Els casos de Ca n’Alzina i Cal Balsach, encara que difícilment comparables, estan estretament vinculats. L’arxiu de les denúncies judicials contra Josep Ayuso i Maties Serracant marquen el final de les convulsions polítiques desfermades arran de l’esclat del cas Mercuri.
El novembre de 2017 el jutjat d’instrucció n. 4 de Sabadell arxivava de la denúncia presentada per Entesa per Sabadell, ara integrada a Crida per Sabadell, contra l’excap de Planificació Urbanística Maite Morao i l’aleshores regidor d’Urbanisme Josep Ayuso, pels delictes de prevaricació i contra l’ordenació del territori a Ca l’Alzina. Justament, primer Morao, l’11 maig 2016, i després Ayuso, el 26 de maig, denunciaren a Maties Serracant i dues funcionaries pels delictes de prevaricació, contra l’ordenació del territori, tràfic d’influències i negociacions prohibides a funcionaris en la cessió de Cal Balsach.
Les entitats agrupades al voltant d’El Tallaret encetaren un dura campanya contra Ayuso i el PSC per boicotejar una cessió únicament en funció dels seus interessos partidistes de la mà d’un polític que s’havia significat com l’elegit de Manuel Bustos. Ara, a l’arxivar-se la denúncia contra l’alcalde Serracant, El Tallaret ha demanat la dimissió d’Ayuso i amenacen amb accions compensatòries per pèrdues derivades de les depeses de l’informe tècnic encarregat per a la cessió.
De fet, una de les primeres senyals de la nova executiva socialista local, presidida pel diputat Pol Gibert, fou apartar-se d’aquesta, en un intent tardà per a intentar esmenar l’error d’Ayuso de deixar-se arrossegar per Morao. En qualsevol cas, malgrat denunciar des del primer moment el caràcter de revenja política de la denuncia de Morao i Ayuso, Maties Serracant, llavors tinent d’alcalde d’Urbanisme, s’apartà temporalment de les seves responsabilitats executives al govern quatripartit per coherència amb el compromís que cap imputat ocupés un càrrec públic. Finalment, sis mesos després, al desembre del 2016, tornava a Urbanisme amb l’argument que no fer-ho era caure en el parany del PSC. Una responsabilitat que hauria de cedir a l’estiu com a preu per a accedir a l’alcaldia i compensar a l’alcalde sortint Juli Fernàndez.
Ca n’Alzina
El cas de l’Hípica de Ca l’Alzina clamava al cel. Des de la dècada de 1990, els propietaris havien anat ampliant les activitats i aixecat construccions sense llicència, completament fora de normativa, convertint-la en un centre hípic d’élite de dimensions internacionals. Ara, l’ajuntament de Sabadell manté oberts dos expedients de disciplina d’activitats: el primer per legalitzar el restaurant i el segon per legalitzar l’activitat de tinença d’animals i clausurar l’hípica adscrita a l’ús esportiu i recreatiu. Un seguit d’usos incompatibles amb el planejament vigent. En conseqüència, va procedir al precintat d’aquestes instal·lacions.
El cas de Cal Balsach és completament diferent. El ple municipal de febrer del 2015 aprovà per unanimitat la cessió d’una part de Cal Balsach a El Tallaret. Aviat, com relata el titular del jutjat d’instrucció n. 2, es plantejà una discrepància sobre la manera de materialitzar la cessió amb informes contradictoris dels serveis tècnics:
“La controversia es la siguiente, salvo error por mi parte: si resultaba técnicamente posible adjudicar determinadas zonas del inmueble denominado Cal Balsach a la asociación Casal Popular El Tallaret, toda vez que dicho inmueble estaba clasificado de uso predominantemente deportivo, en tanto en cuanto la asociación en cuestión tenía otros fines predominantes los culturales, sin la previa modificación del Plan General”.
El magistrat es mostra molt sever amb la part acusadora per la seva incapacitat per aportar proves per a sustentar les greus acusacions i considera que aquestes discrepàncies són una discussió de tècnica jurídica que s’hauria d’haver resolt per la via del contenciós-administratiu i no per la via penal.
“Este instructor no puede ni debe entrar a valorar, por tanto, si la legislación administrativa estuvo o no bien aplicada; si se siguieron todas las formalidades; si tal o cual interpretación es la correcta desde el punto de vista jurídico; si, efectivamente, era imprescindible el cambio de clasificación del inmueble o la modificación del Plan General o si cabe entender que una finalidad deportiva de una asociación, aunque secundaria, justifica la atribución del uso del bien a tal asociación. Esa discusión técnico- jurídica queda reservada a la vía y al orden judicial arriba mencionados”.
Setmanes abans de la sentència, al Ple Municipal de novembre, l’equip de govern havia tancat la discussió al desistir de la via de la concessió directa –és a dir, la d’ús compartit- i apostar pel camí segur de la modificació del Pla General.
Reflexions sobre l’alcaldia
L’arxiu de les causes contra Josep Ayuso i Maties Serracant poden considerar-se con les darreres convulsions provocades a la política municipal pel cas Mercuri. Des de la Guerra Civil, la cultura política de la ciutat ha estat condicionada per alcaldes amb una forta personalitat i amb un domini incontestable de l’escena pública local com Josep Moix, Josep Maria Marcet, Antoni Farrés i Manuel Bustos.
La caiguda de Manuel Bustos, el darrer superalcalde, ha encetat un període d’alcaldies breus, amb un promig de dos anys d’existència, i sense una hegemonia clara de la vida política local. Juan Carlos Sánchez va ostentar el càrrec sense pena ni glòria del 2013 al 2015, en un trist compàs d’espera fins a les eleccions municipals del 2015.
Els comicis van dibuixar una mapa polític molt fragmentat i amb una gran igualtat de forces, molt lluny de les grans majories de Farrés i Bustos. El PSC s’enfonsava passant de 13 a 5 regidors i es produïa un quàdruple empat a quatre regidors, per aquest ordre segons el número de vots, Unitat pel Canvi, ERC, Crida i CiU, que podia haver estar sèxtuple ja que el cinquè regidor del PSC va estar ballant una bona estona i podia haver estat el quart dels tres edils que va aconseguir Ciutadans. Marisol Martínez, al front de Guanyem Sabadell, es revelà com la gran sorpresa de la nit electoral a l’obtenir dos regidors decisius per a configurar majories de govern i el PP cedia dos dels seus tres regidors.
Així doncs la qüestió de l’alcaldia es presentava més oberta que mai. Estava clar que Ayuso no podia ser l’alcalde d’un mandat postbustista i quan durant dos anys el PSC havia desaprofitat l’oportunitat de regenerar-se i desmarcar-se del bustisme. El candidat d’UpC, Joan Berlanga, o no saber negociar la seva posició de força més votada després del PSC o no va poder contrarestar el bloc format per ERC i Crida. Finalment, aquestes dues formacions signaren un pacte bipartit que atorgà l’alcaldia a Juli Fernàndez, amb les vots de UpC i Guanyem i les protestes de CiU que aspirava a formar part d’una mena de govern de concentració local postbustista. Pocs mesos després aquests dos grups ingressaven al govern municipal.
Ara bé, tant a l’acord bipartit com al quatripartit figurava la clàusula segons la qual a meitat de mandat es procediria al relleu a l’alcaldia. Arribats a aquest punt, convé indicar a un altre factor, al “factor humà” que diria Graham Greene, doncs dels possibles candidats Fernàndez va ser qui va manifestar la més forta determinació de voler ser alcalde. I això, la voluntat de poder, és molt important en política.
Durant els gairebé dos anys (2015-2017) que va ostentar el càrrec, Fernàndez, en l’estela dels seus predecessors, va multiplicar la seva presència pública, en un esforç notable per aposentar-se en l’alcaldia. A més, en un període en què el procés independentista entrava en la fase resolutiva, exercir l’alcaldia d’una ciutat important de la Catalunya metropolitana, li obria grans possibilitats de projecció política i mediàtica, tant a nivell del seu partit, com del conjunt del país.
En aquest context s’expliquen les seves resistències a deixar el càrrec i la mala manera com ha paït ser apartat de l’alcaldia. La dura pugna entre Fernàndez, amb el suport de Guanyem, i Berlanga, amb el suport de la Crida, conduïren a una solució in extremis. A proposta d’UpC, Serracant apareixia com una tercera via entre ambdós contendents, per solucionar la qüestió del relleu a l’alcaldia i evitar que Fernàndez es sortís amb la seva. D’aquesta manera s’impedia que el pacte de govern esclatés en mil pedaços i alhora es preservava la unitat d’UpC, atès que algun regidor de la coalició havia manifestat que no seguiria al seu grup si es trencava el govern municipal.
La crisi pel relleu a l’alcaldia ha deixat molt malmeses, potser de forma irreparable, les relaciones de confiança entre els socis de govern i, pràcticament, va continuar amb l’acceleració del procés sobiranista. Unes circumstàncies que donaren un gran protagonisme a Serracant qui no ha dubtat a exercir com alcalde independentista. Això és coherent amb la seva opció política, però resulta contradictori amb el fet de representar una ciutat on no hi ha una majoria independentista i a costa de tensar encara més les relacions particularment entre els socis no independentistes del govern local. Així es va palesar en la polèmica per la retirada de la bandera espanyola i europea.
Així doncs, Serracant enfila la darrera part d’aquest mandat de transició, com a l’única opció viable per a mantenir la precària unitat del govern municipal. Hem de tenir en compte que exerceix el càrrec amb molt migrades competències i quan el pes de la gestió municipal està en mans de Juli Fernàndez. Així doncs és possible que pugui exhaurir el mandat, però no està tant clar si ho farà amb l’actual configuració política quatripartita. En aquest sentit, la seva figura evoca a dels alcaldes Ricard Royo i Juan Carlos Sánchez que pilotaren un període de transició fins a la constitució d’una nova majoria sorgida de les urnes.
