‘Història de Sabadell’. Els orígens del barri de Gràcia

Foto portada: dones al safareig del carrer Reina Elionor (1933). Autor atribuït: Francesc Casañas/AHS

Tracem un breu esbós sobre els orígens d’aquest barri que es remunten al darrer terç del segle XIX en el context del fort creixement industrial i demogràfic de la ciutat.

Fins a l’últim terç del segle XIX, la zona on avui s’alça el barri de Gràcia fou una àrea agrícola regada per la Riereta, el torrent de Can Feu i molts pous particulars. Joan Rosell, citat per Àngels Casanovas, descrivia així el seu paisatge:

A la plana hom hi admira els ben atesos conreus, sovint de diferent fisonomia puix que la vinya alterna agermanívolament amb els camps de blat, ordi i civada i algunes xamoses extensions d’arbres fruiters”.

La construcció de la carretera de Barcelona el 1852 havia propiciat el desenvolupament urbanístic de la ciutat a l’altra banda de la mateixa. El Pla Pasqual (1886), que ha estat analitzat per Manel Larrosa, preveia el creixement urbanístic en aquesta zona amb una ordenació de caràcter geomètric amb diversos espais públics com ara una gran plaça, del Treball, i un parc al costat de la Riereta. El desenvolupament del barri estava condicionat per altres dos eixos: la carretera de Molins de Rei (1867) i el Ferrocarril del Nord (1855) (més info: ‘El ferrocarril a Sabadell‘).

Carrer Sant Ferran amb les vies del Ferrocarril del Nord. Autor: Pere Lartuna/AHFUES.

Carrer Sant Ferran amb les vies del Ferrocarril del Nord. Autor: Pere Lartuna/AHFUES.

El creixement demogràfic del barri s’inicia en la dècada de 1870 i s’intensifica al començament del segle XX. Aquests assentaments estan estretament vinculats a la instal·lació d’indústries. El 1911 s’havien obert, de nord a sud, sortint de la carretera de Molins de Rei al ferrocarril, quatre grans carrers: Jacint Verdaguer, Reina Elionor, Ausiàs March i Roger de Flor. En sentit contrari i perpendicular, d’est a oest, s’obriren els carrers Pintor Padilla, Rosales, Pau Clarís, Cellers, Viladomat, Manso, Fiveller i Sant Ferran. Un dels altres nuclis de població estava la cruïlla entre la carretera de Barcelona i Terrassa, amb els carrers curts com Sant Jordi, Comte Jofre i el passatge Puigcerdà. L’altre s’ubicava passada la via fèrria als carrers Tetuan i Lepant.

Barri industrial

La formació i el creixement del barri està íntimament lligat al desenvolupament de la indústria tèxtil. Una de les primeres fàbriques a instal·lar-se a Gràcia, entre 1877 i 1884, fou, el Vapor Llonch, projectat per l’enginyer industrial Narcís Nunell i dedicat als teixits de qualitat per a senyors i que funcionarà fins el 1978.

La firma Seydoux, de capital francès, s’instal·la el 1893 al carrer d’Ausiàs March 142, estava dedicada als teixit de llana i d’estam per senyores. L’empresa, que arribaria a ser una de les més grans de Sabadell, va protagonitzar un dels conflictes laborals més virulents de la ciutat el 1899 (més info: ”Les vagues de Seydoux 1iLes vagues de Seydoux 2). La fàbrica va funcionar fins el 1964.

Altres indústries fàbriques radicades al barri foren Camps Hermanos SA, fundada el 1925, especialitzada en teixits de llana per a senyors amb seccions de filatura, tissatge i acabat. La seva seu social estava a la carretera de Molins de Rei, cantonada carretera de Terrassa, on a la dècada de 1950 va traslladar tota la seva producció. Del mateix període data la fàbrica de Vicenç Planas que s’instal·là a la carretera de Molins de Rei després de llogar el 1919 dues naus a SA Marcet. Posteriorment, el 1923, les comprà i les ajuntà amb altres dues naus adquirides prèviament. L’empresa esdevingué una de les més importants de cicle integral amb seccions de filatura, telers, acabat i tints i va tancar el 1975.

Una altra empresa arrelada al barri fou la fundada el 1918 per Juli Puncernaru, el seu germà i Emili Sallarès que tancarà les seves portes el 1978. També, de començaments del segle XX és la companyia Tintes Enrich, que començà a funcionar el 1899 al vapor Buixeda Nou, però que el 1903 es traslladà a la carretera de Molins de Rei on va muntar un generador de vapor i romandrà oberta fins el 2008.

El Vapor Llonch (1881). Autor: Vives i Martí/AHS

El Vapor Llonch (1881). Autor: Vives i Martí/AHS

Menció especial mereix la fàbrica de Marcet. Els seus orígens es remunten al 1884 quan la Societat Marcet i Montllor sol·licita un permís per a construir un vapor a la carretera de Molins. A la mort del seu fundador, Josep Marcet Font, va prendre el nom de Hijos de José Marcet Font, que en successives ampliacions arribarà a tenir 9.000 metres quadrats. La fàbrica dedicada als filats i teixits es transformà el 1913 en SA Marcet i s’especialitzà en llanes regenerades. El gran creixement de l’empresa arribaria després de la Guerra Civil, quan Josep Maria Marcet Coll fou alcalde de Sabadell, i va ser  reconvertida en un fàbrica de cicle integral. A tal efecte, l’enginyer Antoni Forrellad, projectà el 1942 una nova fàbrica on es concentrà la producció i la distribució que, el 1947, a través de la firma Pañerías Reunidas, va muntar establiments per a realitzar les vendes directes a Madrid, Barcelona, Lleida, Girona, Madrid, Badajoz, Palma de Mallorca, Sevilla, Córdoba, Valladolid i Oviedo. Com a expressió del paternalisme respecte als seus treballadors, el 1944 s’inaugurà una guarderia i el 1957 un economat. L’empresa va tancar el 1978 (més info: ‘Josep Maria Marcet Coll: empresari i alcalde‘) .

Altres empreses tèxtils instal·lades al barri foren La España Industrial SA, muntada el 1915 al carrer Verdaguer per la Asociación General del Ganaderos del Reino, participada amb capital sabadellenc i dedicada al rentatge i pentinat de la llana. La firma Sallarès Deu SA traslladà al barri la seva producció del teixits de llana i estam que funcionà fins el 2007. L’empresa Textilfibra va mantenir la seva producció fins el 2003.

També al barri s’arrelaren empreses d’altres sectors industrials. Entre 1912 i 1922, coincident amb l’arribada de l’electricitat, s’instal·là la Compañía Barcelonesa de Electricidad. Les primeres empreses del sector metal·lúrgic estaven dedicades a la fabricació i reparació de maquinaria tèxtil com ara Salvador Torrents, al carrer Ausiàs March 108, Vicenç Casajoana, al carrer Reina Elionor o Construcciones Mecánicas de Estambre SA al carrer Pau Clarís. Altres firmes del sector foren Foneries Colomer, al carrer Sant Ferran 8, Agustín Comadrán, de motors i material elèctric, Francesc Marcet Casanovas, de maquinària per a la fusta o Herramientas de Precisión SA de matrius d’estampació i eines.

Tanmateix l’empresa, amb diferència, més important del sector, fou Unidad Hermètica SA, fundada el 1962 per Antoni Forrellad, dedicada a la fabricació de compressors hermètics per frigorífics, la història de la qual depassa àmpliament el període dels orígens del barri de Gràcia.

Durant la Guerra Civil aquestes indústries foren col·lectivitzades (més info: ‘Les col·lectivitzacions a la Guerra Civil‘). Algunes van treballar pel Comitè de les Indústries de Guerra de la Generalitat per a produir armament i municions, aquest fou el cas de Vicenç Planes, reconvertida per la reparació de blindats i tancs. Altres, com Francisco Llonch y Hermanos y La Lanera Española SA, continuaren dedicant-se al tèxtil, però proveint de mantes i uniformes a l’exèrcit. Aquestes depenien de la Conselleria d’Economia de l’Ajuntament.

L’activitat comercial

Segons explica Àngels Casanovas, a finals del segle XIX només hi havia dues botigues de queviures, una a número 1 de la carretera de Terrassa i a l’altra al carrer Manso. A més hi havia dos establiments d’oli, sabó i vinagre i dues cases de menjar popular, una al costat del vapor Llonch i l’altra al començament de la carretera de Barcelona.

El 1911 l’oferta comercial s’havia diversificat amb un forn al carrer Manso i una botiga de confeccions a la carretera de Barcelona. Tanmateix no serà fins al final de la dècada de 1920 quan el comerç farà un salt qualitatiu i qualitatiu coincident amb el fort creixement de la població. El cens de 1940, acabada la Guerra Civil, informa de la procedència d’aquests nous habitants del barri, molts residents des de feia molts anys. Una part procedeix de poblacions catalanes com Solsona, Manlleu, Vic o Caldes de Montbui; altres de localitats valencianes com Alcoi i Morella de tradició tèxtil i finalment de persones procedents de Múrcia, Almeria i Extremadura. Llavors el barri comptava amb uns 8.000 habitants.

Magi Marce

L’antic edifici d’El Diluvio, fa uns dies. Autor: David B.

Alguns carrers devenen petits eixos comercials on es concentren la majoria d’activitats amb petites botiges de queviures, bodegues, forns de pa, lleteries, carnisseries, cansaladeries, així com barberies, establiments de roba o carbó. També, proliferen els cafès, bars i restaurants i petits negocis de fusters, paletes, fusters, manyans, espardenyers, algun sastre i fins i tot un constructor de carros.

Un dels bars més importants del barri fou El Diluvi, regentant pel sindicalista i futur alcalde, Magí Marcé, que funcionava com a punt de trobada de la gent progressista de la ciutat i que seria canonejat a la vaga revolucionària de 1917. També hi havia dos cafès a la carretera de Molins de Rei i un altre al carrer Roger de Flor. L’autora esmenta, com a nota curiosa, la notable presència de vaqueries i el cens del bestiar del barri que ascendia a 35 vaques i 61 cabres repartides entre petits negocis familiars.

Així mateix, en aquest període s’instal·len alguns professionals liberals com la consulta del metge Miquel Mitjans al carrer Sant Ferran i les Assegurances Burrull.

Serveis públics

El creixement urbanístic i demogràfic del barri va comportar la necessitat de dotar-lo de serveis públics, alguns que abastaven tota la ciutat, com el nou Parc de Bombers que s’inaugurà el novembre de 1931, obra de l’arquitecte Josep Renom, que substituí a la vell edifici del carrer Llobet que presentava notables deficiències. Una altra fita important fou la inauguració estació dels Ferrocarriles de Catalunya el 1922, sense cerimònia oficial i enmig d’una gran polèmica que hem descrit en una anterior entrega d’aquesta secció (més info: ‘L’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya‘).

Respecte a l’ensenyament, el barri va patir una manca de places escolars. Com a solució provisional el 31 d’agost de 1931, l’Ajuntament va encarregar a l’arquitecte municipal Joan Manich destinar una part de l’edifici del flamant Parc de Bombers on s’habilitaren una aula per a pàrvuls, una per a nenes i una petita sala de professors.

Sortida de vehicles del Parc de Bombers (1933). Autor desconegut/AHS.

Sortida de vehicles del Parc de Bombers (1933). Autor desconegut/AHS.

El 1935 l’Agrupació Montessori de pares d’alumnes de les escoles municipal, va denunciar a l’Ajuntament la saturació del centre i el perill de compartir el pati dels bombers. La regidoria de Cultura emeté un informe on reclamava l’adequació d’un edifici destinat a l’escola del barri. Així s’arrendà un vell edifici industrial en bon estat de conservació ubicat al carrer Cellers 49 on estava previst instal·lar set aules, una sala de professors, biblioteca, un ampli vestíbul i els corresponents serveis sanitaris. El trasllat tingué lloc el 10 de febrer de 1936 amb el nom d’Escola Montessori que aplegà als alumnes del Parc de Bombers i l’escola del carrer Sant Cugat.

Un altre dels serveis públics va ser el safareig per a rentar roba. El 1926 s’impulsà el projecte de construir un safareig públic al carrer Reina Elionor, dissenyat per Josep Renom i modificat per Joaquim Manich. Però va patir diversos entrebancs i no es va inaugurar fins l’agost de 1932.

En altre ordre de coses, el creixement de la població va comportar que el bisbat de Barcelona decidís el 1934 crear una parròquia al barri, denominada Nostra Senyora de Gràcia. Segons la diòcesi, el barri ja tenia llavors uns 6.000 habitants. Les obres començaren el mateix any i fou obert i beneït el 29 de març de 1936. Quatre mesos després, el 21 de juliol de 1936, el temple fou saquejat e incendiat, de fet només quedaren les parets mestres. Acabada la guerra, fou reconstruït i reobert el 17 de març de 1940.

Vida associativa i lleure

La principal entitat cultural del barri ha estat la Societat Recreativa El Ciervo, constituïda oficialment el 8 d’abril de 1922. Segons els primers estatuts els objectius de l’entitat eren dedicar-se al foment de la música i disposar d’un local per al “recreo” dels seus socis. De forma provisional, s’instal·laren en un casa del carrer Roger de Flor, 202. Els primers anys de la seva existència foren tempestuosos degut a les desavinences entre els socis sobre la gestió de l’entitat que comportaren la dimissió de diverses juntes directives. També experimentaren dificultats econòmiques que menaren el 1927 a hipotecar els seus béns. A finals de la dècada es construí una sala de teatre que serà una de les activitats més importants de l’entitat.

Trobada de cors davant l'antiga seu de El Ciervo. Autor Martín Lahosa(Arxiu de El Ciervo.

Trobada de cors davant la seu d’El Ciervo. Autor: M. Lahosa (Arxiu d’El Ciervo).

A més d’El Ciervo funcionava, en aquest període, el cafè-teatre Paral·lel, propietat de Frederic Cuscó, al carrer Roger de Flor 250, que atreia a un nombrós públic per la seva programació musical i teatral, amb un cor propi, La Nova Estrella. Allí, es representaven obres de teatre, però també concerts de jazz i flamenc i on va actuar la gran cantaora Carmen Amaya. El Paral·lel va tancar després de la guerra.

Menció especial mereixerien les activitats i entitats esportives com ara els clubs de futbol Mercantil i Gimnàstic, que es fusionaren el 1959, o el club d’handbol OAR Gràcia, però la seva història arranca a la dècada de 1950 i ens allunya del període de formació del barri.

Així doncs, en els seus orígens, Gràcia fou un barri obrer per l’elevada concentració d’indústries, però alhora menestral. La pràctica desaparició de la indústria i les transformacions econòmiques i demogràfiques de la dècada de 1960 canviarien la fisonomia del Gràcia que ha esdevingut un barri residencial i habitat per les classes mitjanes.

Bibliografia

ACHE, Josep. L’escena sabadellenca. De l’edat de plata a la de plom i les estampes a Sabadell 1935-1945. Una esperança desfeta, Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, 2010.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, 2000.
CASANOVAS ROMEU, Àngels. Gràcia, un barri entre tres segles. Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, 2010
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900, Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.
DD.AA.  Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Publicacions Abadia de Montserrat, 1984.

Foto portada: dones al safareig del carrer Reina Elionor (1933). Autor atribuït: Francesc Casañas/AHS

, , ,

Els comentaris estan tancats.