Ajuntament de Sabadell

Opinió de Manel Larrosa: ‘Revolta local’

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista

Els camins per a un relleu del govern municipal a l’esquerra del PSC, no pas per res sinó per higiene, demanen un cert recorregut. Del PSC se’ns dirà que ha canviat les persones, però no n’hi ha prou: els cicles de la història (i els de la llegenda, els contes i els mites) demanen purga.

Però el relleu per uns nous actors no serà possible per simple inèrcia. Cal procés, la qual cosa no consisteix en fabricar ràpidament unes llistes úniques, i encara menys si són confegides des d’un despatx entre cúpules, sinó que calen passos oberts.

I si no hi ha llista que fusioni diferents cultures a l’esquerra del PSC en un únic projecte, tampoc no seria greu. Seria una situació acceptable si abans, almenys, s’ha coincidit en aspectes de projecte, en la voluntat de ser socis permanents, en el respecte mutu, etc.

Un altre element clau és el missatge, el discurs. I aquest ha de ser ampli a diferents registres: caldrà saber parlar de pobresa, des d’una ambició anticapitalista i, al mateix temps, d’economia productiva, des de la radicalitat socialdemòcrata. Caldrà trencar amb els bancs que desnonen i al mateix temps valorar la feina ben feta i anar seriosament al costat de l’economia productiva i de l’esforç personal. Caldrà parlar de sector públic i alhora de mentalitat anti burocràtica.

I cal emetre el mateix missatge al centre i als barris, ambdós socialment molt diferents d’allò que eren fa temps. L’esperança a oferir amb hegemonia ha d’anar des d’un compromís amb la immigració extra comunitària, fins l’entesa amb als fills de la classe mitjana, cada dia amb més perspectiva de proletariat. La radicalitat comporta anar més enllà de la socialdemocràcia nòrdica, però des del respecte, precisament per creure que anar més enllà suposa valorar la seva capacitat social com a motor de canvi (nota: el PSC no són realment socialdemòcrates, només són polítics professionals).

La política que ens cal ha de ser capaç de liderar la reacció ciutadana davant el desmantellament de la societat local, alhora que ho ha de fer amb una visió no localista, ja que haurà de saber parlar de Vallès i de Catalunya. I això vol dir disposar d’un projecte nacional, però aplicat a la ciutat.

Qui cregui que tot això uneix extrems massa amplis, o fins i tot contradictoris, és que té la pell massa fina: o sigui que prefereix un catecisme ortodox a la voluntat de governar i transformar la ciutat.

El nou govern ha de ser ètic i també estètic, jove i competent, compromès. No han de ser professionals de la política, sinó de la seva pròpia feina i experts en ciutadania.

El nou govern ha de demostrar que és capaç de posar la primera empresa del municipi, l’ajuntament, al servei de la ciutat, la qual cosa vol dir al servei del seu redreçament social i econòmic.

El nivell d’esperança a oferir s’assemblaria al que va representar l’arribada de l’alcalde Farrés a l’ajuntament el 1979, però ara amb molta més formació, més cultura i més experiència. Llavors vàrem improvisar molt, ara toca més rigor i les qualitats i les persones hi són, només cal fer-les presents.

Sabadell ha d’irradiar políticament en la perifèria metropolitana de Barcelona, aquest espai que és socialment específic, i ho ha de fer com un far potent de proposta i discurs: cal una acció amb valor més enllà dels límits del nostre terme, amb valor de país. I, en aquest sentit, vull fer constar que m’agrada la radicalitat de gent com SUMATE, que vindrien a ser els fills de Paco Candel i que apleguen una afirmació de refundació del país i un discurs de nació i de nova catalanitat amb capacitat integradora i de ruptura.

Ens cal un nou obrerisme amb ambició. Amb voluntat d’atorgar poder polític a la classe treballadora. En temps de crisi aquesta és la mínima acció d’ètica política possible, per estalviar-nos encara més derrota.

El nou Ajuntament es guanyarà en vots, sempre que prèviament ho hagi estat al carrer en el debat i en la confrontació amb una oferta d’esperança a la ciutadania.

2 Comments