Sabadellenc, nascut el 1963, va estudiar filologia anglo-germànica, turisme i direcció hotelera encara que ara es dedica al món de les finances. Empès pel seu amor a la literatura i a la història local, acaba de publicar la seva primer novel·la Tragí de secrets (Voliana Edicions), ambientada a Sabadell al 1809 en plena ocupació napoleònica. Una obra qualificada per l’editor de “novel·la històrica”, que l’autor anomena “novel·la de quilòmetre zero” i que fou presentada el passat dijous a la Llar del Llibre amb l’aval de Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural.
La novel·la tracta de dos joves que viuen a Sarrià que es veuen obligats a fugir i refugiar-se a Sabadell, arran de la mort del seu pare, implicat en les rebel·lions populars contra les tropes franceses. Aquí troben acolliment i coneixen una parella de traginers que trafiquen amb tota mena de mercaderies amb qui teixeixen unes relacions que els portaran a embolicar-se en situacions compromeses i perilloses. Un gir inesperat mostra que sovint no tot és el que sembla ni les persones són com diuen o creuen ser.
La Guerra del Francès esdevé l’escenari de l’acció que ens permet endinsar-nos en la vida quotidiana del Sabadell de començaments del segle XIX. Per als potencials lectors indecisos i pels lectors que vulguin fer-li arribar la seva opinió, l’autor recomana visitar el bloc.
Com se li va acudir l’idea d’escriure aquesta narració?
Confesso que d’entrada no havia pensat escriure una novel·la. Em vaig començar a enredar tot sol quan cercava els meus avantpassats. Vaig trobar que el primer Casanovas del meu arbre genealògic empadronat a Sabadell havia vingut de la vila de Sarrià a l’any 1809. Menjat per la curiositat vaig voler saber quins motius l’haurien pogut empènyer a deixar casa seva i instal·lar-se aquí.
La novel·la mostra un gran treball de documentació. Quines fons ha consultat?
He consultat diversos arxius de la Generalitat, els fons de la Fundació Bosch i Cardellach, obres d’historiadors sobre l’època, particularment del Maresme i diverses webs especialitzades en el tema. També vaig trobar-me més d’un centenar de cartes, la majoria de queixes a les autoritats o cròniques de ciutadans que van patir l’ocupació de l’exèrcit napoleònic i que m’han servit per bastir el decorat de fons on es mouen els personatges. Jo no sóc ni pretenc ser un entès sobre el tema, ni l’obra és cap tractat, estudi o tesis sobre aquell episodi històric. El que volia saber és: Com vivia la gent en aquell temps? Què feia? Com vestia? De què devien parlar? Què les podia preocupar?
Com era el Sabadell de començaments del segle XIX?
Llavors la ciutat tenia 3.000 habitants i estava construïda en torn a l’església de Sant Salvador, ara de Sant Fèlix i el mercadal, ara el Passeig de la Plaça Major que era una important cruïlla de camins. La vila era molt rural amb cultius de cereals i vinya encara que ja destacava per la seva indústria tèxtil de llana, tissatge de lli, cotó o draperia. També hi havia altres activitats com la terrisseria, papereria o claveteria. Els terrissers eren tan bons que gaudien del privilegi d’entrar a Barcelona sense pagar el dret de porta i els clavetaires estaven instal·lats aquí al carrer de Sant Antoni. Al carrer de Les Valls començava el terme municipal de Sant Pere de Terrassa, prop del carrer del Raval, un carrer aristocràtic amb una abeurador que atreia els llops quan el Ripoll anava sec.
La ciutat tenia una muralla amb portals custodiats per sentinelles. A l’interior s’arrengleraven les anomenades cases angleses amb planta i pis i un pati al darrere on cultivaven un hortet per a la subsistència. Els carrers no estaven il·luminats, més enllà de mitja dotzena de fanals d’oli, tampoc estaven pavimentats ni tenien voreres, amb la qual cosa eren força bruts, no sols pel fang sinó perquè s’hi abocaven les escombreries. De les cases es llençaven les aigües brutes per les finestres al crit de “aigua va!”, així que calia caminar mirant amunt. Precisament, una acta municipal del 1809 recull una crida a tots els ciutadans perquè netegin els carrers, com a mínim dos cops al dia, per evitar epidèmies.
Quines relacions havia amb Barcelona?
La distància entre Sabadell i Barcelona era la mateixa que ara, vint-i-cinc quilòmetres que ara es cobreixen ràpidament. Aleshores l’únic mitja de transport era una diligència tibada per sis cavalls que sempre anava plena i que costava una pesseta. Tanmateix l’alternativa més comuna era fer el viatge a peu pel coll de Montcada que requeria portar l’esmorzar i el dinar. El principal problema era que la ruta estava plena de bandolers i abundaven els robatoris.
Pot explicar algun episodi de la guerra a Sabadell?
Ha de tenir en compte que el conflicte enfrontava a dos bàndols de manera molt heterogènia i de vegades poc definida. Tant és així que cadascuna de les parts l’anomena de la manera diferent: pels catalans és la Guerra del Francès, pels espanyols la Guerra de la Independència, pels francesos la Campanya Espanyola, pels anglesos i portuguesos la Guerra Peninsular.
D’una banda, tenim l’exèrcit napoleònic amb francesos, suïssos, italians, valons…, a la banda contraria espanyols i anglesos. Hi participen activament soldats imperials, regulars, miquelets i somatents, pul·lulen elements equívocs com afrancesats, col·laboracionistes, bandolers, desertors… De la documentació de l’època es desprèn que la població tenia poca simpatia per uns i altres, als francesos els anomenaven “porcs” perquè grunyien en comptes de parlar, als espanyols els denominaven “ases” perquè bramaven contra el catalans.
L’any 1809, on transcorre l’acció de la novel·la, fou uns dels pitjors perquè s’hi van barrejar dos factors determinants. Fou un any molt crític a causa de severa sequera que va comprometre la subsistència i perquè va incrementar-se el pas per la vila el trànsit de combois de tropes franceses i espanyoles pel setge de Girona. El pas dels exèrcits solia comportar, a més d’haver de sufragar el cost de l’estada dels soldats, enfrontaments, destruccions, saquejos, pillatges, robatoris i assassinats.
L’any següent, el 1810, aconseguirem una sonada victòria sobre els francesos a Ca n’Arguelaguet, a tocar Sant Julià d’Atura, on es van fer molts presoners. Justament el mateix any que Napoleó s’annexionà Catalunya que passa a ser una província de l’imperi francès.
En altre ordre de coses, els documents de l’època recullen la llegenda sobre l’hostal de la Barata, al camí ral a Manresa que creuava Sant Llorenç de Munt pel Coll de Daví. Es deia que el seu propietari es posava d’acord amb els bandits i els feia senyals amb la roba estesa per indicar-los les víctimes propiciatòries.
Aquesta és la seva òpera prima. Té entre mans un altre projecte?
Sí, alguna cosa em ronda pel cap. Però abans de llançar-m’hi espero els resultats d’aquesta primera aventura literària.
