Calendari particular: ‘Meréixer un país’

CALENDARI PARTICULAR

El món és ple de gent que ens complica la vida. De fet, el món és ple de gent que viu i alena només i tan sols per complicar la vida als altres. I què hem de fer? Res. Tirar endavant i deixar que s’ofeguin en el seu propi odi i la seva trista amargura. Perquè si s’adonen que, malgrat tota la aplicació i els esforços que posen per dificultar l’existència dels altres, no aconsegueixen res, probablement plegaran, o es donaran a la beguda o es rendiran al suïcidi, com a millor manera de contribur a la bona marxa del món. Així fem.

És doncs, del tot lògic que ignorem o fins compadim els profetes de mals averanys, aquells que prometen que si defensem la independència anirem a l’infern, una glaciació brutal castigarà aquesta petita pàtria i que les plagues d’Egipte i unes quantes més ens cauran al damunt per esborrar-nos definitivament de la faç de la terra. El fet que només siguin capaços d’anunciar disbarats apocalíptics esborronadors demostra que no només són molt imaginatius, sinó que estan literalment esfereïts només de pensar que els podem deixar sols, a la deriva, amb ells mateixos. I ha de ser una angoixa vital horrorosa, viure amb aquest neguit.

Tot això, doncs, no fa més que confirmar que anem bé, si no, si tan impossible fos, no tindrien aquesta por cerval ni inventarien les mentides delirants que inventen, ni traurien cada vegada un monstre més paorós per atemorir-nos. Ja he dit, però, que el millor deu ser, deixar-los fer, que rauquin les granotes, perquè nosaltres tenim altra feina. I no pas poca.

Perquè no ens convé gens perdre el temps responent a les atzagaiades que se’ls acuden –algunes irremissiblement tristes, d’altres patèticament còmiques-, ja que fa la impressió que ens volen entretenir amb bestieses. I, repeteixo, no tenim temps per badar amb xarlotades.

Comença a ser hora, em sembla, d’afermar les bases del futur i, sobretot, de ser molt exigents amb el país que es vol construir. I, per complir aquests mínims, és absolutament imprescindible que ens traiem del cap la idea que nosaltres sí que som bons, eficaços, decents i gairebé perfectes. Sostenir-nos sobre aquestes mentides és un error infantil imperdonable i, la veritat, jo sóc el primer d’admetre que per anar malament, no cal moure’ns d’on som.

Urgeix, doncs, tenir clara la premissa que no som, ni molt menys, una comunitat, un país, que pot donar lliçons de res a ningú. Aquesta pretensió falsa, que potser molta bona gent innocent creu per contrast amb el que veiem al nostre entorn, s’ha d’esborrar. Hem de renunciar a les mentides que potser ens reconforten, però que ens perjudiquen. Hem de desemmascarar-les.

I què hem de fer? Doncs deixar d’escoltar les bestieses dels bàrbars, abandonar absurdes actituds de suficiència i posar-nos a treballar, a fer feina de futur.

Ara més que mai convé que tothom es lliuri aplicadament, amb constància, convenciment i empenta, a fer la seva feina tan ben feta com sàpiga. Al nostre davant se’ns obre la perspetiva d’una gran feinada per esporgar, extirpar, impossibilitar, derruir, perseguir i fer impossibles tantes i tantes barbaritats (algunes fetes pels “nostres”!) que ens envolten i que potser ens hem acostumat a veure com a “normals”, quan no ho són. No són normals l’abús, l’estafa, els privilegis heretats i no guanyats, l’enveja, la mentida, l’explotació, la gasiveria ni el despotisme gangsteril. I això, si volem fer un país nou, ho hem d’erradicar i impossibilitar. Com sigui.

I ara ja, de seguida, immediatament, amb urgència, per començar a fer el país i la societat en què volem conviure, el primer que ens convenen són professionals responsables en tots els camps, gent exigent amb si mateixa i educada amb els altres, ciutadans i persones interessats en l’eficàcia del seu treball, sigui en el camp que sigui, capacitats per pensar una societat i un país més just i més feliç, obert a tothom i a totes les novetats, on es pugui respirar, viure, parlar, opinar amb total llibertat i on es respecti escrupolosament cada persona i on cada persona respecti els altres. On el bé de tots sigui entès i viscut com el bé de cadascú. On la lluita per progressar individualment comporti el progrés de tots, perquè avançar i millorar no significa fer-ho a costa de ningú. On, en fi, l’esforç tingui el premi del benestar i la justícia.

Em diran que sóc un somiatruites. No és veritat. Si no sabem pensar el món millor que volem per a tothom, si no tenim l’esperança d’aconseguir-lo, ni el desig de fer-lo possible, perquè no gosem ni projectar-lo, deu ser que no el mereixem. I si no som capaços de dibuixar el país que creiem que mereixem nosaltres i els que vindran després, és que no ens mereixem tenir un país.

3 Comments