A la sessió matinal van aprovar-se els comptes municipals amb el suport dels quatre partits que formen l’equip de govern. L’oposició no va entrar a discutir a fons el seu contingut i va centrar la crítica en l’absència de voluntat negociadora de l’executiu local. El ple va transcórrer amb un to moderat que contrasta amb la crispació dels debats pressupostaris de l’era Bustos.
Per fi es va trencar la maledicció que pesava sobre el pressupost de l’ajuntament de Sabadell. A l’última etapa del govern socialista, presidit per l’alcalde de transició Juan Carlos Sánchez, o van ser prorrogats o aprovats sense el suport del ple. Aquest, el primer pressupost del govern quatripartit de l’alcalde per dos anys Juli Fernández, ho va ser amb un considerable retard que havia desfermat les crítiques de l’oposició. Al ple del mes passat va presentar una moció en aquest sentit.
Albert Boada (Crida per Sabadell), visiblement afectat per la grip, va ser l’encarregat de defensar els comptes municipals. Una circumstància que esperem no sigui un auguri del destí d’aquests pressupostos. Afortunadament per a ell l’oposició no li va donar massa feina. En efecte, excepció feta dels portaveus de CiU, Carles Rossinyol i del regidor de Ciutadans José Luis Fernández, la resta de grups opositors no van entrar a discutir el contingut dels comptes municipals, sinó a impugnar-los per qüestions formals com ara l’escassa voluntat negociadora de l’equip de govern o la manca de temps per a estudiar-los. Tanmateix, tampoc Rossinyol i Fernández entraren en una discussió a fons del pressupostos i únicament criticaren aspectes de detall com el decrement de la partida dedicada al manteniment de la via pública o a la Policia Municipal o l’increment de les despeses del gabinet d’alcaldia. Això sí tots coincidiren en denunciar l’augment de la pressió fiscal com argument suprem per desqualificar-los. Ara bé, cap d’ells aportaren dades concretes per a sustentar aquesta afirmació com hagués estat la comparació amb municipis semblants al nostre com Terrassa o Badalona.
D’aquesta manera els portaveus del quatripartit ho van tenir molt fàcil. Boada va qualificar aquest pressupost de “reordenació” enfront de la “descomposició política” de l’etapa passada. Marisol Martínez (Guanyem Sabadell), en un to més triomfalista, els va considerar com els comptes que posaran els ciments d’una ciutat diferent. Joan Berlanga (Unitat pel Canvi) va centrar-se en el gran esforç en combatre la situació d’emergència social.
L’estil Fernández
L’alcalde va veure’s obligat a intervenir al final del debat per respondre a les acusacions del portaveu del PP, Esteban Gesa, que va equiparar l’estil Bustos amb l’estil Fernández per l’ús del “rodillo” de la majoria absoluta per aprovar els pressuposts sense dialogar amb l’oposició. També per a respondre a les crítiques de Rossinyol sobre l’augment de la partida del gabinet d’alcaldia.
Al primer li replicà, visiblement irritat, que hi ha un “nou estil” d’exercir els càrrecs públics amb zero dietes de l’alcalde, una reducció del 16 per cent en despeses protocol·làries o un 11 per cent de rebaixa del cost de les publicacions municipals. Al segon, li explicà que a l’era Bustos les despeses del gabinet d’alcaldia estaven repartides en tres partides i ascendien a 2,1 milions d’euros mentre que ara s’havien unificat pujant a 1,7 milions d’euros, en un exercici de transparència i claredat.
La biga i la palla
La sessió va finalitzar amb dos punts dedicats a la plantilla municipal i a la modificació de les seves condicions de treball. Aquí l’oposició va esgrimir les dures crítiques de les centrals sindicals, UGT i CC.OO, a aquests dictàmens per a acusar de continuisme a l’equip de govern.
El portaveu del PSC, Josep Ayuso, que no travessa el seu millor moment des de que ha estat imputat (ara investigat), va donar la campanada al criticar l’executiu municipal per utilitzar els càrrecs de confiança per a “col·locar els seus”. Hagués estat més prudent passar de puntetes sobre el tema i aplicar-se la paràbola evangèlica. Com evidencia una lectura somera del sumari de Mercuri, el govern municipal socialista va ser una autèntica màquina d’endollar als seus militants.
