Mª Antònia Cabistany, Àgora.

‘Tast de Cultura’: Mª Antònia Cabistany, l’ànima de l’Àgora

  • “Intento modestament posar el meu granet de sorra per lluitar contra la indiferència cultural”, assegura. 

  • Creu que la pujada de l’IVA pot ser menys negativa pels equipaments culturals petits del que es creu.

Un dels espais que completa l’oferta cultural de la nostra ciutat, i a més d’ una manera singular i notable, és l’espai Àgora, situat al Centre Cívic de Sant Oleguer, al Districte 1er. Aquest any s’ han estrenat dins el marc del Festival 30 Nits, on van portar, entre d’ altres, la carismàtica Àngels Gonyalons, que va omplir la sala de gom a gom. Podem dir que l’Àgora va  ser el gran triomfador del 30 Nits, juntament amb el Casal de Cinema Cubà.

Parlem amb la Maria Antònia Cabistany, que a més de portar la gestió cultural de l’ espai, és, amb l’ajut d’altres companys, una de les ànimes maters del projecte.

Tot va començar ara farà 15 anys, al 1997. Llavors, es va fer palesa tant per part dels veïns com de l’ Ajuntament, la necessitat del barri de comptar amb un espai dinàmic i dinamitzador, on tinguessin cabuda les diferents associacions i entitats del barri, un centre cívic obert a tothom i que fos, sobretot, participatiu, no exclusiu ni excloent, i on tothom se sentís protagonista i ningú fos més que ningú. En aquest context, es va obrir el concurs per portar la cafeteria del centre cívic, i des del primer moment es va pensar fer un projecte cultural aprofitant l’ espai del centre. De fet com a bar es limita a la barra, no tenim cuina, i això dóna tot el protagonisme a l’escenari.

Ja es va presentar el projecte amb aquesta mentalitat, i que fos gestionat per algú amb un perfil no de restauració sinó provinent del món cultural. I jo vaig encaixar en aquest perfil perquè tinc formació sociocultural i tot i que ho vaig deixar aparcat laboralment un temps per ocupar-me de les meves filles, vaig seguir col·laborant puntualment amb accions d’aquest tipus. Llavors, coincidint que les nenes eren més grans, vaig acceptar la feina de mitja jornada. Des del primer moment hi vaig creure i em vaig entusiasmar.

La clau per seguir endavant és l’entusiasme, i la imaginació. Amb els pocs recursos econòmics que tenim i sense cap subvenció, tirem endavant i això em fa molt feliç. Però també hem de remarcar la professionalitat de tots els que estan implicats.

L’Agora  no només és producte de la il·lusió i de moltes hores de feina, sino també de la reflexió, de la preparació rigurosa dels objectius de cada activitat, de la utilització d’uns indicadors objectius ,  de criteris d’experts que col.laboren habitualment…

Quins avantatges té un espai tan de proximitat com el vostre?
La relació que es crea entre el públic, els intèrprets i nosaltres.  Hi ha unes complicitats, uns vincles, difícilment repetibles a altres indrets. Això, naturalment, limita l’ oferta. No tot s’hi val, tenim uns criteris de selecció per programar molt estrictes. Bàsicament, el que veus sobre l’escenari t’ha d’ enganxar des del primer moment. Amb un gran escenari pots distreure’t amb el decorat, els detalls… Aquí no hi ha lloc per distraccions i per tant el que s’ estigui fent dalt l’escenari ha de ser molt bo per captar la teva atenció constant. Un espai petit magnifica els defectes i els errors, perquè es veuen de seguida, però també gaudeixes més de les bones execucions i la gent surt més feliç. 

Els artistes sempre em comenten les bones vibracions que se senten des de dalt de l’escenari de l’Àgora, el luxe que suposa poder mirar el públic als ulls, parlar-los de tu a tu. A més, qui ve a l’Àgora sap on ve, i òbviament no ho fan per diners, perquè no podem pagar grans sumes, sinó perquè són feliços d’estar aquí, amb aquest entorn, i repeteixen encantats, perquè no és quelcom que puguin trobar enlloc més.

I a mi m’ encanta, quan vénen nens al bar, veure la il·lusió que els fa trepitjar l’escenari i els parlo de la màgia del teatre, els ensenyo la part de darrere, on generalment hi ha alguna cosa preparada per la propera representació, i ells capten aquella màgia i aquella il·lusió. I jo sóc molt  feliç veient-los.

I quins són aquests criteris de selecció per triar un espectacle?
Bàsicament, la qualitat, l’originalitat, i els valors. Vull dir que no tot s’hi val, jo no programaria, per exemple, un grup musical que fes lletres misògines encara que la seva qualitat musical fos exorbitant. Naturalment, l’espai que tenim també limita el tipus d’ espectacle que podem oferir. Tampoc no volem fer el mateix que fan els altres i per això per exemple no fem monòlegs. És molt important conéixer bé el que portes, per evitar continguts incoherents amb el projecte o coses de mala qualitat. Jo sempre m’informo i miro els possibles espectacles programables i no em refio de res que no sigui el meu instint i criteri, per molt maco que m’ ho posin. Darrera la nostra programació hi ha una rigorositat extrema  i objectiva, tant per part meva com de tots els altres que hi formen part.

Cabistany, en un moment de l'entrevista.
Cabistany, en un moment de l'entrevista.

I un altre punt important que considerem a l’hora de portar algun artista és que tingui sempre que sigui possible, alguna vinculació amb Sabadell. Primer perquè és més fàcil fer boca-orella d’algú proper a la gent d’ aquí, i després per coherència amb la relació que tenim amb la nostra ciutat i els nostres veïns. No oblidem que estem dins un espai públic i el nostre criteri primordial ha de ser el de qualitat per sobre de l’econòmic.

Feu Teatre Cabaret…
Sí, dins els diversos tipus de cabaret que existeixen: literari, i poètic, dirigit pel Jordi Fité i creat especialment per a nosaltres, cabaret decadent, cabaret “cabaret”… el ventall és molt ampli. A més tenim el nostre taller de teatre musical dirigit pel Ferran Guiu, i fem produccions pròpies. En matèria teatral acostumem a buscar l’ humor tot i que de tant en tant fem alguna cosa més “de text”.

Però a l’ Àgora sou molt més que teatre i música…
I tant! Si hi ha una paraula que ens defineix és Eclèctics. Però en el sentit original del terme, és a dir, com l’entenien els antics grecs. En un sentit de sumar, de donar cabuda a totes les sensibilitats, de variació. Som eclèctics, multiculturals, empàtics amb l’espectador  i rigorosos amb el que fem.

Vam fer “Cultura de Pau” molt abans que es comencés a parlar de la mediació. Vam parlar de maneres alternatives de banca i finances molt abans que es parlés del concepte de “banca ètica”. Hem fet desfilades de models i xerrades sobre l’Antic Egipte, tertúlies filosòfiques amb els estudiants de filosofia de la UAB, tertúlies participatives amb gran afluència de públic, tertúlies literàries i poètiques… Recordo amb molt carinyo quan vam portar el Paco Candel, que el vaig anar a buscar jo a Barcelona amb el meu cotxe, una persona supersenzilla i humil que estava encantat que l’ haguéssim convidat…

També  hem fet presentacions de llibres, i actes solidaris, sempre enfocats a projectes petits que coneixem bé i que sabem com es gestionen i que són de plena confiança. Per anomenar algun, hem col·laborat amb projectes de suport a Indonèsia, a Etiòpia, l’Amazones o Afghanistan, muntem un Quinto solidari, una paradeta d’ artesania , etc.

Tens alguna “espina” clavada?
Potser la literatura. M’ agradaria poder aprofitar els Tastets d’Arts per fer recomanacions literàries, i desenvolupar una mica el tema. Però és un camp molt difícil perquè necessites la complicitat dels escriptors, les editorials i les llibreries, i aquestes no estan gaire per la labor. Has de fer tu tota la feina, sense cap guany material, i sembla que a sobre t’estiguin fent un favor. Em sap greu que sigui tan difícil. 

L’ última incorporació són els Tastets d’ Arts…
Són un petit espai on aprofitem per fer mini exposicions o mostres dels treballs de gent com en Francesc Ventura, els vitralls d’ en Joan Serra, el simbolisme pictòric de Jordi Roca, les joies de Fidel Roca, pintors diversos… ha funcionat molt bé i volem consolidar-ho, donant veu i participació als artistes sabadellencs que hi vulguin formar part. 

I el món de la música, com el veus?
Jo tinc una especial sensibilitat envers els músics. Trobo que és tan difícil el que fan, que els estudis musicals són llargs i difícils, i que no els  valorem prou. Jo vaig de tant en tant a Londres, i disfruto veient com la gent escolta i respecta els músics al carrer, gent de totes les edats, sensibilitzant els nens des de petits a gaudir de tot tipus de música i d’ instruments, fent pedagogia cultural. Aquí en canvi la gent passa de llarg sense ni mirar-los. I em fa molta pena, perquè n’hi ha de molt i molt bons. Intento modestament posar el meu granet de sorra per lluitar contra la indiferència cultural, i inculcar la sensibilitat artística al meu entorn. 

I amb el teu bagatge i experiència què ens recomanaries descobrir?
Doncs per exemple, disfruto molt amb el Pedro Burruezo i la Bohèmia Camerata, que fa una música d’arrels jueves, cristianes i àrabs fusionades magistralment, amb textos de místics àrabs i el resultat és espectacularment vibrant. O en José Luis Landry, un gran concertista de castanyoles que porta un recorregut internacional increïble i que aquí malauradament no es valora prou. O dins del gènere celta recomano molt als Keympa. De fet, la Plataforma Catalunya Celta organitza concerts a quatre punts de Catalunya amb diversos grups d’aquest gènere, i l’Agora és un dels quatre espais que participem. Les actuacions de música i danses celtes són brutals. 

I amb un context de crisi, patiu per la pujada de l’ IVA.

És clar, perquè és obvi que la gent consumirà menys cultura. Tot i així crec que la crisi afecta més els grans muntatges, amb grans infraestructures i costos. Els petits també podem aprofitar per guanyar un sector de públic que s’acostumarà als petits formats. Amb la crisi, potser haurem de pensar de manera més humil tots plegats. 

I amb la resta d’ entitats amb les que compartiu el Centre Cívic…
La relació és fantàstica, els veïns del barri ens agraeixen l’ activitat perquè dóna vida als carrers, com tenim cura de l’ espai i la complicitat que s’han creat entre tots nosaltres. Al Centre som més d’ una desena d’ entitats compartint espai i hi ha molt carinyo entre tots. [Són l’ Associació de Veïns, el Casal d’ avis, l’ associació El Far de dones amb càncer, l’ Associació de Bipolars del Vallès, la Lliga Reumatològica, l’Associació Africana, Bastoners de Sabadell, l’Associació de Fibromiàlgia, l’Enfoccat i Mamas (mares pro-alletament matern)].

I al calendari immediat….

En breu farem una roda de premsa explicant la temporada de tardor, que vindrà carregada de sorpreses, i continuem preparant la gran gala, pel darrer dissabte d’octubre, on tenim el repte de superar el llistó d’anys anteriors, la qual cosa és ben difícil, però hi treballem perquè el públic se segueixi divertint com sempre.

Fotos: David B.

Comments are closed.