Fa deu anys, l’escriptor francès Daniel Pennac va sorprendre França amb un petit llibre autobiogràfic on exposava i criticava un sistema, el francès, molt encarcarat i que rebutja els alumnes dolents, anomenats en francès cancres, aquells que molesten, no segueixen les normes i que en definitiva queden apartats esperant que alguna vegada canviïn. El cas de Pennac és en ell mateix singular. Ell també va ser un cancre doncs patia una discapacitat anomenada disortografia, que afecta a l’aprenentatge de les llengües. Malgrat tot va arribar a ser professor de secundària i un novel·lista ja de renom internacional.
En les últimes dècades, la temàtica de l’escola ha estat plasmada en el cinema des de diferents vessants. Jo en destacaria Los chicos del coro, icònica pel·lícula d’obligada visió on se subratlla no només la banda sonora sinó la veracitat dels personatges i la crítica cap a una institució on impera l’acció/reacció i on els alumnes són tractats de manera inhumana. També Entre les murs, traduïda aquí com La classe, guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Cannes al 2008 i que mostra les vicissituds d’un mestre de secundària en un institut conflictiu dels afores de París. Amb la mateixa base, al 2014, surt Les héritiers, on una professora d’història intenta pujar l’autoestima dels seus alumnes completament desmotivats proposant-los participar en un concurs d’abast nacional. Finalment Être et avoir, bellíssima faula sobre la tasca dels mestres en les escoles rurals.
Deux cancres, literalment Dos burros i traduïda finalment com L’hora dels deures, torna a tocar el tema de l’escola però des de la posició de dos personatges, pare i fill, que pertanyen a aquesta categoria de rebutjats a l’escola per no seguir el camí establert. Basada en el llibre de Daniel Pennac, el seu director, Ludovic Vieuille i pare real al film, està rodada amb càmera fixa a manera de documental i vol ni més ni menys que mostrar-nos com es una sessió d’una hora ajudant el seu fill a fer els deures. Enregistrada durant un període de quatre anys, fa palesa l’evolució de l’Angelo, un noi amb una creativitat exultant però incapaç d’entendre conceptes imposats des de l’escola primària i que també se li escapen a un pare que amb forts dosis de paciència intenta una i una altra vegada identificar-se amb nocions d’una dificultat desorbitada.
No és una pel·lícula contra els deures a casa, com hom podria suposar. És més una crítica a un sistema escolar que no permet cap mena de fissura ni que alumnes de les característiques de l’Angelo puguin desenvolupar les seves pròpies potencialitats. El “carnet”, una mena de quadern obligatori a totes les escoles franceses i on els mestres apunten les seves queixes perquè puguin assabentar-se’n els pares, esdevé un cúmul d’improperis que ratllen l’insult. Cap mestra o mestra no posa una solució damunt la taula i únicament es dediquen a numerar una rere l’altre les actituds segons ells i elles no correctes a classe i oferint, naturalment, l’única i impossible sortida que vol el sistema: que faci allò que se li mana.
L’hora dels deures és també un conte on l’amor entre pare i fill planeja durant tota l’acció. Ignoro si han retirat els moments de violència verbal, que segur que n’hi ha hagut, però allò que podem percebre és un pare comprensiu, segurament perquè veu el reflex d’ell mateix en el seu fill. Un pare, en definitiva, que no entén com el professorat inunda les agendes dels seus alumnes amb deures i més deures sense tenir en compte la seva diversitat i la seva riquesa implícita i que mai no arribaran a conèixer. Les emocions són a flor de pell. L’angoixa i la por al fracàs enfrontades amb les ganes d’aprendre d’un nen que no és capaç de comprendre perquè l’escola no és un lloc divertit, perquè tothom s’entesta a fer-lo patir i perquè no és com els altres. Sense oblidar la magnífica banda sonora que actua com un autèntic personatge, obra d’un encertat Philippe Leguy.
Malgrat els esforços d’alguns pares, mares i docents, la reacció de l’Estat francès a aquestes mostres d’humanisme pur són taxatives. L’anomenat ‘fracàs escolar’, que no deixa de ser merament una xifra, ronda el 10 per cent i no hi ha un interès aclaparador per fer canviar les velles estructures escolars. Les classes continuen sent majoritàriament magistrals i el guix i l’esborrador en són les eines bàsiques d’aprenentatge. Fins i tot han tallat de soca-rel la possibilitat de fer servir el mòbil com a instrument educatiu, prohibint-lo amb un decret.
França no és un cas aïllat. Europa es veu immersa en un desgavell a nivell d’ensenyament on l’estructura no ha variat gaire en els últims cinquanta anys. Les noves tecnologies han aparegut segurament per quedar-s’hi però la majoria de professionals no saben la manera com adaptar-les a llibres de text memorístics i obsolets. Mentrestant cadascú fa el que pot sense plantejar un canvi radical que tingués en compte d’una manera més profunda les capacitats, les aptituds i els interessos dels alumnes. Els pares i mares reaccionen també amb impulsos desordenats i inconnexos intentant el millor per als seus fills i filles, no aconseguint-t’ho en la majoria dels casos. Uns seuen el temps que calgui al costat del “cancre” emulant Ludovic Vieuille; d’altres esperen que un professor particular faci el miracle i converteixi el “burro” en un ésser capaç de fer carrera. D’altres continuen pensant que el sistema els donarà una oportunitat. Mentrestant, L’hora dels deures ens obre els ulls davant un drama real. L’optimisme, però, també planeja a l’habitació dels horrors on cada tarda pare i fill escenifiquen la crua realitat. Només l’amor, la comprensió i la simbiosi entre dues persones unides per la mateixa “malaltia” pot aconseguir un bri s’esperança. Ni les equacions de geometria euclidiana ni les oracions subordinades de relatiu podran amb la generositat, la tendresa i l’afecte que desprenen milions de nens i nenes i que posseeixen infinitat de moments creatius i motivadors que hem de saber veure o estem perduts.
