Foto portada: Carme Garcia, a la plaça Sant Roc, l'any 2014. Autor: J.d.A.

‘L’estat de la ciutat (115)’. El trànsit a l’independentisme de Carme Garcia

L’ESTAT DE LA CIUTAT

Aquí s’esbossa, en clau sociològica, ideològica i política, les raons que han conduit a la històrica militant del PSUC/IC a trencar amb el seu partit.

La sortida d’ICV Carme Garcia ha estat l’últim acte del seu progressiu distanciament amb el seu partit de l’exdiputada i exregidora, que havia militat 40 anys primer al PSUC i després a ICV. Prova d’això fou el suport que va donar a Carles Marles, l’exportaveu del grup municipal, que la setmana passada va trencar amb la formació ecosocialista per marxar al grup de no adscrits i on no s’estalviaren dures crítiques a la direcció local del partit (més info: ‘Un grup de militants d’ICV critica les decisions de l’executiva‘).

Des de feia temps Garcia havia mostrat el seu alineament amb el sobiranisme. Així va integrar-se al col·lectiu Súmate, que aplega als independentistes de llengua castellana, i va incorporar-se activament a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). De fet la seva decisió de deixar el partit va trobar el suport immediat del sector sobiranista d’ICV, organitzat en torn a l’àmbit del Fet Nacional, tot lamentant que es perdés un “gran actiu”.

Potser una de les principals conseqüències del procés sobiranista ha estat provocar la profunda divisió dels partits de l’esquerra parlamentaria catalana. Això s’ha fet palès al PSC que ha derivat en la sortida del partit del sector catalanista, ara arrenglerat amb les tesis independentistes com ha succeït amb Ernest Maragall i altres dirigents del partit.

Garcia, en un acte pel Sí-Sí, organitzat per l'ANC, a La Faràndula. Autor: cedida
Garcia, en un acte pel Sí-Sí, organitzat per l’ANC, a La Faràndula. Autor: cedida

A ICV, la divisió entre federalistes i sobiranistes havia estat cauteritzada entorn a l’acord sobre el ‘dret a decidir’. Tanmateix, a mesura que s’acostava la data del 9N aquesta posició era més difícil de sostenir. ICV havia de decantar-se per donar suport a l’aventura sobiranista o desmarcar-se, encara més quan les mobilitzacions pel ‘dret a decidir’ havien esdevingut en manifestacions independentistes on la formació ecosocialista feia de comparsa.

En ambdues formacions d’esquerra parlamentaria s’observa la contradicció entre sectors de la seva direcció, procedents de les classes mitjanes, base social del nou independentisme de masses i les seves bases de la classe treballadora, que s’alineen amb posicions federalistes. El procés sobiranista ha fet esclatar aquestes contradiccions llargament contingudes. Unes contradiccions que contribueixen a explicar la llarga hegemonia del pujolisme davant la inoperància de les esquerres per plantejar un model alternatiu de país on el debat polític estava i continua estant focalitzat per la qüestió nacional.

Sociologia i ideologia

Des d’un punt de vista sociològic el cas de Carme Garcia resulta paradigmàtic. Com confessa a la seva carta Les raons per les quals deixo de militar a ICV, Garcia va néixer a Extremadura i va arribar amb la seva família a Catalunya als anys 60 com milers de persones que van emigrar fugint de la misèria. Durant anys va ser una federalista “més o menys convençuda” fins la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010).

El seu passatge del federalisme a l’independentisme pot interpretar-se com el trànsit de la seva promoció social de la classe treballadora a la classe mitjana. De manera que la seva transmutació ideològica pot llegir-se en clau del seu ascens en l’escala social que, en aquest cas, ha vingut de la mà de la seva militància política.

En aquesta missiva es palesa fins a quin punt està abduïda pels plantejaments nacionalistes. Afirma que “no és nacionalista”, però tota la seva argumentació és una repetició de les tesis nacionalistes. En efecte, assegura que no estaria malament un Estat federal però que a l’altra banda de l’Ebre no hi ningú per a federar-se. Una interpretació esbiaixada ja que IU, Podemos i fins i tot el PSOE aposten per un Estat federal per resoldre el plet de les nacionalitats a l’estat espanyol. També argumenta que l’ha empès cap al sobiranisme la intransigència del governs espanyols,  “l’abús en el desequilibri entre el que donem i rebem”, així com  “la manca de respecte, consideració i estimació cap a la llengua”.

Garcia, anunciant la seva renúncia a l'acte, fa uns mesos. Autor: J.d.A
Garcia, anunciant la seva renúncia a l’acte, fa uns mesos. Autor: J.d.A

Unes imputacions que es basen en el mantra de l’espoli fiscal, no només discutible en termes econòmics, sinó que qüestiona el principi de solidaritat entre els territoris rics i pobres del país. Sobre el tema de la llengua i la cultura hem de reconèixer que l’Estat espanyol podria fer molt més al respecte. Ara bé, si comparem la situació del català a Espanya i França aquí l’idioma i la cultura catalanes tenen un reconeixement i un status social envejable: és pràcticament la llengua exclusiva dels centres educatives i les institucions d’autogovern, disposa de potents mitjans de comunicació escrits i audiovisuals i gaudeix d’un gran prestigi social.

Discrepàncies polítiques

Des del punt de vista polític, el detonant de la ruptura ha estat el seu radical desacord amb la postura de Joan Herrera de no votar al 9N i no alinear-se amb els plantejaments de l’ANC i Òmnium Cultural. Al seu parer “s’ha postergat i segrestrat any rere any el debat nacional i quin model d’Estat proposa ICV per Catalunya”, de manera premeditada i “amb l’excusa de no dividir el partit”. Així mateix denuncia el dèficit de democràcia interna al sí de l’organització. En aquesta línea reclama una “assemblea extraordinària” per encarar aquest debat.

Tanmateix això no és de tot exacte. ICV va convocar un Consell Nacional extraordinari on, després d’un llarg debat, es va proposar defensar el sí a que Catalunya sigui un estat i donar llibertat de vot respecte a si aquest estat hauria de ser independent. Una decisió que va ser referendada per una consulta entre la seva militància i que cerca un difícil equilibri entre els dos sectors del partit. En realitat, Garcia hagués volgut que la formació ecosocialista es posicionés clarament a favor de la independència.

Carme Garcia ICV
Garcia, atenent la premsa després de l’escat del cas Mercuri. Autor: David B.

La dilatada carrera de Carme García a ICV havia tocat a la seva fi i enmig d’un gran malestar per la manera en què va haver d’abandonar la seva acta de regidora a l’ajuntament de Sabadell, forçada per la direcció del partit. La seva decisió d’abandonar ICV pot obrir-li una nova perspectiva de continuar de manera activa en la vida pública, ara sota el paraigües de les entitats cíviques o les formacions polítiques del nou independentisme de masses. La seva condició de dona, d’origen immigrant i dirigent d’un partit d’esquerres, així com el seu protagonisme en el cas Mercuri, li proporcionen un perfil que pot ser molt atractiu per al moviment independentista.

De fet, el moment triat per anunciar la seva ruptura amb ICV ha estat àmpliament difòs pels mitjans de comunicació independentistes. Justament quan Herrera està sent molt durament criticat per desmarcar-se del bloc de partits sobiranistes i denunciar el caràcter truculent del succedani de consulta proposat per Artur Mas. Tota una targeta de presentació cara als medis independentistes i una factura política a cobrar en efectiu adreçada a la direcció d’ICV.

Foto portada: Carme Garcia, en una imatge d’arxiu. Autor: J.d.A.

8 Comments