Ciudadanos subsaharianos esperando para coger chatarra. Foto: David B.

Calendari particular: ‘Aquell home que tiba el carretó…’

Els veiem cada dia. Vostè, lector, i jo. Ens hem acostumat a veure’ls traginar el seu carretó del súper carregat de ferregots o de paper i cartró. Pugen pel carrer de casa sota la soleiada del migdia, tal com ho feien a l’hivern, amb fred.

A vegades he d’alentir la marxa del cotxe –i m’empipo, si vaig tard- perquè no poden empènyer més de pressa el seu embalum.

N’hi ha que són joves, d’altres semblen grans, però a molts no els sabria endevinar l’edat. A penes dirigeixen la mirada amb qui es creuen. N’hi ha que s’aturen a reposar i alguns parlen pel mòbil en idiomes que no sé pas endevinar. Com tampoc no em puc guiar pel color de la pell, per saber-ne la procedència.

De tant en tant, en veig algun del mateix color de pell que jo i el meu veí. Però ja res no ens estranya: tenim el món que tenim i tothom s’espavila com pot. Això és el que ens diem els uns als altres. I això és el que pensem, potser, quan ens passa pel costat, grinyolant, un altre carretó ple.

I tampoc no els mirem, perquè no ens desperten gaire curiositat: és una escena que veiem molts cops cada dia i ja coneixem. Confesso, però, que potser sí que se m’ha escapat una llambregada de reprovació quan n’he vist algun remenant dins d’un contenidor. Després el carrer queda brut, fet una merda, de l’escampadissa de vidres, ferregots, retalls o papers, perquè ells trien o desguassen al mig de la vorera i un cop tenen el seu tros de ferralla, la seva peça o els cartrons, deixen allà al mig, sense miraments, el que no els interessa.

I això a mi em molesta, perquè voldria que la ciutat fos com cal: neta, endreçada i, si pot ser, sense entrebancs de cap mena, fins i tot sense els homes dels carretons, que em fan sentir incòmode, quan els veig tan carregats, suant, i no vull ni parar-me a pensar quant en deuen treure, de la misèria que traginen.

Però la veritat és que ja m’hi he acostumat, a veure’ls, i a esquivar tot el que queda tirat als voltants dels contenidors, que un o altre deu arreplegar, si no és que el vent s’ho endu o el temps ho aniquila. Perquè, vulgues o no, al final un s’acostuma a tot. Per això ja gairebé ni els veig, quan passen carrer amunt amb el seu carretó replè o quan alguns, els més joves, es fiquen dins dels contenidors per furgar-hi amb uns ferros que s’han preparat expressament.

Tot s’ha converit en normal i ja no m’estranya res. Abans em feien una mica d’angúnia i pensava que ja és ben trist, haver de viure així. Però al final un acaba acceptant la realitat tal com és i mira: ells fan la seva feina, jo la meva i cadascú ha de fer per sortir-se’n i tirar endavant. El món és fet així i no l’he inventat pas jo.

He d’admetre, però, que m’inquieta veure que cada vegada queden menys carretons, al súper. Pateixo, perquè potser ja no en quedarà cap, quan l’hagi de fer servir jo per treballar, caminant carrers enllà amb tot el que arreplegui. I no sé pas com m’ho faré, hauré de buscar-me algun altre mitjà, per transportar la meva pila de misèria fins al magatzem on compren ferregots, esperances, somnis de futur, papers de diaris mentiders i revistes de vides impossibles i coloraines inabastables…

Sí, començo a amoïnar-me, perquè la imatge d’aquell home que tiba el carretó per l’altra vorera se m’assembla molt, massa… i, si no fos que em sembla impossible, juraria que sóc jo…