Manel Larrosa

‘Identitat i orgull malalts’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

La ciutat està deprimida, pessimista mancada de voluntat i horitzó i aquesta seria la diagnosi a partir de la qual actuar. Si el veredicte fos un altre, altres serien els remeis. Errar en el veredicte comporta errar en les solucions, per a això és clau saber de què parlem. Tot ve d’anys, de quan l’alcalde B. va optar per exercir un poder imperial en una ciutat republicana, és a dir, per manar sobre la societat (i aquesta, en part, deixà fer). No és l’economia, o la crisi, el nostre principal dèficit, és la política, altrament seríem com la resta de ciutats i estem molt pitjor.

Esperàvem que el nou govern municipal fos un remei decisiu i tres anys després ens trobem desconcertats. La política hauria d’aportar visió de ciutat i aquesta és absent de relat i signes. Per exemple: perquè no s’han plantat, en quasi tres anys, uns arbres immensos al Passeig? ni que fos tocant al Racó del Campanar on no hi ha cap inconvenient? Perquè ha estat tan dèbil la transformació de la Ronda Ponent amb un paisatge urbà sense valor, tot i que amb carril bici sobrat? Cert que fer de vianants tot l’eix central per l’Aplec va ser un encert, però el gust és de poc, de molt poc. O quina pena que el gran anunci de la nova política d’habitatge siguin cinc “masoveries urbanes”. El fet principal revelat és una submersió dels polítics en la màquina administrativa, devorats per ella.

La situació bàsica continua essent una molt dèbil cooperació Ajuntament – Ciutat, quan caldria el contrari. Hi ha temps per a un redreçament? Sí, si s’actua sobre l’essencial, que és fer relat de ciutat, no si es pensa només en algunes obres inaugurables d’aquí un any (com ja hi ha regidors que hi treballen). Les properes eleccions municipals haurien de ser com les fa anys: guanyades des de l’acció del govern local i no des de les franquícies o marques de partit. I el perill és que el futur primer partit no sigui cap de l’actual govern. Cap excusa no serà admissible.

Tanmateix no hi ha govern actiu sense un previ i potent encàrrec ciutadà. Aquest fer ens situa a la gent organitzada de la ciutat en la responsabilitat d’actuar, de plantar cara i de donar expressió a la demanda d’un canvi de país que en la ciutat també ha de manifestar-se.

L’esperit republicà que la ciutadania s’ha empoderat demana a les entitats de rebel·lar-se. Hem de dir prou, o la responsabilitat de la depressió serà plenament col·lectiva. La vitalitat neix del conflicte. Les posicions creatives neixen dels atzucacs aparentment sense sortida. Però la ciutat és massa morta, un esperit sense orgull, amb remeis de misèria, sense liderat ni projecte. Irreconeixible des del que vam viure en altres temps, dissolta.

Sense cap voluntat de capitalitat, de qualitat urbana, d’experiències vitals, de política social bel·ligerant, de nou consens, de confrontació creativa, avui està desgovernada per la política (tant del govern com de l’oposició).

Psicologia i pedagogia comparteixen la intervenció guaridora a través de la paraula. A la política, ara i aquí, també li caldria. Ens urgeix un relat fort de ciutat, un liderat manifest, acompanyat d’accions que el sustentin. Aquestes poden ser, fins i tot, menudes, però la mirada ha de ser de llums llargs.