ARTICLE D’OPINIÓ
Míriam Ferràndiz, regidora Drets Civils i Ciutadania.
Davant de la situació d’extrema emergència provocada pels tancament de les vies d’arribada i el conseqüent estancament de desenes de milers de persones en cerca de refugi a Grècia, el sentiment que ens atravessa és la ràbia i la impotència. La ràbia de la poca vergonya, la impassivitat i la inoperància de les institucions europees i dels estats membres. I la impotència de no tenir capacitat d’incidència per poder canviar la situació i donar compliment al dret d’asil i de protecció de les persones que es veuen obligades a fugir de casa seva.
La impotència també la vivim a nivell municipal, a nivell d’ajuntament. Perquè amb la limitació de quina o quines institucions ostenten les competències massa vegades ens hem resignat només a les mocions de denúncia i a les pancartes. I com és evident, ser un municipi acollidor vol dir molt més que això. Darrera de cada pancarta de refugees welcome, més enllà de voluntat i compromís polític, hi ha d’haver uns drets garantits. Alguns d’aquests drets fan referència a qüestions aparentment senzilles però que no sempre es compleixen a tots els municipis. Per exemple que totes les persones puguin empadronar-se, que hi hagi un circuit d’acollida, que es facilitin els informes d’arrelament, que hi hagi accés a la informació i assessorament… en definitiva que es garanteixi la plena ciutadania a totes les persones que han arribat i arriben a la ciutat.
Anant al tema més específic, el sistema actual d’acollida de persones refugiades està centralitzat per l’Estat i des d’allà es delega l’execució del programa d’acollida a una sèrie d’entitats. Aquestes entitats són les encarregades de buscar habitatges per la primera fase d’acollida i són les que assumeixen l’acompanyament i el seguiment de les persones refugiades durant els 18 mesos aproximats que dura el programa estatal d’acollida.
El programa estatal s’articula bàsicament en tres fases.
- La primera fase és l’acollida temporal, amb una durada aproximada de sis mesos en que es cobreixen les necessitats bàsiques de les persones sol·licitants d’asil (allotjament, manutenció i atenció psicosocial), i es treballa bàsicament per afavorir els processos d’inclusió.
- L’objectiu de la segona fase és que mitjançant la provisió d’ajudes econòmiques, la persona beneficiària gestioni ella mateixa el seu dia a dia d’una manera menys assistida tenint en compte que ja pot tenir permís de treball.
- A la tercera fase se suposa que la persona ja ha assolit o està a punt d’assolir l’autonomia, tot i que continua l’acompanyament de l’equip de professionals.
Per tant, estem parlant d’un programa on cada fase té una durada aproximada de sis mesos i que, per tant té una durada total de 18 mesos tot i que en casos de persones amb situacions vulnerables es pot allargar fins a 24 mesos.
És evident que les persones sol·licitants d’asil que formen part del programa esdevenen ciutadanes del municipi on estan vivint. Però és curiós el fet des dels municipis no tenim cap mena d’incidència en aquest programa estatal d’acollida.
Podríem dir que el paper dels municipis pràcticament es limita a poder oferir a les entitats que gestionen l’acollida habitatges pisos del parc d’habitatge municipal per tal que hi puguin obrir les places finançades el programa estatal. Però tenint en compte les mancances de disponibilitat de parc públic d’habitatge arreu, moltes entitats han d’optar per aconseguir l’habitatge a través del mercat privat.
Però més enllà d’això i si analitzem una mica com funciona el programa estatal ens trobem amb diverses mancances. És un programa configurat de forma rígida on no es tenen en compte criteris com les xarxes familiars i d’amistat i el territori on puguin tenir més arrelament les persones refugiades, tampoc hi ha suficient marge de maniobra per a persones o famílies que necessiten més temps d’acompanyament per poder tenir suficient autonomia. I evidentment cal tenir en compte les dificultats i traves que es troben les persones refugiades en els moments de canvi de fase i sobretot pel que fa a les dificultats o pràcticament impossibilitats en l’accés al mercat de treball i a l’habitatge.
Una altra de les problemàtiques greus del programa és el fet que les persones que veuen denegada la seva sol·licitud d’asil mentre estan en alguna de les fases del programa queden automàticament fora d’aquest i en situació irregular. I això esdevé alarmant si tenim en compte que el passat 2015 l’Estat Espanyol va denegar el 68 per cent de sol·licituds de protecció internacional (segons dades de CEAR).
Davant de tot això és evident que els municipis tenim un paper molt important, som l’administració més propera a la ciutadania i som qui acabarem gestionant les qüestions i necessitats de les persones refugiades (els hagin acceptat o denegat la sol·licitud d’asil) a casa nostra. És per això que és indispensable que hi hagi coordinació amb les entitats que estan duent a terme el programa estatal d’acollida a nivell local i vetllar perquè siguin coneixedores de la realitat local. I alhora és important que també integrem aquestes entitats en la lògica associativa en relació amb les entitats i persones que treballen temes d’acollida. I no només és important que s’hi integrin les entitats sinó que també hem de treballar perquè les pròpies persones migrants i refugiades siguin un agent actiu en tota aquesta dinàmica i no només beneficiàries del programa.
Amb totes aquestes mancances en matèria d’acollida els municipis tenim feina. Hem de buscar fórmules per poder donar cobertura a les persones sol·licitants d’asil que queden fora del programa estatal i que, evidentment, tenen dret a refugi i a una vida digna. I alhora, un altre dels reptes és aconseguir blindar els municipis de l’extrema dreta i els discursos racistes i xenòfobs. I per poder fer tot això és evident que cal fer-ho de la mà de l’expertesa de les entitats locals especialistes en matèria d’acollida i de defensa dels drets humans així com participant en xarxes i espais de mobilització.
One Comment