CARTES DELS LECTORS
Marta Tricuera, actriu
Avui el sol brilla més que mai per il·luminar tots els llibres, per posar color a totes les històries i donar vida a tots els personatges. Avui els llibres s’han llevat ben d’hora, estaven nerviosos per saber al costat de qui els tocaria passar el seu millor dia de l’any.
Els més veterans saben on han de posar-se tot i que tenen la seguretat que estiguin on estiguin els trobaran. Són aquells que pesen, per volum de pàgines o per la importància del seu autor. Ja no fan olor de nou però tot el que diuen encara és actual.
Hi ha els que saben que sempre seran infantils, aquells que el color negre no hi té cabuda i que avui aniran a dormir més tard que mai. Són aquells que no creixeran i seran tocats per les mans enganxifoses dels nens i les nenes més curiosos. També hi ha els més nous, els acabats de sortir del forn que no saben el que els espera i els veterans els miren amb un somriure per sota el nas. Els nous seran els primers de preguntar quan es dina i els infantils posant-se les mans al cap els diran “no porteu carmanyola?”
Els que mai no falten a la cita són els llibres de la més estricta actualitat, però dins seu saben que tenen tan sols un any de vida. No acaben mai de ser feliços del tot, aquests. En un racó hi ha aquells que tothom es mira de reüll, els eròtics, aquells que desprenen sensualitat i llueixen millor a la nit i potser la gent no gosa tocar-los massa tot i ser els més tocables.
A l’altre extrem d’aquests, ben lluny, hi ha els religiosos que no entenen perquè cada any acumulen més pols. Al costat d’aquests hi ha els que presumeixen d’una gran portada amb una gran fotografia d’homes amb aires de grandesa, van amb americana i corbata i el cabell reclenxinat. ‘Quin interès tenen, aquests homes?’, es pregunten les biografies dels artistes de veritat.
Una mica més enllà hi ha aquells que s’autoajuden entre ells, parlen de l’autoestima mirant de ser sempre assertius, perquè en el fons tots parlen del mateix.
Amb una brillantor especial hi ha aquells que expliquen tots els secrets de les grans estrelles del rock que amb sort són tocats per mans de músic. Aquella zona és una festa amb regust de nostàlgia.
Els llibres de teatre no entenen perquè no es venen més si són els més dinàmics de llegir; tot són diàlegs que sempre fan més una lectura més amena. Els que tampoc no falten mai a la cita són els llibres de poesia, que van sempre amb un llibre sota el braç. Persisteixen perquè saben que han d’existir per ajudar-nos més que els llibres d’autoajuda.
Les guies de viatge són les més ben alimentades. Es nota que han voltat i saben que acabaran tornant al lloc del qual en saben tantes coses. Els que fan molta pinya són els llibres que parlen del país, els que llueixen les portades més patriòtiques i fan olor d’esperança. Tenen ganes d’explicar-se i que el món els entengui.
No falten mai els llibres rarets, aquells que no criden gens l’atenció o potser la criden perquè no la criden gens, però són allà des de primera hora del matí i tornaran a casa tots junts, fent-se costat, no en faltarà ni un.
En canvi n’hi haurà molts que hauran d’acomiadar-se dels seus companys perquè algú se n’haurà enamorat. Llavors, en un moment molt íntim unes mans l’obriran i se sentirà aquell subtil ‘crec’ que fan els llibres nous, i llavors, el llibre, que de seducció en sap molt, desprendrà aquella olor de les primeres cites i començarà a despullar-se deixant que dos ulls vagin passant per cada lletra, per cada coma, per cada punt. Potser durant una setmana no es separaran, potser la història d’amor ben aviat serà oblidada, però tard o d’hora, acabat o no acabat de llegir, aquest llibre serà desat en una prestatgeria al costat d’altres llibres que ja han passat abans per això.
Qui sap si compartirà espai amb un llibre de poesia, amb una estrella del rock o amb un llibre d’autoajuda. I passaran els dies, els mesos i els anys i aquest llibre no entendrà perquè no pot ser tocat per altres mans o despullat per altres ulls si ben mirat, a la prestatgeria no fa res més que acumular pols.
