En el meu article de la setmana passada parlava d’una nova etapa que es podria obrir a Catalunya partint de la base de les opinions i de les conviccions de personalitats properes al catalanisme polític moderat, tan criticat i rebutjat pels sectors independentistes. Titllats de traïdors, han perseverat de tal manera en els seus postulats que fins i tot poden posar els fonaments de l’estructura que finalment faci encaixar Catalunya dins l’Estat Espanyol. Vist i reconegut l’engany, el sainet i la comèdia, és el torn del pragmatisme i, malgrat les concentracions i les protestes, aquestes minven en participació de manera que esdevenen testimonials. Sembla com si una part dels permanentment mobilitzats haguessin decidit quedar-se a casa i acceptar la situació o que veuen que la majoria dels ciutadans no segueixen les seves convocatòries i esperen, segurament en silenci, la formació d’un govern que almenys recuperi allò que teníem i oblidi l’aplicació del 155.
De totes maneres, s’estan produint fets que indiquen una tornada a la normalitat. Em refereixo, d’una banda, al poder de convocatòria de la societat civil, conduïda inicialment pels pensionistes i, d’altra banda, a la iniciativa d’entitats empresarials que, al marge d’institucions sectàries, estan portant a terme projectes amb l’objectiu de rellançar Catalunya i especialment la ciutat comtal.
La multitudinària manifestació del passat 17 de març a Barcelona, en la que es reclamava una dignificació de les pensions, és, al meu entendre, una data històrica, doncs representa la primera expressió de repulsa important al marge de les hagudes per motius identitaris. Malgrat l’intent de monopolització per part d’algunes entitats independentistes, el clam va ser unànime i mostra per primer vegada en molt de temps la unitat d’acció per part d’un col·lectiu molt afectat per les retallades i que ha dit prou a una situació que els margina cap a la pobresa. La gairebé inexistència de banderes, substituïdes per pancartes de protesta, revela aquest canvi que s’està produint.
Molt diferent, la manifestació en defensa de la immersió lingüística del mateix 17 de març, clarament acaparada per sectors independentistes i que no va saber o no va voler incloure a tota la comunitat educativa. El resultat: només 8.000 participants segons la Guàrdia Urbana. El PSC, defensor sense embuts de la tasca cohesionadora de la immersió, no hi va assistir. Serà perquè l’escola en català no perilla? O serà perquè la reivindicació de l’escola en català és una demanda de la majoria de la societat i no d’uns quants? Ja preveia la societat en el seu conjunt que no es demanaria als pares la llengua d’aprenentatge pels seus fills?
En la mateixa línia, els sectors empresarials comencen a desvetllar-se i a posar sobre la taula alternatives a la manca d’estímuls i d’opcions provinents de les administracions, algunes d’elles més preocupades en retirar banderes, en recolzar actes polítics i en fer boicots a les visites de personalitats contràries a les idees marcades. Els menyspreus a Felip VI durant la inauguració del Mobile World Congress 2018 per part de membres de l’ajuntament de Barcelona, encapçalats per Ada Colau, i pel president del Parlament, Roger Torrent, han tingut l’efecte contrari i els màxims responsables d’aquest important esdeveniment han assegurat que es continuarà fent a Barcelona, un compromís enverinat que porta implícit l’acceptació de la legalitat espanyola vigent.
Però on és més clara aquesta aposta per la normalitat, per la necessitat de passar pàgina i tornar a col·locar el nostre país allà on s’hi trobava i on volem anar-hi és en els espais que s’estan obrint en el món empresarial amb l’objectiu de trobar noves fórmules que incentivin, ja no només la feina, sinó llocs de trobada amb interessos comuns. M’estic referint a les empreses que es mouen al voltant del Barcelona Global Summit, que fa dues setmanes van organitzar una trobada amb la finalitat d’impulsar un rellançament de la capital catalana en tots els àmbits, vista la paràlisi del govern d’Ada Colau. Interessants les seves propostes en sectors com el turisme i la cultura. Una iniciativa privada molt decebuda per les polítiques distorsionadores del govern municipal i que vol recuperar la centralitat europea de Barcelona. Unes empreses que passen de conflictes i que volen, mitjançant la seriositat, la feina ben feta i la formalitat tornar a aixecar la bandera del dinamisme en un àrea econòmica de vital importància dins Europa però també en la Mediterrània, fent de pont entre els països àrabs i la pròpia Europa. I això ho estan aconseguint de manera callada i prudent, però amb la convicció que només així poden arribar a aixecar allò que d’altres han tractat d’enfonsar. Les negatives dades de l’economia catalana obliguen al sector privat, però també als ciutadans cansats de tanta bufonada, a fer un pas en defensa de la Catalunya de tots. Gairebé el 18 per cent dels dipòsits bancaris van marxar de Catalunya abans de l’1 d’octubre; fins al març, el negoci de congressos ha caigut un 20 per cent; la inversió estrangera ha caigut un 40 per cent en tot l’any 2017; la visita de turistes ha patit una baixada considerable i continua el goteig constant d’empreses que canvien la seva seu social fora de Catalunya. Aquesta mateixa setmana nou catedràtics han debatut al Cercle d’Economia sobre la idea d’una reforma constitucional en clau federal que doni cabuda a la singularitat de Catalunya. Allà hi havia Josep Antoni Duran Lleida, Santi Vila, Carles Campuzano i Laia Bonet.
En aquest sentit, dos personatges mediàtics comencen també a caure en el pragmatisme i a apartar-se de derives que no porten enlloc, recolzant mesures que paliïn aquesta disbauxa. D’una banda, el presentador Jordi Basté, no sense una certa por a ser afusellat pels sectors indepes, confessa referint-se al procés, que “hi ha hagut un engany global i ha estat una presa de pèl”. Finalment, Francesc-Xavier Mena, ex-conseller d’empresa i ocupació en el govern d’Artur Mas titlla tot plegat de “nyap des del punt de vista jurídic i un exercici d’irresponsabilitat des de la perspectiva econòmica”. El propi Mas ja rebutja la possibilitat de fer President a un Puigdemont només recolzat per la ultradreta racista alemanya. Cada vegada en són més els que ho pensen i no venen, precisament, de l’àmbit dels impulsors del 155. Per què serà? Mentrestant, podem gaudir d’articles que demanen convivència per sobre de tot com el del dimecres passat signat per Antón Costas, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, Hablemos primero entre nosotros, una glopada de seny que s’uneix a la de molts altres i que val la pena llegir amb serenitat.
