Malgrat l’absència de cap representant del PSC, el debat televisiu va permetre copsar l’anàlisi sobre la situació de la ciutat i les prioritats de les principals forces polítiques que concorren en aquests decisius comicis. També van poder aproximar-nos als possibles pactes postelectorals.
El debat, organitzat per molaTV i iSabadell i presentat per Jordi de Arriba, va comptar amb la participació dels caps de llista de CiU (Carles Rossinyol), ERC (Juli Fernàndez), Unitat pel Canvi, (Joan Berlanga), Crida per Sabadell (Maties Serracant) i Ciutadans, (Jordi García), i amb els números dos del PP (Cuca Santos), l’única dona, i de Guanyem Sabadell (Miquel Soler).
L’absència de l’alcaldable i de cap representant del PSC pot ser valorada com a una falta de respecte a la ciutadania ja que es tracta de l’únic debat televisat i una manca d’intel·ligència política. Certament, a la discussió podria haver-se donat els “tots contra Ayuso”, però això podia haver tornat a favor del candidat socialista ja que hagués esdevingut el protagonista del debat, investir-se amb el paper de víctima i tenir l’oportunitat de respondre a les crítiques de l’oposició.
En qualsevol cas, el debat es va dividir en tres blocs temàtics: l’estat de Sabadell, les prioritats polítiques de cada formació i la valoració sobre si aquestes municipals eren la primera volta de les autonòmiques i generals, així com la política de pactes a l’Ajuntament de Sabadell. En cada bloc els candidats disposaven d’un minut i mig per pronunciar-se i després podien discutir i interpel·lar–se entre ells. Aquest format, a diferència del debat d’Economia del Consell d’Economia Productiva, que fou una successió de monòlegs, va permetre que efectivament els candidats poguessin debatre.
Al primer bloc i segon bloc van apreciar-se molts punts en comú, malgrat les grans diferències ideològics de les diverses forces polítiques. Tots van coincidir en els efectes negatius del cas Mercuri, que van centrar en la desconfiança de la ciutadania vers a la classe política i la institució, així com de la paràlisi que havia comportat a l’administració local. També va haver-hi coincidència en què ens trobàvem davant d’un canvi de cicle polític comparable al de 1979 i 1999 quan foren elegits Antoni Farrés i Manuel Bustos. De la mateixa manera tots es mostraren partidaris de realitzar una auditoria de les finances i departaments de l’Ajuntament, així com d’implementar un pla de xoc per lluitar contra l’atur i la situació d’emergència social que pateixen molts ciutadans de Sabadell.
Ara bé, els accents foren diferents segons es tractés de la dreta o l’esquerra. Mentre les formacions conservadores insistiren en la reactivació de l’economia en termes de potenciar les facilitats d’empresaris i emprenedors, les forces progressistes insistiren en el paper de les administracions públiques i en la necessitat que el creixement fos acompanyat amb la redistribució de la riquesa i la lluita contra la creixent desigualtat.
Tres patinades
El debat va transcórrer amb gran correcció i respecte a les regles dels organitzadors. Així malgrat que podien interpel·lar-se pràcticament ningú va fer ús d’aquesta opció i tots respectaren escrupolosament els torns de paraula.
Carles Rossinyol (CiU) va patinar quan va afirmar: “el sistema funciona”. Una asseveració que li va fer destinatari de moltes crítiques des de l’esquerra. En efecte com es pot dir això amb un ciutat amb quasi 20.000 aturats, amb 3.000 famílies que han d’anar al Rebost Solidari per poder menjar i amb un escàndol de corrupció com el cas Mercuri? Al torn de rèplica, va intentar arreglar-lo com va poder, reconeixent que havia coses que fallaven però que la solució estava en emprendre mesures “d’evolució” i no de “revolució”.
Maties Serracant, de la Crida per Sabadell, no va estar gaire encertat quan va replicar a PP i C’s, que havien posat sobre la taula el creixement de les desigualtats entre centre i perifèria arran de la crisi económica. El cap de llista de la Crida va assegurar que aquesta estava afectant a tots els barris per igual. Una afirmació com a mínim agosarada, ja que és evident que Can Puiggener té problemes més greus a nivell social que, per exemple, la Creu Alta. Potser la seva intenció va ser criticar les manifestacions d’un cert populisme del PP que es presenta com el defensor de les classes populars quan han estat les seves mesures les que han agreujat les seves condicions de vida i treball. Tanmateix no va encertar en la manera d’expressar-ho.
Per la seva banda, Cuca Santos, en l’apartat dedicat a la política de pactes, va assegurar que era contrària a instal·lar un cordó sanitari al voltant de cap partit i que les altres forces polítiques interpretaren com la seva disposició a recolzar a Ayuso. En la rèplica va puntualitzar que es referia al seu partit ja que diversos líders polítics estatals, com Pedro Sánchez (PSOE) havien afirmat que mai pactarien amb el PP.
Pactes possibles i impossibles
Potser la part més interessant del debat fou la dedicada als pactes postelectorals. Molt adient un panorama de incertesa i de previsible fragmentació del Consistori. Juli Fernàndez (ERC) va centrar la qüestió al recordar el procediment d’elecció de l’alcalde: o per majoria absoluta o la llista més votada. Així va apel·lar a la resta de forces per tal de arribar a un pacte d’investidura amb l’objectiu d’evitar que Ayuso fos elegit alcalde si era la primera força política de la ciutat. Una posició semblant a la de CiU, és clar amb la diferència que tant Rossinyol com Fernàndez van postular-se com la garantia del canvi.
PP i C’s van descartar donar suport a cap formació que defensi la independència de Catalunya; és a dir, CiU, ERC i Crida. Ara bé, Santos no va tancar la porta a acords amb el PSC, cosa que va refusar García al assegurar que només pactarien amb altres partits si guanyaven les eleccions.
Des de les formacions d’esquerra, Soler, de Guanyem, va afirmar que no pactaria mai amb partits còmplices amb la corrupció i les retallades, descartant a PSC i CiU. Serracant fou extremadament ambigu i va donar l’impressió que no estava disposat a pactar amb ningú. Berlanga va fer una crida a la unitat de l’esquerra i a la necessitat que el nou govern de la ciutat fos liderat per les forces progressistes de les que va excloure al PSC.
