Josep-Lluís Carod-Rovira: “Si el 2014 anem a les urnes, la independència serà qüestió de mesos”

Nascut a Cambrils el 1952, fill del saragossà Apeles Carod, sergent del cos de carabiners de la República i després Guàrdia Civil i de la cambrilenca Maria Rovira. Llicenciat en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona, fou tècnic superior de planificació lingüística de la Generalitat i cap dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona.

Va ser l’efímer conseller en cap de Pasqual Maragall, entre finals de 2003 i començaments del 2004, quan va  dimitir arran de l’entrevista amb ETA a Perpinyà. Entre 2006 i 2010, amb José Montilla, fou vicepresident de la Generalitat. L’any 1996 fou elegit secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), càrrec que ostentà fins el 2004 quan va ser nomenat president d’aquesta formació que exercí fins al 2008. El 2011 es va donar de baixa del partit.

L’entrevisto a la biblioteca del Vapor Badia on va presentar el seu llibre 2014, en un acte organitzat per la secció local de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Un obra escrita al 2008, considerada profètica en la mesura que, en molts sentits, s’avança als esdeveniments actuals i que ja va per la seva tercera edició.  

Vostè va començar la seva militància al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Quina va ser la seva trajectòria fins  arribar a ERC?
Efectivament, vaig començar al PSAN als 18 anys. Des de molt petit vaig adquirir la doble consciència nacional i social. Jo sempre m’he definit com un català d’esquerres que accidentalment vol la independència de Catalunya i que un cop aconseguida continuaré sent un català d’esquerres. Vaig seguir tota l’evolució normal; és a dir, durant el franquisme vaig ser militant del PSAN, després a la transició, vaig ser a un grup que es deia Nacionalistes d’Esquerres, amb Jordi Carbonell, Lluís Llach i altres persones. Finalment, al 1986 vaig encapçalar un grup de gent que vam entrar a Esquerra Republicana.

A les eleccions del 2003, ERC tenia la doble clau de la governabilitat i es va decantar en comptes d’un pacte possible amb CiU pel tripartit d’esquerres. Creu que va ser una bona opció?
Vist on som ara és evident que va ser un encert absolut. Tant al 2003, com després al 2006. Al 2003 perquè va ser possible que aquell govern fes allò que no s’havia fet en 23 anys, conformar-se amb la autonomia que teníem i fer un pas endavant per fer un nou Estatut. Sense la rebregada que primer el parlament espanyol i després el Tribunal Constitucional va fer de l’Estatut, no estaríem en el moment de consciència que estem ara. La segona oportunitat, com ha recordat fa poc precisament el president Pujol, poder fer president de Catalunya una persona nascuda fora, era un missatge de convivència que evidentment és impensable per part espanyola de posar a un català president d’un govern d’Espanya.

Carod-Rovira, en un moment de l'entrevista. Autor: David B.

Un sector de l’opinió pública pensa que el tripartit va fracassar. Què els hi diria ara que han passat quatre anys?
Després de 23 anys d’un determinat govern, ens va semblar que, des del punt de vista de la higiene democràtica, calia una alternança, un canvi polític. Sobretot després que feia 64 anys Catalunya no tenia un govern d’esquerres doncs tocava que en tingués un. Tan legítim va ser aquell govern com els hi havia abans, com el d’ara, com els que vindran després.

El tripartit va cometre encerts i segurament va cometre errors, com tots els governs. Ara, hauran de passar moltíssims anys perquè a Catalunya puguen tornar a veure un nivell d’inversió pública tant elevat com el que va haver en aquells moments: en la construcció d’escoles, d’hospitals, de centres d’atenció primària, de jutjats, comissaries de policia, d’equipaments esportius, d’escoles bressol o per exemple  la llei de barris… Passarà molt de temps abans que Catalunya pugui igualar el que es va fer en aquell període.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut fou el detonat del procés sobiranista. Quin paper ha jugat la crisi econòmica en la mobilització sobiranista?
Hi ha hagut tres factors. Un el que vostè diu, la sentència contra l’Estatut. La crisi econòmica ha accelerat la presa de consciència de molta gent que veu que amb l’esforç fiscal que fem aquí altres comunitats autònomes ens podien permetre el luxe de baixar impostos i donar tot un seguit de serveis públics que aquí no teníem. Finalment, hi ha hagut la consciència de la persecució evident de la llengua i la cultura catalanes que, des de l’any 1977, no s’havia produït amb tanta intensitat com la que ara estem patint.

Creu que el suport que està donant ERC a les polítiques de retallades de CiU està desdibuixant el seu perfil de partit d’esquerres?
D’ençà que vaig deixar de militar a Esquerra per convertir-me en un ciutadà independent, com la majoria, no opino sobre ERC.

En una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua oficial?
Crec que en una Catalunya independent, com a tots els països del món, hi ha d’haver una llengua d’identificació pública, una llengua nacional que sigui la llengua oficial pròpia del país i aquesta llengua no pot ser altre que el català. Com a Espanya és l’espanyol, el francès a França o l’italià a Itàlia. Dit això, és evident que el castellà és l’idioma propi de molts ciutadans catalans. Per tant, ha de tenir algun tipus de protecció i de cobertura legal que n’asseguri el seu coneixement i també el dret dels ciutadans a adreçar-se directament a l’administració en aquesta llengua.

S’afirma que la independència de Catalunya comportaria la sortida de la Unió Europa. Creu vostè que es tracta d’una amenaça o una realitat?
Això només ho diu Espanya. Això no ha dit ningú.

Ho ha dit Durao Barroso o Van Rompuy…
Sí, però després han estat rectificats per altres organismes de la Unió Europea. Això no ho sap ningú. Entre d’altres coses perquè cap tractat europeu contempla això. Com cap tractat europeu contempla que, com va passar al 1989, desaparegués un Estat, la República Democràtica Alemanya, i de cop i volta s’integrés dintre de la Unió Europea sense cap condició prèvia. Allò tampoc estava previst. Per tant, la Unió Europea només es mou per realitats, es mou per pragmatisme. Quan siguem independents per la via democràtica i pacífica no tindrà més remei que reaccionar.

Vostè reconsideraria la independència de Catalunya si des d’Espanya es fes una proposta creïble de república federal?
No, no i no, perquè és absolutament impossible.

Serà Catalunya independent al 2014 o al 2015?
Si al 2014 anem a les urnes, la independència de Catalunya serà qüestió de mesos.

I si no hi anem a les urnes?

És que hi anirem.

Foto portada: Josep-LLuís Carod-Rovira, a la biblioteca Vapor Badia, aquest dimarts. Autor: David B.

5 Comments