Vaig tenir una sensació ben estranya la setmana passada quan en una trobada informal un regidor em va dir que “quan acabi tot això caldrà cosir-ho tot”. Vaig copsar en els seus ulls una mena de cansament, de derrota, fins i tot, acceptant si més no, que la situació creada pel Govern de la Generalitat, especialment a partir dels dies 6 i 7 de setembre, havia trencat una societat que com a mínim mantenia una aptitud respectuosa vers la discrepància, incloent-la en el decurs de la vida parlamentària i social i, per tant, fent-la més rica. Jo no vaig poder romandre callat i li vaig respondre que tenia l’opinió de que tot estava tan destrossat que potser mai més no es podria cosir.
La setmana ens deixa imatges i notícies preocupants. El viatge dels alcaldes a Brussel·les ha encès totes les alarmes que podrien significar una malversació de fons evident, destinant diners de tots els contribuents a una causa particular. Alguns d’ells ja han confessat que el viatge i la estància han estat pagats pel seu ajuntament i que ho tornaran tot a l’erari públic de manera immediata. Em preocupa veure que molts d’aquests representants de la ciutadania ho són perquè van arribar a acords amb d’altres partits i per tant no representen tot el seu poble o ciutat.
És el cas del nostre, el Maties Serracant, al qual aprecio de manera personal i al qual n’he dedicat algun article elogiant la seva feina, especialment arran de la denúncia del PSC. No obstant això, considero que un alcalde que no ha tret més del 7 per cent dels vots en alguns barris hauria de pensar-se i molt les seves actuacions amb el càrrec que ostenta. La utilització del vot de qualitat en la moció contra el delegat del govern espanyol, Enric Millo, demostra fins a quin punt el trencament i la manca de sentit global del que representa ser alcalde s’ha perdut. En aquest moment em ve a la memòria el Toni Farrés. No n’estic segur però crec que des de la instauració de la democràcia només se n’ha fet servir tres vegades. Ho dic des del respecte que sento per la legitimitat democràtica i des de la llibertat que tenen els meus representants a l’Ajuntament per votar allò que considerin oportú.
Aquesta fractura social és tan evident que a cada moviment sigui del col·lectiu i que sigui es mostra de manera implacable. Ja no existeixen les mitges tintes, i el moviment independentista ha obligat la societat a posar-se al costat d’una bandera. En aquest sentit, recordo que vaig escoltar un dia una senyora que en un perfecte català deia: “Vostè es pensa que a mi m’agrada anar al costat d’una bandera espanyola amb el toro cantant ‘Soy español, español, español…?’ No sóc indepe, però m’han forçat a triar un bàndol. Això no està bé“. És un exemple de la situació creada i que no tothom vol veure. També s’ha pogut percebre aquesta ruptura, potser definitiva, en els actes vandàlics contra la població en general en la vaga convocada per un sindicat minoritari.
Els usuaris dels transports públics i de les carreteres van increpar els manifestants que impedien el dret a la feina que té qualsevol treballador davant una vaga, sota la inacció deliberada dels Mossos d’Esquadra, una altra vegada. Tant costava establir un cordó policial que impedís l’entrada dels manifestants a les estacions de Girona i Barcelona Sants? Segurament no costava gaire, però no es va voler fer. Pretenien els Mossos i els manifestants provocar l’actuació de la Policia Nacional per tornar a enviar a Europa les suposades imatges de la repressió?
Aquesta idea de com pitjor millor, en la línia que demana el Lluís Llach, ja afecta des de fa mesos la societat catalana, les empreses que veuen minvar els seus ingressos i els autònoms que veuen també baixar la demanda dels seus serveis. L’economia es ressent i fins i tot el Mobile Word Congress, un dels esdeveniments més importants al món i que se celebra cada any a Barcelona s’està replantejant seriosament la seva fugida de la ciutat comtal si no hi ha una estabilització del panorama polític. L’Agència Europea del Medicament també descarta ja la seu barcelonina.
No sembla que això pugui acabar en els pròxims mesos. Les eleccions del pròxim 21 de desembre haurien d’esdevenir un punt i a part i un inici d’una nova etapa perquè si es repeteix la història van mal dades. Guanyi qui guanyi, governi qui governi, hauria de tenir aquest sentit d’estat que faci que aquesta estripada global pugui recompondre una societat que ha hagut de radicalitzar-se per defensar els seus espais de vida.
La decisió de Puigdemont de crear un govern paral·lel complica encara més el panorama. Després d’assegurar a Iñigo Urkullu que convocaria eleccions, per després enganyar-lo; després de la seva fugida a Bèlgica sense informar part dels seus; després d’intentar internacionalitzar el procés, no aconseguint-ho; després dels informes d’Amnistia Internacional assegurant que no hi ha presos polítics a Espanya; després del suport incondicional de tots els governs del món a les actuacions de l’Estat Espanyol; després de la renúncia a la unilateralitat per part dels membres de la Mesa del Parlament, acceptant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució; després de la demostració patent del “sálvese quien pueda” en el procés independentista; després de la frustració i de l’engany patit per aquest col·lectiu, només queda tornar a la legalitat per tal d’aconseguir que després de les eleccions del mes que ve, l’article 155 torni al calaix i es puguin recuperar les institucions catalanes, es treballi de manera conjunta per a un millor reconeixement de la realitat catalana i puguem tornar a estar orgullosos de la nostra terra.
Però res d’això no passarà. La crispació continuarà i mica en mica estriparem del tot allò que ja s’esquinça per tot arreu. I per a mostra, un botó. Un professor d’un centre de secundària del Vallès em confessava enfonsat que l’intercanvi que feia amb els seus alumnes de francès des de feia més de 15 anys acabava de manera sobtada. Les famílies franceses no volien que els seus fills i filles es veiessin immersos en aquesta fractura que, segons ells podia derivar en violència ben aviat. Tota una feina pedagògica i cultural per terra. Una pena.
