ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ramon Giménez, Lliga dels Drets dels Pobles, Plataforma de Suport a les Persones Refugiades i Migrades de Sabadell.
Els controls de passaports per a l’accés de les persones a la Unió Europea són en territori europeu, però això és així només per a les persones que compleixen els requisits legals d’entrada per qualsevol dels estats membre. Tanmateix, quan les persones fugen desesperadament de la guerra o de la persecució política de les autoritats del seu país o quan decideixen abandonar-lo, perquè hi viuen situacions angoixants o aspiren a nous horitzons personals, professionals o econòmics per trobar refugi o noves oportunitats a Europa, cada cop més sovint es troben els controls administratius al propi país o a un altre de ben a prop, allunyat d’Europa. I si les persones s’escapen d’aquests controls, el seu periple pot passar per un rescat d’emergència dalt d’una embarcació atrotinada o acabar al fons de la Mediterrània o amuntegades en un tuguri de Líbia per a ser venudes com a esclaves.
Veiem les dades de l’OIM (Oficina Internacional de les Migracions): l’any 2015 van creuar la Mediterrània poc més d’un milió de persones (84 per cent per Grècia), de les quals 536.000 ho van fer durant la tardor, coincidint amb la crida de la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de que la imatge del nen kurd de tres anys ofegat a una platja turca donés la volta al món. L’any 2016, en canvi, només ho van fer unes 363.000 (50 per cent per Itàlia). Fixem-nos en la dada: en tot 2016 menys entrades a Europa que en el tercer trimestre de 2015. Què havia passat? Doncs que s’havia disparat l’alarma a la benestant Europa i les pressions de diversos moviments xenòfobs en alguns estats de la UE van empènyer l’acord de la vergonya amb Turquia a mitjan del mes de març: 6.000 milions d’euros perquè l’estat turc, ni segur ni respectuós amb els drets humans, contingués la forta migració que creuava a Europa per l’Egeu. La frontera europea ja no estava a Grècia, sinó a Turquia.
Una altra dada: l’any 2015 va tancar, segons la OIM, amb uns 3.800 morts al fons del mar (0,37 per cent respecte al total d’entrades a la UE). En canvi, durant 2016, van morir ofegats unes 5.000 persones (l’1,38 per cent del total). O sia, creuen tres vegades menys de persones la Mediterrània i es perden quatre vegades més de vides. Cal buscar l’explicació en que l’acord amb Turquia va fer que el flux de migrants i refugiats que creuaven cap a Grècia abandonessin aquesta via i ho intentessin ara, prioritàriament, des de Líbia cap a Itàlia. I no és el mateix creuar amb un dingui (bot pneumàtic) de 50 persones els 9 o 11 km que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos, que creuar des d’algun punt de la costa de Líbia uns 250 quilòmetres fins a l’Illa de Lampedusa, 300 quilòmetres fins la de Malta o 400 quilòmetres fins a Sicília, dalt d’un bot amb 150 o més persones a bord. Creuar aquest mar, sense ser rescatats, és gairebé un miracle.
L’any 2017 ha seguit la tendència de 2016. En el primer semestre, van entrar per Itàlia el 70 per cent de les persones que trucaven a les portes d’Europa; les que ho van intentar per Grècia van ser només el 17 per cent, i el 12 per cent ho van fer per Espanya. Aquesta pressió de migració tan forta pel Mediterrani central procedeix, principalment, dels països subsaharians de l’Àfrica Central i Occidental. I entre ells hi ha moltes persones del Nord-Oest de Nigèria o del Nord de Camerun que fugen del conflicte sagnant dels islamistes de Boko Haram que sembren la por a la confluència fronterera de Nigèria, Níger, Txad i Camerun.
Davant d’aquesta situació, que sembla irreversible, l’estratègia de la UE no és crear vies segures per a facilitar la lliure circulació de les persones i complir amb l’article 13 i 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans referits al dret a la lliure circulació i elecció de residència a un Estat, i al dret de buscar asil a qualsevol país en cas de persecució. L’estratègia de la UE és la de protegir-se de l’afluència d’aquests ciutadans desesperats. I com que ni FRONTEX, amb un pressupost ben inflat, pot frenar del tot els que volen entrar, ni les polítiques d’estrangeria i de rebuig dels Estats europeus no són prou per parar l’imparable, Europa centra la seva estratègia en “comprar” les autoritats dels països de procedència dels migrants perquè siguin ells els que actuïn de gendarmes. En aquest cantó de la Mediterrània l’únic argument que entenen els estats és el dels diners, el de l’estabilitat econòmica. Només han obert les portes quan han necessitat mà d’obra barata.
Espanya ja practica amb Marroc, des de fa anys, l’estratègia d’externalitzar la seva frontera amb inversions a canvi de la col·laboració de la policia marroquina. I, des de la crisi dels cayucos, l’any 2006, engega el Plan África I, que estén a Mauritània, Senegal i altres països de de l’Àfrica Occidental, i renovat el 2009 amb el Plan África II. Angela Merkel també va fer la seva passejada per Níger i altres països el 2016, tancant acords de cooperació i d’ajuda a canvi del control de la migració. I la V cimera Unió Africana-Unió Europea del novembre passat ha seguit el mateix full de ruta: controlar la migració en origen a canvi de caramels de cooperació. Ho deia, a la cimera, l’enviat especial de Merkel, Günter Nooke: “la solució passa per crear condicions objectives per a una vida digna als països d’origen. Crear llavors de creixement, amb parcs industrials i zones especials. És qüestió de crear ocupació, ocupació i ocupació”. I mentre deia això, Europa extremava les mesures burocràtiques per viatjar a Europa. Així doncs, les paraules de Nooke no són més que paraules de cara a la galeria, que disfressen les intencions reals de la neocolonització policial, militar i econòmic-financera d’Àfrica.
Instal·lar aquestes fronteres europees dins d’Àfrica perd el sentit en uns països on les persones acostumen a desplaçar-se des de sempre i sense traves d’uns països als altres, acostumades a la duresa de moure’s pel Sahel. I que quan senten l’impuls o la necessitat d’enfilar la ruta des de Níger cap a Líbia, el camí habitual, saben que poden morir en l’intent. Perquè parlem molt de les morts a la Mediterrània, però el mar de sorra del Sàhara és un immens cementiri per molts cossos que no han pogut arribar a Líbia. No ens arriben estadístiques fiables, però l’Organització Internacional per la Migració (OIM) s’atreveix a dir que la sorra del desert conté quasi el doble de cossos que el fons de la Mediterrània. Moltes altres persones, però, si aconsegueixen no ser sepultades per la sorra, poden perdre la vida perdudes en el caos libi o amuntegades en llocs infestes per a ser venudes com a esclaves. Europa, els europeus, no podem permetre aquesta indignitat, per molt que anem commemorant els dies internacionals del Refugiat (20 de juny), dels Drets Humans (10 de desembre) o del Migrant (18 de desembre).
