CARTES DELS LECTORS
Josepa Camps Venut, geògrafa
El repte de l’urbanisme de les ciutats de principis del segle XXI, sortint d’una crisi econòmica que ha estat com una guerra química per a les ciutats (Urbanoporosi), i després de més de 15 anys des de l’any 1999 amb despesa pública desaforada acabada amb el “bienni Zapatero de 2011-12” és per plantejar-se de nou perquè costa tant millorar la ciutat, malgrat les inversions realitzades? Per què la ciutat, tot i haver-se transformat àmpliament, segueix tenint sempre dèficits urbans que pràcticament ningú preveu i anticipa?
També per altra banda, ens podem plantejar perquè ens ha costat tant retenir la població de la ciutat, ja que en 15 anys més del 25 per cent de la població, una quarta part, de ciutats mitjanes industrials com Sabadell o Terrassa ha canviat, entre els que han vingut primer, i entre els que forçadament han marxat. Si penséssim que feien les classes benestants en altres períodes, podem suposar que aconseguir estar o viure en la mateixa ciutat per una, dues o tres generacions d’una família, és un símptoma d’estabilitat, per sobre de valors estadístics no irrellevants com la renda.
Potser ens trobem davant un dilema que no l’afrontem per la vessant filosòfica més radical, per quins motius la gent segueix vivint en la mateixa ciutat o molt a prop durant molt temps? Segurament podem afirmar que ha de ser per valors intangibles molt amplis, que ens podem permetre reduir en dos valors de ciutat essencials, com són la Identitat urbana i la Cohesió social.
Primer de tot cal fer créixer i dibuixar dia a dia la Identitat urbana, ja que és aquell conjunt de valors que entenem que de forma reiterada ens reafirma en la nostra ciutat, hi ha una part patrimonial i de paisatge urbà innegable, i també hi ha una part que la conforma l’entorn familiar, d’amistats però sobretot de context associatiu, el teixit social i cultural que aporta la ciutat, i només en darrer terme, pel nivell d’equipaments bàsics com són els educatius i els socio-sanitaris, que ens afecten, més o menys, en diferents etapes de la nostra vida. En definitiva, estem dient que hi ha ciutats, que se’ns fan atractives, creatives i valuoses, en un procés de retroalimentació social i cultural perquè en podem participar Cities and the Creative Class Richard Florida (2005).
En segon terme cal lluitar i imaginar la Cohesió Social de la ciutat, només des de la voluntat ferma d’augmentar aquest intangible que té a veure amb la idea de simpatia, com a connotació metafísica de vincle que uneix totes les persones d’un entorn, i amb la idea d’altruisme. De fet es considera èticament que els polítics i governants han de ser altruistes, ja que racionalment busquen el benestar dels ciutadans que depenen d’ells com ‘regla d’or de la seva conducta’ i realment només així podem ampliar al màxim de persones, el gaudi del sentit de pertinença i de sentit d’Identitat Urbana.
En realitat però quan llegim la ciutat per interpretar-la i fer-ne el seu relat històric, com que s’actua per períodes electorals i a curt termini, costa des de la política tenir aquesta visió general de que podem fer a la ciutat per garantir, millorar i ampliar la identitat urbana i la cohesió social, per mantenir un relat coherent de ciutat, en el que podríem resumir fer créixer ‘el dret a la ciutat’.
Només des d’aquestes polítiques publiques en defensa d’aquests dos intangibles podem fer més per a la ciutat. La identitat urbana és construeix des de la millora constant del paisatge urbà i el patrimoni (Girona o Terrassa com exemples) i des d’afrontar el reequipament de la ciutat al servei de la ciutat, ja que una ciutat amb equipaments irrellevants acaba perdent els atractius de la identitat urbana. Per altra banda, la ciutat de la cohesió social que permet la permanència social, s’ha d’estructurar des de la garantia del dret a l’habitatge en tota la seva complexitat i radicalitat, i sobretot també pel dret a la mobilitat en la ciutat, i moure’s no és només la idea de mobilitat obligada i eficient, sinó és accessibilitat i voluntat de passejar tota la ciutat, de sentir-se tota la ciutat teva, i sentir-te de la teva ciutat (Vitòria i Olot com exemples).
Aquest són quatre eixos irrenunciables d’intervenció urbana que garanteixen la ‘identitat urbana’ i la ‘cohesió social’; el paisatge urbà i el reequipament, i l’habitatge i la mobilitat. Podem dir que els dos primers són de lent i constant recorregut urbà i un repte d’autoexigència de tots, i en canvi, els dos darrers són una obligació política i una prioritat urgent d’actuació. La manca de radicalitat en les polítiques municipals d’habitatge no ens permet prendre més que decisions d’emergència i de rescat ciutadà com a bombers o ambulàncies de la precarietat urbana, amb mesures que són evidents però limitades. Per altra banda, la manca de relat en les polítiques de mobilitat ens té encallats en la ciutat del segle XX, defensant encara l’Eix Central de la ciutat per la mobilitat en vehicle, quan hauríem de dibuixar, primer en dies festius i després per sempre, l’Eix Central de la ciutat com eix ciutadà, des del nord de la ciutat a Can Deu fins a la Creu de Barberà, i expulsar cotxes i transport públic dels eixos cívics de trobada i passeig de tothom, a peu i en bicicleta, cap a la ciutat atractiva del segle XXI amb identitat urbana i cohesió social per a tothom.
