Desenes d’articles i comentaris conformen la setmana prèvia a la designació de Joaquim Torra com a nou president de la Generalitat. La majoria destacant-ne la vessant etnicista, supremacista i xenòfoba d’un personatge titella que pretén ni més ni menys que iniciar un diàleg amb l’Estat Espanyol, que ja neix mort, precisament per l’odi que transmeten les seves paraules. Al 2010 va titllar els catalans que parlen castellà de carronyaires, escurçons, hienes i bèsties amb forma humana. Se li va recordar fa pocs dies en el ple d’investidura i va quedar-se tan ample, sense mostrar cap signe de penediment, segurament cofoi de la seva proesa. Més de 400 articles en són la prova del seu pensament intransigent i irrespectuós cap a una comunitat majoritària a Catalunya. No només Xavier Domèchech continua esperant la resposta de Torra a la pregunta ‘Què en pensa dels espanyols?’ Qui calla hi consent.
A Europa, aquella Europa en la qual els independentistes confiaven, aquestes paraules plenes d’odi i d’animadversió cap al diferent han arribat amb preocupació. Alguns diaris veuen paral·lelismes amb les idees de Mussolini i de Milosevic, amb un caràcter agressiu, gairebé violent, que impedeix qualsevol intent d’entesa i de diàleg. La seva admiració per moviments catalanistes de la pre-guerra, com Estat Català, és un fet que ens hauria de preocupar, així com la manipulació interessada de la terminologia a la que ja ens té acostumada la caverna mediàtica ‘indepe’, especialment TV3 i els “professionals” pagats amb fons públics que ja fa temps que menyspreen la pluralitat en tots els seus àmbits. Parlar de “crisi humanitària” és com a poc un insult a qui la pateixen realment, una injúria de característiques desproporcionades a aquells que moren cada dia intentant ficar-se alguna cosa a la boca, a aquells voluntaris i voluntàries que renuncien a les seves vides privades amb l’únic objectiu de salvar vides humanes.
Però potser el que més em preocupa és aquest silenci còmplice de tot un sector que segurament roman estorat davant les paraules de Torra però que s’hi ha quedat atrapat i, conseqüentment, no s’hi oposa. La reacció no hi és ni se l’espera. L’independentisme volia “internacionalitzar el conflicte” i ho ha aconseguit de la manera més senzilla; mitjançant la posada damunt la taula de les seves cartes reals. Ja ningú no parla de la “revolució dels somriures”, ni de la necessitat d’un moviment pacífic, ni de referents com Gandhi o Mandela. No. L’autenticitat ha pres la forma d’un personatge titella, d’un monstre que amb el temps veurem si els independentistes són capaços de dominar.
De fet, les paraules que van sortir de la seva boca dilluns passat esdevenen premonitòries d’una situació complicada per a aquells que ens sentim igualment espanyols i catalans. L’apel·lació a la subversió, a l’ocupació dels carrers, a l’orgull familiar de pertànyer als CDR i a la revolta, ens fa entrar en un perillós bucle on no s’hi entreveu cap sortida. Difícilment són creïbles les paraules en anglès pronunciades des de Berlín i on es demanava diàleg a un Rajoy que ja pren posicions per a l’aplicació d’un 155 ara sí, contundent. El pragmatisme dels primers dies del fracàs de la no proclamació de la República ha evolucionat cap a un integrisme despòtic, totalitari, que desvirtua, una vegada més, un terme, el de república, que porta implícits valors d’alta ètica democràtica i de respecte.
Ja no se n’amaguen. L’odi ha fet acte de presència i s’hi queda. Els joves ja albiren una etapa on la divisió durarà dècades, o més, qui ho sap. Enrere queden aquells joves i no tan joves que ajudaven a parar desnonaments sense importar la llengua i l’origen de les persones que es quedaven al carrer. Ara, aquesta gent ha facilitat l’arribada de la ultradreta al capdavant del nostre país. I callen, sense adonar-se de la complicitat que això representa. No, no és una abstenció, és un obscur aplaudiment de conseqüències imprevisibles. I això ho pagarem molt car. Tots i totes.
La pregunta que ens fem tots és perquè. Perquè s’ha fet un pas cap a l’abisme quan se sap que no hi ha res, quan se sap que les estructures de l’estat en són fortes, quan també és evident el rebuig d’Europa a una Catalunya independent, quan encara avui marxen empreses a d’altres punts d’Espanya, moltes d’elles amb fort arrelament a Catalunya. N’hi ha que diuen que Torra és una marioneta amb una finalitat clara: pressionar el govern espanyol, esperant unes eleccions a la tardor. D’altres pensen que pot trair tothom i anar per lliure, com ha fet Puigdemont. Mentrestant, a la societat en general li cal la moderació que els dirigents polítics no tenen. El seny menyspreat i vilipendiat ha de tornar a ser el pal de paller de la nostra comunitat, malgrat els esforços d’una part de plantar la llavor de l’odi. En aquest sentit, els titllats de traïdors per part dels independentistes han de ser valents, han de prendre la torxa del pacte, de la solució dins la legalitat, l’única possible. Si no és així correm el risc de la perpetuació d’aquest malson, de la ingerència estrangera, de la balcanització i de la guerra. Els que romanen en silenci, ho volen això?
