La pinzellada flamenca amb tons de fusió dóna un nou aire als concerts de la Festa Major.
Problemes organitzatius fan que el concert s’iniciï amb un retard considerable.
Segon concert al pati del Casal Pere Quart, aquesta vegada amb polèmica. Ja des de les 23.15 la cua per entrar-hi era important. Molts vianants preguntaven què passava, doncs el canvi de lloc d’aquests actes sembla que no ha estat gaire conegut pels que viuen la Festa Major. Tocades les dotze de la nit, hora d’inici del concert, les portes eren encara tancades i la cua encara més llarga.
Hi havia dubtes en saber si tothom podria accedir al recinte. Finalment cap a un quart d’una les portes s’han obert i s’hi ha pogut entrar, encara que minuts més tard s’han tornat a tancar donada l’aglomeració de gent a l’interior. No obstant això, finalment s’han obert del tot i tothom ha pogut gaudir de l’espectacle que ha començat mitja hora tard, després d’unes paraules d’agraïment i d’excusa pel retard per part d’un membre de l’organització.
Tornar a veure aquests deu artistes a Sabadell (ho van fer al 2009 dins la programació del 30 nits) és un plaer. Perquè no és fàcil apreciar el virtuosisme individual quan el conjunt és tan definit. Aquesta proposta farcida d’energia i d’atreviment està plena de bones intencions que ens allunyen del flamenc conegut pels no entesos. Barreja de cultures, catalans, francesos, andalusos que donen forma a un estil pel qual han passat molts artistes. Cal destacar a Pedro Córdoba, que ha treballat amb uns dels millors trompetistes actuals, Wynton Marsalys i ha acompanyat a Chano Domínguez i a Vicente Amigo. És ell, juntament amb la cantaora Montse Cortés qui inicien el concert amb un zapateao espectacular que deixa bocabadats als assistents i aquells als quals el flamenc els queda lluny, encara que d’aquest n’hi ha ben pocs entre el públic. La gent segueix amb entusiasme les diferents peces i de tant en tant s’escolten crits d’ànim que volen en certa manera participar de la màgia dels convidats.
Però, perdonin vostès l’atreviment, per a mi la força la donen els percussionistes Paco de Mode i Isaac Vigueras, uns dels millors dins el flamenc dels nostres temps. Música, passió, intensitat que dura sota l’atenta mirada del públic assistent i que no pot romandre quiet a la cadira. Alguns crits d’entusiasme i molts aplaudiments acompanyen aquesta actuació que s’escapa als ja tradicionals concerts de jazz que es fan a la Festa Major. Aquesta pinzellada flamenca dona un aire nou i ens fa endinsar-nos en un món gairebé desconegut per a la majoria, tot i que ja des d’un primer moment es noten retalls de jazz. Calia fer-ho i ha estat aquest any de crisi on ens hem adonat que és perfectament compatible amb el que s’ha ofert d’altres anys.
Gran Abardonado
Acabo destacant la figura del pianista, Juan Vicente Abardonado, tímid i prudent però amb un gran paper destacat dins el grup. Nascut a Marsella és nebot de Parrita i va ser un nen prodigi des dels onze anys, tenint sempre les millors notes de la seva promoció i guanyant prestigiosos concursos de piano. La seva carrera és espectacular i ha treballat amb els millors del gènere flamenc: Duquende i Chicuelo. Una llàstima que les seves interpretacions queden diluïdes pel soroll existent al fons del pati, prop del bar.
Molta qualitat però també massa soroll i un so massa elevat. La música s’escapa i aquesta vegada el lloc no és l’idoni. Espectacles d’aquest tipus haurien de fer-se en un lloc tancat, segurament sense bar, per apreciar amb més delicadesa la musicalitat i l’interior de cada instrument, així com les magnífiques veus dels cantaors i cantaores.
Aquest diumenge és el torn del Lluís Coloma i de l’August Tharrats, un concert esperat i sense sorpreses on el Boogie Woogie serà el protagonista.
