CALENDARI PARTICULAR
No deixa de cridar l’atenció, el que passa amb els dos exalcaldes de Sabadell i de Terrassa, que en els darrers mesos s’han convertit en protagonistes de les primeres pàgines dels mitjans de comunicació.
Fa uns anys quan et trobaves algú de Terrassa, solien dir-nos als sabadellencs que estàvem de sort amb l’alcalde que teníem. Eren els temps del Toni Farrés, és clar, a qui ara potser enyorem amb un excés d’adoració, segurament exagerada. Els de Terrassa, doncs, ens envejaven l’alcalde. Després, amb el que el va seguir, ja van passar de l’enveja a la conya. Ells també van canviar de burgmestre i es reien del trist histrionisme i de les ficades de pota del nostre, adduint que el seu era més discret i que, com a mínim, els evitava el ridícul.
Probablement tenien raó, però un servidor, que una vegada, quan aquell home encara era regidor de Cultura terrassenc, m’hi vaig entrevistar per demanar-li que Terrassa se sumés a la Xarxa de Ciutats Refugi d’escriptors perseguits, em va semblar que, més que discret, era un home perplex, ratllant la indiferència, amb qui era diguem que difícil de parlar. (He d’aclarir que llavors Barcelona i Sabadell eren les dues úniques ciutats del país que acollien escriptors refugiats; ara ja només queda Barcelona: l’arribada del substitut de Farrés va canviar moltes coses…).
Sigui com sigui, aquell home silenciós, displicent, de mirada buida -potser perquè la indefinició, encara que sigui per inconsistència, és un mèrit, en segons quines organitzacions- ha arribat a ocupar un lloc destacat en el seu partit. I ara ja xerra.
Ha estat justament la trajectòria contrària, la que ha fet l’home que va ocupar l’alcaldia després de Farrés. Aquest va començar multiplicant-se en una imatge populista, que feia que intervingués i xerrés tant com podia i a tot arreu on li era possible. I de sobte ha emmudit, forçat, això sí, per unes acusacions judicials que han posat en un compromís la seva vehemència i la seva actuació des de la presidència municipal. Aquestes acusacions, que inclouen alguns dels seus principals col·laboradors, han fet que l’home es retiri de l’objectiu de les càmeres fotogràfiques, juntament amb els col·legues i familiars de mirada esbiaixada i activitat com a mínim estranya. Sigui com sigui, però, en cap cas aquesta pseudodesaparició de l’escenari públic, ha comportat cap greuge econòmic per als afectats. El seu silenci sembla ben pagat en moneda de curs legal i fa pensar que el sistema francès –“laissez faire, laissez passer…”- els ha d’acabar donant resultats ben positius, car, mentre tot està ben embolicat, res no es decideix i, com tothom sap, al final “llops amb llops, no es mosseguen”.
I no estic pas dient –déu nos en guard!- que siguin culpables; però essent de Sabadell he vist com van algunes coses, de manera que no puc afirmar tampoc cap innocència. Un hom, que ho ignora tot de tot, pot pensar el que vulgui…
El cas és, doncs, que l’exalcalde xerraire ha emmudit, ben peixat i feliç, no pas atribolat de feina, per esperar temps millors (millors, encara?): li han dit que calli, si vol seguir gaudint de l’estatut d’imputat, de l’anar fent, mentre un merder nou tapa els anteriors.
Per la seva banda, l’exalcalde terrassenc s’ha vist obligat a prendre decisions. Han pertorbat la quietud d’aquell home dels ulls perplexos i l’han forçat a parlar. I ara, és clar, parla a favor del qui li dóna pitança, mentre els dinosaures catalanistes l’estiren d’una màniga, la seva exjefa fuig a l’Imperi del Mal a reciclar estudiants a Miami gràcies a un amic (i cobrant en dòlars… on aniran?), el seu jefe espanyol li diu que “Catalunya serà federal la setmana dels tres dijous o, millor: no serà”. Després en surt un d’espavilat que jugava a espies amb un cardo i un florero… En fi, me li estan pegant un “meneio” que el pobre exalcalde s’ha descol·locat i xerra del que no sap, sense pensar què diu, envestint aquí, desbarrant allà, fins convertir-se en un ésser tan patètic com ho era l’altre, però aquest amb uns altaveus més potents i, per tant, amb un ridícul nacional espectacular.
He de confessar que, tots dos, primer em van fer una mica de pena i tot. Després, per insistència, malgrat el mal produït, m’han arribat a fer riure a base de bé, fins al punt d’esperar-ne allò del circ del “más difícil todavía”. Però ara ja m’avorreixen. I ells deuen pensar: “Que vagin dient, que nosaltres tenim les butxaques plenes i la pell dura dels sauris!”.
I és veritat: jo anar dient, els lectors anar llegint, quatre criats seus cridant a favor dels amos i ells l’esquena dreta i els diners a la butxaca, uns diners que paguem vostè i jo, per agrair-los una feina que fan en benefici propi. No s’entén gaire, no…
