Marín, un informe municipal de l’any 1943 assegurava que “todas las familias obreras son indigentes y a la más pequeña enfermedad se les tiene que auxiliar con recursos benéficos”.
Pocs dies després de la presa de Sabadell, les famílies benestants sabadellenques (la majoria industrials tèxtils) van començar a retornar a la ciutat. Havien marxat, la majoria al País Basc. Els Corominas, Brutau, Garriga, Estruch o Codina tornaven a la ciutat que havien deixat durant la guerra per sumar-se al bàndol franquista, fos per convicció o por a la violència revolucionària a l’àrea republicana. En alguns casos “encontraron en sus industrias activos superiores a los que habían dejado al marcharse”, segons va escriure el propi industrial i falangista Josep Maria Marcet a les seves memòries (Mi ciudad y yo). Marcet va lluitar amb el bàndol ‘nacional’ i va entrar en primera fila a Sabadell amb les tropes franquistes. La seva personalitat va marcar el Sabadell de la postguerra, sent l’alcalde durant dues dècades. Mentrestant, els grans empresaris van adaptar-se amb facilitat al nou règim, que els donava seguretat pel que feia a la propietat i el control del personal.
Repressió política i social
La repressió a la ciutat va ser dura. L’Ajuntament va formar un cos repressiu i també la Falange local. Es van saquejar i registrar domicilis privats, com els del ceramista Marian Burguès, interrogant amb violència i tortures els ciutadans sospitosos de ser afins a la República. La ciutat tenia llavors dues presons. L’historiador Andreu Castells va calcular que van haver-hi 2.200 detinguts sabadellencs a les presons o a batallons de penats o de treball. Una quinzena de sabadellencs van ser executats al Camp de la Bota (entre Sant Adrià i Barcelona). Entre els que van marxar a l’exili, alguns van deixar França al ser ocupada pels nazis; altres van passar a la Resistència i altres van ser deportats a camps d’extermini. 29 sabadellencs van morir al camp d’extermini de Mauthausen, segons Andreu Castells.
A nivell polític, dues personalitats van marcar els primers moments del franquisme a la ciutat. Primer un vell conegut: l’exalcalde monàrquic Esteve M. Relat, alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera, que en un primer moment va tornar a presidir la Corporació. I en segon lloc l’incipient i ambiciós Josep Maria Marcet, que enmig d’una lluita soterrada entre els vells polítics del primer terç del segle XX i els joves amb mèrits de guerra, va acabar ascendint a l’alcaldia el desembre de 1940, primer de forma accidental i des de 1942 de forma definitiva.
Llavors l’Ajuntament ja havia estat depurat de republicans, sent cessats desenes de funcionaris i policies. Segons Martí Marín explica a Sabadell al segle XX, gairebé un de cada quatre funcionaris van ser destituïts o sancionats. Les empreses privades també van ser depurades, sovint de forma venjativa, havent de deixar lloc per a contractar excombatents i mutilats de guerra. En canvi, els presos republicans, quan tornaven a la ciutat, ho feien en llibertat provisional i amb gran inseguretat. Qualsevol persona que malparlés sobre les simpaties roges d’algú altre tenia presumpció de veracitat.
Diverses entitats de la ciutat van desaparèixer: cooperatives, mutualitats, cercles de pensament… el Círcol Republicà Federal (important partit polític durant la República a la ciutat) va ser saquejat, el seu edifici confiscat pel Frente de Juventudes i subhastat. La Falange es va instal·lar a l’antic local de la Lliga Catalana (ocupat pel PSUC durant la guerra) i es va requisar el local de la Federació Local de Sindicats.
A nivell popular, es va prohibir el carnaval i l’església va imposar de nou els seus costums, especialment a l’escola. Els centres públics van ser clausurats, anul·lant els estudis superiors de l’Institut Escola, l’Institut Obrer i suprimint l’Escola Tèxtil, l’Escola de Comerç Valentí Almirall, l’Escola de Llenguatges i altres. S’abandonaren els projectes escolars de la República i es va deixar sense ús una escola de nova planta a la carretera de Castellar, que finalment va ser derruïda. Als cinemes es tocava l’himne espanyol amb la gent dempeus i saludant amb el braç a la romana de forma obligatòria. El català va ser arraconat i els símbols proscrits, per exemple, fent que la senyera a l’escut del Centre d’Esports Sabadell fos canviada per una bandera espanyola. Els noms dels carrers van patir una transformació amb criteris religiosos, i van ser castellanitzats.
La Guerra va deixar a la ciutat moltes cicatrius, por i gana. Un silenci espès i, en paraules de l’historiador Xavier Domènech “una veritable catàstrofe demogràfica”: 724 víctimes al front entre morts i desapareguts; 85 assassinats a la rereguarda republicana, 16 assassinats confirmats pels franquistes, 40 víctimes als camps nazis i tres morts en un bombardeig feixista a Barcelona. En total, 882 víctimes mortals sobre una població censada de menys de 50.000 habitants. A la pràctica, no hi havia sabadellenc que no tingués alguna víctima a plorar o lamentar.
iSabadell inicia aquesta setmana un recordatori dels 75 anys de l’entrada del bàndol franquista a la ciutat amb diversos testimonis de sabadellencs que van viure els fets. Cada dia trobareu un testimoni. Teniu familiars que van viure els fets? Què us han explicat? Quins van ser els seus records? Podeu fer les vostres aportacions a l’espai de comentaris, les xarxes socials o escriure a redaccio@isabadell.cat
One Comment