‘La casa o la vida’, per Glòria Rubio

ARTICLE D’OPINIÓ
Glòria Rubio, regidora d’Habitatge.

Fa 20 anys, l’any 1998, ja estàvem obligades a hipotecar-nos. Els lloguers estaven tan sobredimensionats que eren inabastables per a la majoria de les persones; en canvi, l’oferta irrenunciable era la hipoteca. Les entitats financeres, a través de tot tipus de productes financers, van oferir condicions tan cíniques i perverses que, als ulls de la població, no es podien deixar passar.

Després de la gran quantitat de delictes comesos pels bancs, així com de la pèrdua de confiança en els mercats, va arribar la mal anomenada “crisi econòmica”, que va representar una brutal despossessió de les classes populars. Aleshores, tothom al carrer, gent sense casa i cases sense gent. Aquesta ha sigut la pràctica habitual durant l’última dècada. Mentrestant, els poders públics, veient com passava tot això, han posat pedaços a la dramàtica situació i paral·lelament ha anat sortint a la llum el major nombre de casos de corrupció de la història, és a dir, que la classe política, en realitat, estava preocupada per altres qüestions, com ara fer créixer la seva butxaca.

Can Gambús

Ara les condicions laborals són precàries i inestables, però, tot i així, el mercat ens continua empenyent a contractar una hipoteca per accedir a un habitatge. “La casa o la vida”.

Tothom es posa les mans al cap per com han pujat els lloguers els últims dos anys. La majoria de la gent comenta que és indignant que els lloguers siguin tan alts i la gent té la sensació que tornem a estar al punt de sortida dels anys previs a la crisi. Però m’agradaria posar sobre la taula que això no està passant perquè sí, sinó que hi ha unes responsables que estiguem en aquesta situació. Aquestes:

  • El govern de l’Estat i la seva complicitat amb els poders econòmics europeus i estatals. La legislació espanyola és una de les més agressives per a les llogateres.
  • Les entitats financeres, els fons voltors, les immobiliàries, constructores… totes s’han fet d’or mentre la població s’empobria més i més.
  • Partits com Ciudadanos, PSOE i CiU han estat la crossa de la majoria al Congreso, han vetat iniciatives que donaven el punt de sortida a altres models i regulacions que no posessin en perill en cap cas els interessos de l’Íbex35. Aquests partits també són responsables de salvar la banca, de fomentar la propietat privada i condemnen la majoria als interessos d’unes poques.
  • Les administracions locals que els últims 20 anys s’han dedicat a construir habitatge públic de compravenda, en comptes de produir habitatges de lloguer indefinit.
  • Actualment, PP i Ciudadanos han pactat uns pressupostos de l’Estat que perpetuen els privilegis de la propietat privada i condemnen el dret a l’habitatge a l’últim graó.

Nosaltres! Si nosaltres no ens mobilitzem per fer sentir la nostra veu i deixar clar que no permetrem que l’accés a l’habitatge continuï sent un luxe, no ho farà ningú. La vaga de lloguers de Barcelona de 1930 ens aporta llum. Les reivindicacions eren reduir el preu del lloguer en un 40 per cent, la qual cosa, posteriorment, es va ampliar a una petició per la qual les qui estiguessin aturades no haguessin de pagar res, i van dir que si la propietat es negava a acceptar les seves demandes, les inquilines convocarien una vaga de lloguers. Es creu que 45.000 persones no van pagar el lloguer al juliol i que a l’agost la xifra va arribar a les 100.000 persones. Així, les propietàries van rebutjar aquesta proposta de manera inesperada.

Avui, com al segle passat, es continuen reproduint les mateixes polítiques d’habitatge dirigides a mantenir els privilegis de la banca a costa de les condicions de vida de la majoria de la població. És a dir, tot es redueix a l’expressió “la casa o la vida”. Durant els últims anys milers de persones han perdut la seva casa o han vist reduïda la seva vida a sobreviure per poder pagar el lloguer o les quotes de la hipoteca. Volem continuar vivint així?

Des de l’ajuntament de Sabadell tenim clar que volem consolidar un nou model d’habitatge, relegar el model especulatiu a una anècdota històrica i assentar un model on l’administració pública ja no ven ni subhasta sòl públic. El sòl ha de ser sempre públic, cal recuperar el sòl privatitzat, cal posar les polítiques del sòl com un política de deure públic, és a dir, com una política social. Així mateix, volem establir els mecanismes necessaris perquè ningú més des de l’administració pública torni a especular amb el sòl. Per aquest motiu des de l’ajuntament de Sabadell apostem pel lloguer indefinit en totes, totes, les noves promocions d’habitatge que es facin a la ciutat.

Comments are closed.