ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, regidor de Serveis Municipals
La Llei 9/2017, de contractes del sector públic, va entrar en vigor el passat 9 de març. Aquesta llei incorpora algunes novetats, però continua sent marcadament continuista amb la legislació anterior. Entre les novetats trobem: noves obligacions de transparència, la creació d’un organisme de vigilància i la priorització dels convenis sectorials respecte dels d’empresa, a diferència de la Reforma Laboral del 2012 (encara vigent), per mirar de reduir la precarietat laboral en les empreses subcontractades per l’administració pública.
És una llei que s’ha presentat com un instrument de lluita contra la corrupció. Però en el país del fabulós rescat de la banca, el rescat de les autopistes de peatge deficitàries, el Castor i les pensions públiques de misèria per afavorir els plans de pensions privats, seria força il·lús creure’s que una sola llei podrà canviar la realitat que ens tenalla.
Els recursos públics implicats en la contractació pública a la UE representen el 14 per cent del PIB. L’any passat, el 50 per cent de les investigacions de l’Oficina Antifrau de Catalunya per pràctiques corruptes tenien com a objecte la contractació pública. D’altra banda, l’Observatori de la Contractació Pública denuncia que al 40 per cent dels concursos només s’hi presenta una sola empresa (falta de publicitat). La mateixa entitat estima en uns 20.000 milions d’euros el cost de la corrupció en la contractació pública a l’Estat espanyol. La dels sobrecostos és una de les qüestions més recurrents, resultat d’unes ofertes temeràries propiciades per una legislació que ha posat fins ara l’èmfasi en el preu. Després, un cop resolta la concessió, s’ha permès a les administracions exercir una incomprensible i injustificada màniga ampla en l’execució dels contractes. La nova llei pretén corregir això, però es queda curta, molt curta, si es pretén que constitueixi un instrument de lluita contra la corrupció.
La nova llei incorpora el principi d’integritat (prioritzar l’interès públic per sobre dels interessos privats), que estarà al costat dels altres principis ja presents: llibertat d’accés a les licitacions, publicitat, transparència, no-discriminació, igualtat de tracte. Considera també mesures específiques per a la prevenció de conflictes d’interès. I suprimeix el procediment negociat sense publicitat per raó de quantia, que havia arribat a representar el 50 per cent de les adjudicacions de les administracions més properes. El canvi legislatiu obliga els municipis a fer tot un seguit de canvis i a adaptar-nos a les noves obligacions. Des del Govern de transformació, a Sabadell, estem treballant per a una guia de contractació social, amb especial atenció a les clàusules d’inclusió laboral (persones amb diversitat funcional i altres col·lectius).
Per descomptat, les escletxes que obre la Llei 9/2017, de contractes del sector públic, les aprofitarem per impulsar les millores que considerem imprescindibles en ares d’una societat més justa i equitativa. Però hem de procurar també que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. En conjunt, aquesta llei és completament insuficient.
Des d’una visió global, no podem ignorar la creixent interdependència de l’Estat i el capital corporatiu. En aquest procés de transformació del diner públic en diner privat a través dels contractes, veiem com grans grups empresarials de construcció d’obra pública han anat ampliant des de fa lustres el seu camp d’acció cap a un conjunt de serveis: neteja d’equipaments, gestió de residus, subministrament de l’aigua, atenció a la dependència…
És en aquest marc d’interdependència Estat – capital corporatiu que s’ha anat desenvolupant una “política de privilegis” en què s’ha anat produint i reproduint la immunitat de les persones i els grups immersos en trames de poder i diners. El mateix marc que ha acabat amnistiant els infractors de les lleis que han estat condemnats (que són ben pocs). Mentrestant, per exemple, des de Treball se segueix impedint l’accés a la Renda Garantida de Ciutadania, el cas Palau, que implicava Ferrovial i CDC en un cas flagrant de blanqueig de comptes i finançament il·legal, al gener passat va arribar a sentència nou anys després d’iniciar-se el procés judicial, amb condemnes de presó només per a Millet, Montull i Osàcar. La sentència encara no és ferma perquè segueix pendent d’un recurs de cassació i els directius de Ferrovial van ser absolts en haver prescrit els delictes que se’ls imputaven. A això ens referim quan parlem de política de privilegis.
