ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
El combat per la igualtat no és contrari a les posicions republicanes catalanes, ans el contrari. Però sí és una bandera que ens hem deixat prendre i ens la remouen a la contra. L’acusació d’insolidaris, o de voler ser ‘diferents’, és totalment injusta. És l’Estat qui aplica criteris de marginació i ens menysprea.
Però la bandera de l’equitat va més enllà de la igualtat, perquè és el seu aprofundiment. És en nom del nostre dret a l’equitat que denunciem un Estat injust i que, de forma històrica i continuada, és incapaç de rectificar. La manca de perspectiva de futur de Catalunya dins aquest Estat es basa en la seva relació de domini, contrària a la llibertat, al respecte i la justícia distributiva.
La igualtat i l’equitat es poden debatre en camps com la llengua, les infrastructures, el finançament, la pressió fiscal… I la igualtat i l’equitat enllacen directament amb el principi europeu de subsidiarietat (acostar al màxim el govern a la gent).
En el combat per reforçar les posicions republicanes cal que la gent que han votat Cs, per un sentiment d’identitat espanyola, exerceixin com a ciutadans en plenitud en la demanda d’equitat i que, en conseqüència, en treguin les seves pròpies conclusions, és a dir, si la veuen o no possible. No hi ha millor pedagogia que posar sobre la taula elements de reflexió que portin a l’exercici de ciutadania. No anar a convèncer, sinó simplement a exposar. El requeriment d’equitat per part de l’Estat pot assolir una gran força de debat no identitari, sinó de ciutadania i de drets socials. La confrontació amb Cs, partit que opina que els drets són només individuals contra els col·lectius que els al·leguem, no és sinó una falsa dicotomia que ens menja terreny. També nosaltres defensem drets personals. Però, a qui pensi que el debat dels drets és la recerca d’una tercera via impossible, li hem de dir que és un debat necessari per a assolir més grans majories.
Aquest Estat és, sobretot, la forma Madrid. La mega-ciutat que ha buidat Castella, de nord a sud, i que no pot admetre la perifèria llunyana amb personalitat destacada. Aquesta ciutat és un sistema de dominació públic/privat, empresarial/funcionari, civil/administratiu… que conforma un sistema institucional, de partits, poders, mitjans…, abassegador. Un mal París sense una França profunda. O sigui un París rodejat de desert. Tampoc mai una Alemanya o una Itàlia, que són sistemes federals de ciutats. Tampoc la Gran Bretanya, amb un mega-Londres, però amb un país ric. Espanya conté uns astres arran de mar, protegits per la distància, però només entesos en una radialitat fermament relligada. Espanya és un sistema de poder pur i dur, obsessivament central, que només en l’enfonsament del franquisme va semblar descentralitzar-se. Cap plantejament federalitzant no és possible, a excepció del món basc, perquè Espanya respecta profundament els resultats militars: el Pacte de Bergara amb el món carlí i la derrota amb la Nova Planta als països catalans.
Un exemple de no equitat: el salari mínim
Fa setmanes el president del govern central ha anunciat un salari mínim de 735,9 euros per al 2018. Bé, però la paritat de compra no és la mateixa a tots els territoris peninsulars (índex PPA [1]). D’aquesta forma, el nominalisme d’aplicar-lo de la mateixa manera arreu de l’Estat conté una política econòmica i social clarament diferenciada. Als extrems més allunyats de Catalunya, a Astúries, Cantàbria, La Rioja, Castellà Lleó i Extremadura, 735,9 euros es transformen en més de 1.000 d’equivalents nostres en capacitat adquisitiva i fins 1.200 en el cas límit d’Extremadura. Recordem que 1.000 euros de salari mínim seria el desig àmpliament formulat per la societat catalana. El fet que el 2019 es prevegi un 5 per cent més d’increment no canviarà gens la relació respectiva: continuarà amb un diferencial de més del 33 per cent en vuit CC.AA. Per a Catalunya, assolir els 1.000 euros ens queda pel 2025.
Té sentit que a Catalunya (com també a Madrid) el sou mínim proletaritzi de forma molt més contundent els treballadors més precaris i que, a la majoria de l’Estat, siguin entre un 33 i un 64 per cent més elevats?
En aquest cas, l’igualitarisme (mateixa xifra arreu) amaga una profunda injustícia, una política més social a territoris menys desenvolupats i una profunda precarització als més urbans. El fet tampoc no queda aquí perquè la pressió fiscal és molt més elevada a casa nostra i perquè la transferència de recursos per ajudar al desenvolupament regional consolida una desigualtat en nom de “la igualtat” i perquè no comptem amb els beneficis de ser capitalitat d’estat.
Aquest no és sinó un sol exemple de com l’escarni en els drets que proclama l’Estat espanyol afecta molt personalment tota la nostra immediata ciutadania. Un exemple, entre molts, que hauríem de saber divulgar.
