insults

Calendari particular: ‘L’insult és un argument?’

Ens ha tocat viure uns dies interessants, diuen. La discussió política omple moltes pàgines i moltes hores, fins al punt que a vegades no ens deixa temps per a gaire cosa més. Sembla que tot s’ho ha d’endur l’apassionat entusiasme amb què es discuteixen les alternatives en contraposició. Uns, volem un país nou més just i lliure, que tindrem feina a construir quan l’assolim. D’altres, conscients que res no quedarà com estava, tenen por de perdre els privilegis adquirits o simplement l’estatus que accepten com a bo. Uns empesos per la il·lusió; altres, frenats pel temor. Il·lusos, uns? Covards, els altres?

El problema, al meu modest entendre, rau en el fet que, mentre els il·lusionats il·lusos s’esforcen per contagiar la seva il·lusió, el seu desig d’acomplir somnis, els altres, els temerosos, esmercen totes les energies a contagiar la por i acovardir-los. I en això estem.

Arribats aquí, i per avançar, sembla clar que no és el mateix planejar el bé de tothom (encara que hi hagi qui digui que no és bé ni per a tots, perquè per a ell i els seus, personalment, no ho és), que anunciar el mal per als altres. (I potser, fins i tot, estar disposats a provocar-lo) sense cap altre argument, com si quedar-nos com estem fos el millor de tot, perquè el que és ells, no s’havien pas disposat canviar res: les coses els van bé i volen convèncer que van bé a tothom…

Cap proposta de millora, de canvi. Només l’anunci de la por amanit amb l’amenaça i l’insult, amb ofenses barroeres com a únic argument. Aquesta és una actitud que desqualifica de manera automàtica a qui en fa ús, perquè s’autoelimina dels paràmetres humans normals, com a destructor, autèntic terrorista de les relacions socials, exempt de lògica, fora de la raó: irracional. Essent així, brandar la llei com un garrot, per amenaçar mentre es crida i s’insulta, delata una única intenció: enervar i fer de la confrontació d’idees un combat d’exhabruptes salvatges que no val la pena escoltar ni tenir en compte. Queda clar: s’exclou qui vol.

Tot això, no tan sols es produeix dia sí i dia també a través de la xarxa, per on campa tot protegint-se un enorme ramat d’éssers amb l’anonimat que ja els desvirtua, sinó que d’un temps ençà l’insult i la barroeria s’ha convertit en hàbit de polítics, opinadors i personatges públics d’una certa influència.

Hi haurà qui, enclotat en la barbàrie d’uns temps maleducats, creurà que hi ha insults que són enginyosos, però no es tracta pas d’un concurs o d’una competició més o menys vistosa, sinó d’establir una convivència social de tothom amb tothom.

Sigui com sigui, els que creuen que la vida és una batalla selvàtica i l’atrocitat una mostra de valentia, actuen amb la intenció de fer perdre els nervis a l’oponent, potser guiats per la pretensió de situar-lo al seu mateix nivell mental i acultural. Ho fan acompanyant la seva teatral actuació amb mentides de gruix creixent, per atiar el foc dels enfrontaments, per evitar que es vegi que, com aquell rei del conte, van despullats d’arguments. Són com pinxos de pati de col·legi que es complauen amb el dolor dels altres. I amenaçar els fa sentir que són algú.

Així és com volen convèncer i fer-se estimar? No, és que no volen que els estimin: volen que els temin. Unamuno els ho va dir: “Venceréis, pero no convenceréis”. No han après res de la història, perquè se la fan a mida. I enfollits en la fabricació del terror decideixen coses com declarar il·legal una bona part de la població. Creuen que la il·legalitatzació del que existeix és un argument suficient per acabar amb un litigi? I què en faran? Ignorar-los? Ignorar amb posat altiu és una pràctica habitual entre els que no entenen les paraules, que es defensen amenaçant i dient que no volen escoltar.

En fi, veiem com constantment, uns quants professionals del desfici i els seus acòlits fantasmals, insulten, provoquen, escridassen, menteixen, neguen l’evidència, manipulen sense vergonya, xulegen amb cinisme, escanyen amb sibil·lina complaença, sembren la por, amenacen amb desastres i pretenen fomentar l’odi, amb una incessant obsessió per fer impossible els somnis dels qui qualifiquen d’il·lusos. ¿Què els fa creure que ser mesquí, envejós o pervers és millor que ser el que anomenen –quan es contenen- il·lusos? Il·legalitzar les idees, negar-se a escoltar mentre s’insulta, es menysprea i s’explota un bon nombre de ciutadans no és cap argument, és més aviat la demostració definitiva de la falta de capacitat d’argumentació. Una incapacitat que, més aviat o més tard, els ha de dur al fracàs per inanició.

Per això l’insult i la por no poden ser mai arguments polítics: són tan sols la confirmació de la impotència. Caldrà paciència i bon humor, per continuar insistint pacíficament a raonar…