La sessió extraordinària ha semblat un espectacle de focs artificials. La picabaralla entre poder i oposició ha anat in crescendo fins a arribar a la traca final arran de l’ampliació dels càrrecs de confiança.
A mesura que avança el mandat s’amplien les esquerdes que separen govern i oposició. El ple extraordinari de Pressupostos que, a més, incloïa la setzena modificació de les comptes municipals, l’aprovació inicial de la plantilla i l’ampliació dels càrrecs de confiança, ha estat una bona mostra d’això.
Les hostilitats s’han trencat amb la polèmica sobre l’estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible Integral (DUSI) que hauria d’haver aportat 20 milions d’euros a la ciutat, però que ha estat desestimat pel govern espanyol. Això ha propiciat les dures crítiques de l’oposició argumentant que l’equip de govern s’ha quedat sense full de ruta estratègic. Des de l’executiu municipal, Albert Boada (Crida per Sabadell) ha replicat que, malgrat haver perdut aquests fons, “no s’abandona l’estratègia i es mantenen la major part de les partides” destinades a aquest projecte.
Aquest només ha estat un aperitiu. El debat dels Pressupostos ha elevat el to de les discussions. Boada ha defensat els comptes municipals amb una sèrie de línies estratègiques basades en l’increment de la despesa pública com a factor de redistribució de la riquesa, amb uns “pressupostos expansius” i amb un especial augment dels fons destinats a polítiques socials. Cada portaveu opositor ha tocat una tecla diferent, Esteban Gesa (PP) ha criticat la manca de “diàleg i negociació”, Carles Rossinyol (CiU) ha apuntat a la manca de “projecte de ciutat” i a un govern local instal·lat en el dia a dia de la gestió. Josep Ayuso (PSC) ha intervingut en la mateixa longitud d’ona per assegurar que només es “fan coses que ja es feien” i que l’increment del pressupost és degut a les aportacions d’altres administracions. Tot plegat crítiques genèriques. Ha donat la impressió que José Luis Fernández (Ciutadans) ha estat l’únic regidor que s’havia estudiat els pressupostos, ja que només ell ha fonamentat les seves crítiques amb dades de partides concretes.
El debat s’ha allargat innecessàriament degut a que l’equip de govern, en comptes de delegar la defensa dels Presspostos en el regidor de Nova Economia, s’ha estimat més que cada grup del tetrapartit intervingués, mitjançant els seus portaveus, per defensar les prioritats de les seves àrees de competència. Tret de Marisol Martínez (Guanyem Sabadell), que s’ha posat les vestidures d’alcaldessa per intentar situar-se per sobre de la picabaralla entre poder i oposició.
Traca final
Com si fos un espectacle de focs artificials, el darrer punt relatiu a l’ampliació de quatre a set els càrrecs de confiança, ha estat la traca final. Els portaveus de l’oposició que des de feia setmanes esmolaven els ganivets no han defraudat les expectatives. Tots els ponents opositors han denunciat la ruptura del pacte del cartipàs, signat al començament del mandat quan el govern municipal estava format només per ERC i la Crida. Rossinyol, Gesa i Ayuso han estat els més durs al indicar que, després de criticar amb duresa aquesta figura, com a “comissaris polítics” i per a col·locar als seus amics polítics, ara ells fessin el mateix.
Per la seva banda, Adrián Hernández (C’s) ha assenyalat que això implica un “punt d’inflexió” en les relacions entre poder i oposició. Rossinyol, que s’havia preparat a consciència aquest dictamen, ha llegit amb delectació les actes del plenari on Xavier Guerrero (ERC), Miquel Soler (Guanyem), Elena Hinojo i Joan Berlanga (Unitat pel Canvi) es manifestaven com contraris o molts crítics amb aquesta figura.
Els portaveus del grups de l’equip de govern, visiblement incòmodes, han intentat justificar amb arguments dignes de millor causa aquest canvi de posició. Només, Boada i Maties Serracant (Crida) han estat sensibles a les recomanacions d’Hernández que els ha aconsellat que haurien fet millor en reconèixer que s’havien equivocat en les seves previsions per cobrir aquestes polèmiques places. Boada s’ha obert a reconsiderar les assignacions dels grups de l’oposició; una oferta que podria interpretar-se com un intent de compensar econòmicament a l’oposició per l’increment de recursos del govern local.
En qualsevol cas, com han recordat diversos portaveus del govern, el debat ha estat contaminat pel record de les pràctiques abusives de l’era Bustos quan els càrrecs de confiança i lliure designació eren utilitzats com agència de col·lació del PSC. Potser s’han perdut una oportunitat per situar aquesta qüestió en els seus justos termes.
One Comment