La sessió d’investidura va tenir l’aire de les grans ocasions històriques, mentre a la plaça Sant Roc es reunia una munió de gent per celebrar el canvi polític a la ciutat.
La història recent de Sabadell ha experimentat tres transicions. La primera el 1979 quan Antoni Farrés fou investit alcalde comunista en una profunda ruptura amb el franquisme. La segona va produir-se al 1999 quan el socialista Manuel Bustos accedia a l’alcaldia i la tercera va succeir-se amb la investidura de Juli Fernández, d’ERC, que comptà amb el suport de la Crida per Sabadell, Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell.
En la sala de plens, omplerta a vessar, tothom era conscient que s’encetava una nova etapa de la vida de la ciutat, després de 13 d’anys de governs de Bustos i dos de transició encapçalat per Juan Carlos Sánchez, que evoca el paper que jugà Ricard Royo, que substituí a Josep Burrull i preparà el traspàs del poder a Farrés.
Aquesta consciència travessà els discursos dels portaveus dels grups municipals. Esteban Gesa (PP) feu un parlament moderat oferint el suport al govern sempre que aquest respecte “l’ordenament jurídic”. Marisol Martínez (Guanyem), que manifestà la seva preocupació per la feblesa d’un executiu amb només vuit regidors, va afirmar que tindria en una mà la “calculadora” i en una altra un “extintor”, per palesar que exerciria tan de ferma oposició com de col·laboradora del nou govern municipal. Joan García (C’s) va postular-se com l’alternativa al govern d’esquerres i independentista que construiria des de l’oposició.
Carles Rossinyol (CiU) va entonar un discurs contradictori. D’una banda, va exposar la seva satisfacció per passar pàgina de l’era Bustos i per l’altra va acusar als nous responsables del govern municipal de caure en els mateixos defectes que Bustos a l’haver sotmès a la seva formació a “l’exclusió i el xantatge”. Un argument exagerat amb el que va justificar votar-se a si mateix. Va donar la impressió que el cap de llista convergent no va saber llegir la importància del moment històric i va cometre un error semblant al negar-se a impulsar la moció de censura quan esclatà el cas Mercuri.
Maties Serracant (Crida) feu un bon discurs, ben estructurat des del punt de vista programàtic on va apel·lar al “municipalisme constituent” per entomar la nova etapa i va oferir diàleg i col·laboració a les forces de l’oposició, particularment a UpC i Guanyem que havien permès el canvi polític a la ciutat.
Montserrat Chacón (ERC) entonà el parlament més fluix de la jornada. Potser va confondre la sessió d’investidura amb els jocs florals, ja que més d’un discurs polític ens va oferir una peça de literatura juvenil.
La intervenció de Joan Berlanga (UpC) consistí en una reivindicació política i ideològica de la seva formació on va indicar els seus objectius polítics a llarg termini en aquest mandat. Ara bé, no va voler entrar a explicar les causes que l’han menat a no entrar en el govern d’esquerres. Potser hagués estat necessari.
Finalment, Josep Ayuso (PSC) va expressar la voluntat de “refer ponts”, va oferir la seva col·laboració al nou govern i es va comprometre a exercir una “oposició constructiva”. Tanmateix els seus oferiments no foren massa creïbles en la mesura que entre les seves prioritats només destacà l’emergència social i el nou model econòmic, però sense esmentar la regeneració democràtica de l’Ajuntament que va ser un dels leit motiv de gairebé totes els forces polítiques. Una absència que demostra que encara el PSC ha de fer l’autocrítica de l’era Bustos.
Festa a la plaça
Després de la votació, on no va haver sorpreses, Juli Fernández pronuncià el seu primer discurs com l’alcalde dels dos propers anys. Fernández feu una atapeït resum del seu programa de govern i s’esforçà en mantenir un to obert i dialogant com correspon a un ple “divers i plural” amb el major nombre de forces de la història de la ciutat des de la reinstauració de la democràcia. Així mateix, va comprometre’s a impulsar un “canvi radical” respecte a les polítiques del seus predecessors i indicà que en el nou consistori es produïa un “relleu generacional” respecte als protagonistes de la Transició.
Acabada l’històrica sessió, la plaça Sant Roc fou l’escenari de la festa dels partidaris del canvi polític. Tant es així que els líders de les quatre formacions que han permès el canvi es veren obligats a sortir al balcó per saludar a la gentada. A la plaça sovintejaren els comentaris i l’alegria per haver enterrat definitivament l’era Bustos. També es va copsar l’esperança en que la nova etapa signifiqui una profunda transformació de les velles formes de fer política. Ara bé, tampoc faltaren observacions preocupades sobre la precarietat de la base política i social del nou govern que només representa a una part de l’esquerra local, tant des del punt de vista ideològic com sociològic, i es feren vots per què aquesta pogués eixamplar-se amb la incorporació de UpC i fins tot Guanyem a l’executiu local.
Sabadell enceta una nova etapa. És de justícia concedir els tradicionals cent dies de confiança al nou govern municipal.
