Aquí s’analitzen les lliçons a extraure de la tempesta política i ideològica estiuenca provocada per la difusió a escala estatal i internacional de la proposta municipal de revisió del nomenclàtor.
El 5 de juliol passat vaig publicar un article sobre la proposta de revisió del nomenclàtor on analitzava, en termes molt crítics, l’informe encarregat per la regidora de Cultura, Montserrat Chacon (ERC) a l’historiador Joan Abad (més info: ‘La proposta esbiaixada del nomenclàtor‘). El document va ser lliurat als membres de la Taula del Nomenclàtor com a document de treball per encarar el tema. Una proposta que vaig qualificar d’”esbiaixada, sectària i partidista” que tenia per objectiu la “neteja ètnica simbòlica” respecte amb tot allò relacionat amb Espanya.
Durant 41 dies aquesta crítica va dormir el somni dels justos. Cap partit polític, associació cívica o fundació cultural, cap intel·lectual de la ciutat va pronunciar-se sobre el tema. L’única resposta fou un espès silenci. Tanmateix, el 15 d’agost el diari El Mundo, fent-se ressò d’aquest article, va difondre el contingut del que ja es coneix com a ‘Informe Machado’, i que va ser recollit per nombrosos mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Això va desfermar una gran tempesta política i ideològica que va obligar, si més no a les forces polítiques de la ciutat, a pronunciar-se.
La regidora de Cultura va intentar treure’s la seva responsabilitat adduint que es tractava d’”un informe extern no vinculant”. Ara bé, el fet que el distribuís entre el grups polítics i les entitats demostra que l’Ajuntament ho assumia com a propi. És més, en la carta que precedia el polèmic informe, el qualificava d’un “bon punt de partida per a l’establiment de criteris de revisió del nostre nomenclàtor municipal”. Així doncs, en una mostra de covardia política, quan esclatà l’escàndol, va procurar traslladar la seva responsabilitat sobre l’historiador i company de militància a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). De fet, la si regidora no estava d’acord amb el contingut de l’informe l’hauria d’haver guardat en un calaix, pagar els honoraris del seu patrocinat i no repartir-ho entre els grups municipals i entitats.
Per la seva banda, el socis en l’equip de govern d’Unitat pel Canvi (UpC) van manifestar el seu desacord i van demanar la retirada immediata de l’informe (més info: ‘UpC demana retirar l’informe Machado i la Crida es desmarca‘). Ara bé, durant els citats 41 dies no van dir res, potser perquè estaven massa ocupats en la lluita pel relleu a l’alcaldia. En termes més moderats, la Crida per Sabadell va manifestar la seva discrepància amb “algunes de les afirmacions, com les que fan referència a Antonio Machado, afirmacions que rebutgem de forma clara”; però afegeixen a manera d’excusa que es tracta d’un informe extern que no ha estat validat pel govern municipal. Tanmateix, com ja hem indicat, el fet que fos distribuït a la Taula del Nomenclàtor palesa que era la proposta assumida per l’Ajuntament. Així mateix, denunciava l’ús partidista de formacions i mitjans de comunicació de la dreta espanyolista. Ara bé, aquest espectre polític i ideològic no hagués pogut “intoxicar” el tema si l’informe no hagués estat lliurat als grups polítics i entitats com a document de treball de l’Ajuntament.
Les forces de l’oposició van aprofitar l’avinentesa per carregar contra l’equip de govern. PP va instar al govern municipal a ocupar-se de problemes més importants per a la ciutadania, com si el nomenclàtor no fos important per a la ciutat, sense entrar en el fons de la qüestió. El PSC va exigir la retirada de l’informe, que la revisió del nomenclàtor fos encarregada a un “grup d’experts independent” i que no es retribuís el treball d’Abad. Ciutadans va extreure les darreres i lògiques conseqüències polítiques de l’afer i van demanar la dimissió de Chacon (més info: ‘Demanen la dimissió de Chacon‘). Tanmateix durant 41 dies cap d’aquests partits va realitzar, com era la seva obligació com a formacions opositores, la més mínima crítica pública a l’informe.
Finalment, davant la magnitud de la tragèdia, el flamant alcalde Maties Serracant, va haver d’intervenir per assegurar que “Machado es queda, el que cal eliminar del nomenclàtor són els noms dels feixistes”. D’aquesta manera desautoritzava implícitament a Chacon, però assumia l’excusa fal·laç que es tracta d’un informe extern i no vinculant, encara que reconeixia contradictòriament que s’havia fet arribar a les entitats i associacions com a “document de treball” avalat per l’Ajuntament.
Quatre lliçons
De la tempesta política provocada per la difusió a nivell estatal de la proposta de l’Ajuntament de Sabadell de revisió del nomenclàtor es poden extraure les següents lliçons per a la ciutat.
- Causa inquietud i preocupació que un informe tan esbiaixat i etnicista com el subscrit per Abad hagi estat acceptat per la regidoria de Cultura i pel govern municipal sense que cap de les quatre forces que ho composen fos capaç d’aturar-lo abans de ser lliurat als grups municipals, entitats i associacions. O bé desconeixien el seu contingut, la qual cosa palesa una increïble manca de coordinació en un tema tan sensible, o el coneixien i va funcionar el mecanisme del regne de taifes: cap formació es fica en les àrees de competència de l’altra.
- L’escassa capacitat política de les forces de l’oposició. Durant 41 dies podien haver criticat el contingut de l’informe i només han reaccionat quan la polèmica ha adoptat caràcter nacional i fins i tot internacional.
- La manca de reacció de l’anomenada societat civil i els intel·lectuals de Sabadell. Com és evident en el cas de la Fundació Bosch i Cardellach, coneixedora de la proposta de revisió de nomenclàtor, però que fins ara no ha fet cap valoració pública, ni positiva ni negativa, sobre el seu contingut.
- Des del punt de vista polític, la proposta de revisió de nomenclàtor és un cadàver insepult. Així doncs l’equip de govern faria bé en enterrar-la, manifestar públicament que queda retirada com inútil ni tan sols com a document de treball i encarregar la feina a una comissió d’experts. També, la regidora de Cultura hauria d’assumir la seva responsabilitat política en tot aquest afer i presentar la dimissió, ja que no sembla que l’alcalde Serracant, lligat per un pacte quatripartit, tingui la suficient força per apartar-la de les seves atribucions executives.
En definitiva, la polèmica sobre la revisió del nomenclàtor ha posat sobre la taula l’escàs nivell de les forces polítiques, al govern i l’oposició, que composen el Consistori. També, ha mostrat el baix perfil de l’intel·lectualitat i de les entitats de la societat civil sabadellenca. Un símptoma de la profunda decadència que, des de fa anys, pateix la ciutat i que sembla no tenir final.
