Els tòpics ens indiquen que els francesos sempre han estat estrictes, ferms en les seves conviccions i una mica arrogants. És l’anomenat ‘chauvinisme’ que, paradoxalment, els propis francesos atribueixen als seus conciutadans del nord, especialment els de la regió de París. Sigui com sigui, no és cap misteri que les institucions gal·les acostumen a actuar de manera ràpida davant qualsevol problemàtica que afecti els ciutadans. Segurament no es resolen tots els problemes, però sí que es redacten i s’apliquen lleis i normatives que almenys intenten categoritzar-los.
L’escola és un dels punts calents a França. El fracàs escolar augmenta, així com la conflictivitat en molts instituts que es veuen obligats a reforçar les mesures coercitives, ja força dures. Una manca de respecte cap a un professor pot significar l’exclusió immediata i un canvi de centre. El professorat té la categoria d’autoritat pública i, per tant, les màximes garanties davant les possibles agressions. Com poden imaginar, aquestes mesures no tenen com a conseqüència una disminució de la conflictivitat i el sistema se sustenta en l’habilitat dels equips directius i educadors en resoldre’ls però també en la fortalesa dels valors de la República.
Tanmateix, el president francès, Emmanuel Macron, ha fet un cop d’efecte anunciant la prohibició total del mòbil a les escoles. No sabem què porta implícita aquesta declaració, que ja compta amb la suspicàcia i la desconfiança de les famílies que dubten de la viabilitat de l’acció. És cert que cada vegada més el professorat es veu impotent davant les situacions on el mòbil n’és el protagonista, però no és, sincerament, el problema essencial del sistema educatiu francès. Mai no sabrem si aquesta mesura anunciada a bombo i platerets té alguna altra finalitat però ha desvetllat la bèstia que amoïna i enutja gran part del professorat en la seva feina quotidiana.
La manca de normatives concretes facilita el desgavell i França ha tirat pel dret. A Espanya, a Catalunya, aquest desordre és descomunal i cada institut té la seva pròpia manera d’arreglar el conflicte, donant-se el cas, per exemple, que dos instituts d’una mateixa localitat tenen criteris i procediments diferents. En el nord d’Europa, sempre molt per davant en resultats acadèmics, han adoptat mesures més laxatives, però igualment contràries a l’ús del mòbil a les classes, però també han acabat amb l’escriptura manual, passant a ser únicament mitjançat el teclat de l’ordinador i que, segons diuen, està donant resultats clarament satisfactoris, amb una comprensió dels conceptes més amplia. Malgrat tot, se n’adonen que, per exemple, per al tractament de la dislèxia, escriure a mà és més efectiu.
El que sí que és evident és que el mòbil i les pantalles en general, generen aptituds diverses en els alumnes, però en la majoria dels casos la percepció del professorat és que impliquen una dispersió en la feina diària que contribueix a una baixada percentualment important en la comprensió dels textos i conceptes. La pobresa de llengua dels nostres adolescents ve donada, d’una banda per la manca de lectura sistemàtica i sistematitzada però també per la fascinació dels mòbils, amb missatges cada vegada menys lingüístics i d’una enorme escassetat de sinònims que enriqueixen la llengua. A més, la necessària velocitat en la informació facilita que l’atenció sigui escassa i la desconnexió per part dels alumnes una realitat.
Això es trasllada a la vida diària de manera que un alumne, un noi o noia, té la capacitat de tallar mitjançant una petita pressió del seu dit amb allò que no li interessa. Una melodia, un vídeo, un petit o gran text, poden ser brutalment guillotinats en qualsevol moment, perdent doncs la seva autèntica raó de ser. Igualment, aquest individu, acostumat a la immediatesa i a la interrupció del missatge quan li ve de gust, acaba fent-ho també davant les explicacions de professors, monitors o altres persones que tingui al davant. La dispersió és doncs absoluta. Però en té la culpa el mòbil? Prohibint-lo a l’escola aconseguirem millors resultats acadèmics? Segurament no, però assolirem cotes més elevades i nítides de situacions de comunicació i, per tant, de comprensió. Tot això, juntament amb una potenciació de la lectura, podria canviar el desastrós panorama actual i el que s’hi acosta.
Alguns professionals de l’educació són grans defensors del mòbil a les aules, però no tinc clar si ho són perquè han perdut tota possibilitat de fer veure als seus alumnes la nocivitat de l’element dins l’àmbit escolar o perquè realment creuen que n’és indispensable. És cert que alguns mestres l’utilitzen en substitució del diccionari, però aquesta tasca també la pot fer l’ordinador, ja molt present a les classes. D’altres necessiten la càmera per enregistraments relacionats amb la matèria, però això també pot fer-ho una càmera de vídeo normal. No tinc clar si la prohibició és tècnicament possible, perquè els alumnes intentaran amagar-lo en qualsevol lloc, però sí que la pantalla anul·la les possibilitats de comunicació real entre les persones. Els instituts que han donat plena llibertat a l’ús del mòbil se n’adonen ara que la mesura ha provocat la manca de jocs al pati, de converses i d’activitats de lleure que portava implícita l’hora de l’esbarjo. Cal doncs un debat que porti a una solució més o menys consensuada, però al meu entendre, la situació actual no permet assegurar que el mòbil sigui una eina productiva a les aules, molt al contrari, contribueix a la pèrdua del llenguatge, a la manca de valors, d’educació, de respecte i de responsabilitat. Hi ha qui diu, però, que això pertany a la cultura del sud d’Europa i que els mòbils no tenen res a veure…
