El vell Dylan ho canta des dels anys seixanta del segle passat i potser ja comença a ser cert. De fet, és clar, els temps canvien contínuament, però hi ha moments en la història que els canvis es veuen venir i fins s’esperen amb expectació. Això és el que passa en l’actualitat: costums i coses que semblaven inamovibles donen pas a noves situacions i realitats fins fa poc impensables. I en el camp social i polític, això és indiscutible.
Fa uns dies, parlant amb un noi que té a la ratlla dels 30 anys, em deia que moltes de les estructures polítiques i organitzatives amb què s’ha regit la nostra generació estan definitivament caducades i s’han d’enterrar. I em sembla que el noi, que és un professional preparat i un ciutadà crític, però que no milita pas en cap activisme extremista, tenia tota la raó.
Els partits polítics, com a òrgans aglutinants d’una idea determinada de societat han anat convertint-se, d’uns anys ençà, en agències de col·locació de mediocres que s’hi aixopluguen per fer carrera en benefici propi. I els escàndols, estafes, pugnes judicials, denúncies i desercions els han abocat al desprestigi total. A Sabadell ho sabem. Igual passa amb les grans organitzacions sindicals, que semblen haver emmudit davant la greu situació econòmica en què es troba la immensa majoria de treballadors: segueixen articulant la mateixa gesticulació ortopèdica de sempre, amb la rotunda ineficàcia que les ha fet del tot marginals i prescindibles… excepte per als qui en viuen, és clar.
Aquests dos puntals de la democràcia occidental ja no s’aguanten i per tant, per l’acumulació de disbarats mentides i comportaments mafiosos, l’edifici que deien sostenir s’enfonsa. Mentrestant els qui mouen el negoci de la crisi es freguen les mans satisfets, perquè el sistema ha retrocedit més de mig segle: ara l’esclavatge ja és legal i gairebé estan a punt de proclamar cínicament que aquest és l’únic camí per arribar… on érem fa cent anys!
Tot plegat fa que el futur pinti fosc i magre, que sembli que els temps canvien per empitjorar; que hem d’acceptar que l’economia és l’únic motor de relació entre les persones i que ens hem d’acostumar que sigui el mercat, qui marca les normes de convivència i dicta les lleis de manera a conveniència dels recaptadors de beneficis.
El paisatge de persianes abaixades als carrers on hi havia botigues, tallers i negocis tampoc no convida a imaginar un futur millor. D’aquesta manera és lògic que es vagi imposant el pessimisme que fa creure que estem abocats a un fracàs global, perquè el treball, l’honradesa i la decència són escarnits des de les capes poderoses que dominen la societat.
Això durarà sempre? Algú creu que ens trauran d’aquest forat els mateixos que ens hi van posar amb les seves maniobres financeres i la col·laboració d’uns governants filibusters? On ens portarà, aquesta actitud d’acceptació de la desgràcia, com si l’economia rapinyaire i l’explotació descarada fossin inevitables desastres de la naturalesa que els humans no podem dominar? Segur que és només amb arguments econòmics, que hem d’afrontar una situació de conseqüències polítiques i socials, és a dir: humanes? I finalment: quina llei estableix que la política – això és: el fonament de l’organització de la societat- ha d’estar al servei de l’economia?
Són massa preguntes i no sé si algú pot respondre’n alguna, però em sembla que totes són interrogants d’una urgent actualitat.
Mentrestant, però, sembla que acceptem les coses tal com les expliquen els mitjans de comunicació i els discursos dels barruts que se’n beneficien. I mentre entrem en el seu joc i no canviem les coses de debò, ens haurem de conformar a ser peons de la història, insignificants titelles paralitzats sense nord ni projecte de futur. I això és justament el que volen, el que els fa forts i els permet demanar que els treballadors es jubilin als 70 anys (perquè encara no gosen legislar que es morin de seguida per estalviar pensions) o que els drets socials es vagin reduint fins que ningú no recordi que existien.
El triomf del pessimisme és el triomf del conformisme de la paràlisi social. Per això, per sortir del marasme a què ens volen condemnar, urgeix trobar noves formes d’organització, nous arguments i noves estructures de relació social. Ara ja és urgent, inajornable. I es pot dir que nosaltres encara estem de sort, dins d’aquest caos tan ben organitzat, perquè som un dels pocs pobles units per una mateixa esperança: la independència.
El desig s’escampa, la necessitat es va evidenciant. Fins l’economia, ho proclama! La defensa de la dignitat col·lectiva unida a la proposta d’un projecte de futur és un actiu que ens fa singulars. Els temps estan canviant, sí: hi ha un poble amb una il·lusió que vol ser. “I caminem per poder ser; i volem ser per caminar”, canta el poeta. És justament això. Segurament aquesta il·lusió, aquest desig, aquesta lluita pacífica, alegre, festiva, per assolir la llibertat és el que més molesta els vençuts conformistes, que no poden entendre –ni suportar!- que enmig de la dictadura economicista tinguem somnis humans i els tinguem somrient, cansats de formar part d’un poble, Espanya, inflat de petulància, farsant, sense nord ni projecte de futur, que té com a únic motiu d’existència arrapar-se al passat. Un poble que no argumenta, sinó que amenaça, que legisla per reprimir i que fins és obligat pels tribunals internacionals a rectificar arbitrarietats legals i abusos de poder. Les profecies apocalíptiques dels privilegiats d’aquí que veuen trontollar el seu estatus no ens poden espantar; l’argument que la llei no ens permet ser lliures és una aberració filosòfica que la història desmenteix diverses vegades cada segle. La contraposició de la por a l’esperança és el darrer recurs de la barbàrie.
És evident, doncs, que urgeix avançar amb esforços i exercicis de voluntat i fermesa per sortir d’aquesta espiral negativa, per deixar de topar amb una pedra insensible o intentar parlar-hi. Ja n’hi ha prou. Els temps estan canviant: és inútil negar l’evidència o voler ignorar-ho de manera infantil. Parleu amb la gent, mireu les banderes als balcons i les finestres. Estem construint el futur d’un país que volem culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. És a dir: humà.
3 Comments