Can Vies

Calendari particular: ‘Qui és el ximple i per què ara?’

Les coses mai no passen perquè sí. Sempre hi ha algú que fa que passin amb la intenció de produir alguns resultats. Per això, des del primer moment que es va produir el disbarat aquest del desallotjament de Can Vies, vaig preguntar-me de seguida ‘qui’ ho havia organitzat i ‘per què’, ara. La meva intenció, però, no era només aclarir qui era el crani privilegiat, la ment preclara de la política que havia decidit engegar la màquina de la ximpleria per treure’n algun profit, pensant que se’n beneficiaria; sinó que jo intentava, sobretot, entendre per quin motiu, un dia després de les eleccions i a Catalunya, s’havia decidit executar d’immediat una sentència –que sembla que es podia ajornar ‘relativament’- i després, tot seguit, sense temps ni de respirar, treure una tropa de gent amb malls i una excavadora per tal d’evitar cap solució. Era la pràctica d’aquesta política de fets consumats sense retorn, el que em va posar els pèls de punta i la inquietud al cos.

I no vaig trigar gaire a trobar, emmagatzemat en la memòria, un fet que hi guarda un cert paral·lelisme. El 15 de gener del 1978 hi hagué a Barcelona una manifestació del sindicat anarquista CNT, que en aquells moments de postfranquisme (sembla que ara vivim uns altres moments del postfranquisme…), que llavors, doncs, era una força important, activíssima, viva i amb empenta, que aglutinava un nombre significatiu de gent jove. A Catalunya creixien com l’escuma els grups i grupets d’ideologia llibertària, que publicaven revistes i textos de gran difusió per mantenir vives les idees i els plantejaments àcrates, més enllà dels grups i partits polítics d’estructura ‘formal’ i propòsits parlamentaris que avui remenen el poder. I eren uns quants milers, els militants, simpatitzants i seguidors de les festes, concerts, trobades, manifestacions, amb propòsits revolucionaris i radicalment renovadors de la vida social, cultural, política i econòmica, que difonien les seves consignes amb humor – “Catxondo uneté a la CNT!”, cridaven- o amb contundent ràbia –“Ni Déu, ni Estat, ni Patró: Autogestió”- havien pintat, programàtics, a les parets de les ciutats.

En fi, eren molts, eren joves, eren atrevits i la majoria tenien estudis, llegien, discutien, s’embolicaven, reien i s’obrien pas entre la gerontocràcia dels partits i els seus cadells. Doncs bé, tot aquest moviment nou i agosarat es va enfonsar el 15 de gener del 1978, després d’aquella manifestació pacífica contra els Pactos de la Moncloa que els ‘benpensants de la democràcia’ (dels sindicats ‘realistes’, als polítics i els financers més ‘liberals’) estaven signant.

La manifestació es va acabar i uns ‘desconeguts’ (llavors encara no eren ‘encaputxats’) van llançar una bomba a la sala de festes Scala, a la Gran Via de Barcelona. En l’incendi van morir tres treballadors. Un dels quals, sarcasmes del destí, afiliat a la CNT; però això es va diluir en el soroll de l’escàndol.

A partir d’aquell moment, van començar les proclames contra la violència anarquista, es van fer detencions entre militants i simpatitzants i es va anar desmantellant la ‘moguda anarco’ barcelonina fins que s’esllanguí (i es traslladà a Madrid fent-se ‘movida’ purament filfa i estètica, inofensiva, de vol gallinaci ideològic). Aquí, però, a més d’acusacions i setge contra la jovenalla exaltada i violenta que s’estava escapant del ramat es produí un seguit d’articles de premsa –com un de Carlos Sentís, esborronador- que desvirtuaven la ideologia anarquista, la desprestigiaven com opció política i reclamaven mà dura i definitiva contra aquesta gent que contravenia l’ordre establert.

La llàstima, però, fou que fins anys més tard no es va saber que tot havia estat ordit a l’ombra i executat per un delinqüent comú a sou de la policia –Gambín, es deia, de cognom- que s’havia infiltrat en la CNT i organitzat el crim.

Demano disculpes per aquesta història tan llarga que els llibres d’història no explicaran mai –ni els del Wert, ni els de la Rigau de torn-, però es tracta de projectar sobre l’actualitat la manera ‘típica’ d’actuar del poder i els que el serveixen.

I que consti que jo tampoc no vull que la gent faci disbarats pels carrers, ni muntin festes cada matinada, ni cremin res, ni deixin la ciutat feta una merda. Però, segur que aquest era el problema més greu de Barcelona? No hi ha pitjors i més urgents actituds i accions incíviques que aquestes?

Sí, però un problema que no saben resoldre, el tapen amb un altre problema que inventen. Al país, un majoria transversal, conscient i activa de ciutadans, joves i vells, reclama el dret a la independència. I com que això no hi ha qui ho pari, s’ha de buscar la manera de parar-ho en el flanc que asseguri que les profecies de mal averany es compliran: la violència.

Això passa després que un tal Cañas amenacés amb “os montaremos un Ulster que os vais a cagar” (ho va dir en públic així mateix), després que Aznar profetitzés des del fons del seu bigoti que oculta el llavi que “antes se romperà Catalunya que Espanya” (literalment), mentre Camachos, Riveras i tota la tropa menteix i difama a tort i a dret. I el govern va estrenyent els cercles, per ofegar l’esperança. Res no és casual, ja ho deia.

I això, els que ens semblava que eren ‘els nostres’ polítics ho resolen donant munició a l’enemic, que no té arguments i espera que saltem pels aires per aplaudir i venir a esventar les cendres? Que no saben res? Que són ximples? O només són malvats a les ordres de no se sap quins propòsits inconfessables?

Han de plegar, urgeix que pleguin, que demanin perdó pel disbarat i marxin a casa, perquè no podem construir un país nou, digne i lliure, amb gent tan curta de mires o tan malvada, que no sap què fa o ho sap massa.

Si us plau: deixeu tots els Can Vies de Catalunya en pau. Deixeu-nos en pau.