Per primer cop en aquest mandat el ple va tenir una duració raonable de només quatre hores en comparació a les anteriors sessions maratonianes. El darrer ple d’un any on s’han viscut tres comtesses electorals (municipals, autonòmiques i generals) va ser testimoni de la consolidació de l’eix poder/oposició.
Així la major part dels dictàmens foren aprovats amb 14 vots a favor (Unitat pel Canvi, ERC, Crida per Sabadell i Guanyem Sabadell) i 13 abstencions (PSC, CiU, Ciutadans i PP). Aquesta mateixa correlació de forces va repetir-se en el punt més important del ple, relatiu a l’aprovació de les ordenances fiscals, amb la diferència que, en comptes de l’abstenció, els quatre grups opositors votaren negativament.
Aquesta lògica va trencar-se a la moció convergent sobre el castell de Can Feu, que va tenir el suport de tots els grups municipals amb l’única abstenció del PSC, i a la moció socialista per la igualtat al món municipal on CiU va arrenglerar-se amb els quatre grups de l’equip de govern votant en contra enfront del suport a la mateixa de PSC, PP i C’s. Tanmateix foren dues mocions on planejaren els fantasmes de l’era Bustos, la qual cosa provoca uns alineaments més propis del mandat anterior que el d’aquest.
El PSC va intentar fer-li un gol a l’executiu local amb la moció que propugnava transferir pressupostos directes als consells de districte, defensada per Carles Bosch que alguns anomenen el virrei del nord per la seva actuació a la presidència del districte tercer. Sota la retòrica de la participació ciutadana, el veritable objectiu polític era debilitar a l’equip de govern atès que d’aquests set organismes PSC ostenta la presidència de tres i CiU de dos. L’equip de govern no va caure en la trampa i rebutjà la moció, que comptà amb el suport de tota l’oposició, posposant la qüestió de la participació ciutadana a un debat en profunditat.
Retrets i picabaralles
Pel que respecta a l’argumentació, CiU fou la força més bel·ligerant contra l’equip de govern. A tall d’exemple, el seu portaveu Carles Rossinyol va criticar que l’executiu local presentés una proposta d’ingressos de les finances municipals, via ordenances fiscals, però que fos incapaç de fer el mateix amb les despeses amb la qual cosa no podien saber en què es gastaran aquests recursos. Així mateix va acusar al govern municipal de continuisme, de ser incapaç d’impulsar els canvis promesos i veure’s obligat a prorrogar el contracte-programa de Ràdio Sabadell o de la zona blava. A la federació nacionalista, que només existeix a nivell de grup municipal arran de la ruptura entre CDC i UDC, encara li cou haver estat apartada de la coalició de govern i que els seus socis d’ERC a Junts pel Sí s’haguessin decantat per un pacte d’esquerres. Ara bé, no li manca raó a l’advertir d’una certa paràlisi de les propostes programàtiques del govern municipal, que no acaba d’arrancar.
Per la seva banda, el PSC continua presoner de les pràctiques de l’era Bustos com va quedar palès en el debat de la moció del castell de Can Feu o en la picabaralla entre el regidor d’ERC, Gabriel Fernàndez i el portaveu socialista Josep Ayuso arran de la moció sobre la igualtat en el món municipal on el primer el va acusar d’exigir al nou govern tot allò que ells no van fer durant els 16 anys que van governar la ciutat.
Al punt de precs i preguntes, el portaveu del PP, Esteban Gesa, no va poder estar-se de preguntar a l’alcalde, Juli Fernàndez, sobre la seva valoració de la piulada del regidor de la Crida Albert Boada on manifestà la seva simpatia amb el jove gallec que va donar un cop de puny a Mariano Rajoy. Gesa va plantejar malament la interpel·lació, en comptes de demanar-li si exigiria que Boada rectifiqués, va recavar la seva opinió sobre l’afer. Això va permetre a l’alcalde sortir-se per la tangent i respondre que la considerava una piulada desafortunada com ja havia dit a la Junta de Portaveus.
Justament, l’alcalde va voler tancar la darrera sessió de l’any, com una mena de contrapunt, amb la lectura del conegut poema de Pere Quart Tirallonga dels monosíl·labs.
