Sóc incapaç de romandre insensible al patiment de les persones, les conegui o no. Conseqüentment, la visió d’un vaixell, d’una pastera o d’una barca plena de mirades porugues, de cors esperançats amb l’objectiu d’aconseguir una nova vida, produeix en mi un fort impacte emocional. Sempre he pensat quina seria la meva reacció en veure aparèixer un grup de persones afamades intentant arribar a la platja o un cos surant al mar, provinent d’una d’aquestes barcasses. En l’últim cas, avisar les autoritats pertinents, i en el primer, unir les forces necessàries per a salvar vides. No tinc cap dubte.
Per això, el que més sento en aquests moments és vergonya. Vergonya pel fet de ser considerat de la mateixa espècie que bèsties que aplaudeixen la mort de dones i nens al mig del mar amb excuses múltiples, però que diuen molt de la seva categoria moral. Es pot ser més salvatge? Veiem reportatges on se’ns mostra l’ajuda mútua d’animals d’espècies diferents, inclús femelles alletant cries que no en són les seves. I en canvi, nosaltres, la raça humana, gaudim de la desgràcia de la nostra pròpia espècie o, en el millor dels casos, mirem cap a un altre lloc, tancant-nos a casa com si això no anés amb nosaltres.
Casualment l’afer del vaixell Aquarius rebutjat per Itàlia m’ha agafat de viatge a França, però n’he pogut seguit totes les notícies al respecte. Em va sorprendre que en una botiga, una senyora m’abracés pel sol fet de sentir-me parlar en castellà, agraint-me la decisió de Pedro Sánchez, d’acollir-los al port de València. Jo li vaig respondre amb un somriure, dient-li que no havia fet res, i ella em va preguntar si hi estava d’acord. En respondre-li que sí, em va tornar a abraçar. Llavors en va recordar l’onada d’odi que recorre Europa, el cas d’Hongria, el fort recolzament al Front Nacional a França i, en general, la pèrdua de valors lligats a la solidaritat que s’està produint al nostre entorn. El pessimisme va fer acte de presència i jo em negava a acceptar-lo. Volia demostrar-li que hi havia alcaldes italians que obrien les seves portes a aquesta gent per raons humanitàries, però ella va interrompre les meves afirmacions amb l’evidència de que el vaixell es dirigia a Espanya. Lamentava el paper de França, també aliena al patiment d’aquells que fugen de la guerra i de la fam. Renegava de la imatge de dirigents francesos i italians que, de manera completament hipòcrita, feien encaixades de mans i proclamaven davant la premsa canvis en les polítiques migratòries, una manera vergonyosa d’intentar rentar-se les seves consciències, doncs els dos països comparteixen el lideratge de la venda d’armes a regions en conflicte que produeixen precisament l’èxode dels seus habitants.
La realitat de França, Itàlia i Malta n’és una altra. I tots l’hem vista. Una manca absoluta d’humanitat barrejada amb una farsa que té com a conseqüència la mort de milers de persones al mar. També una deliberada manipulació de l’opinió pública per part de sectors radicals que senten un odi profund cap a cultures diferents, i són incapaços de veure més enllà del seu propi melic. No és una situació nova. Al llarg de la història, molts governs, recolzats per la població o davant la seva passivitat, han aplicat polítiques restrictives als nouvinguts, especialment si aquests pertanyien a ètnies concretes. El cas del vaixell a la deriva al Mediterrani ho demostra. Itàlia ha perdut una oportunitat de demostrar un bri d’humanitat després de les crítiques que ha patit el seu govern. Ha preferit l’aïllament i això ho pagarà car. El ministre de l’interior italià Matteo Salvini ha agafat força, s’ha mostrat cofoi de la seva acció i d’haver passat la patata calenta a Espanya. No s’imagina el mal que està fent al seu propi país. I els italians que han callat davant aquesta acció ignominiosa també ho patiran. En un món globalitzat, les accions de boicot prenen tot el sentit perquè potser no n’hi ha un altre. A França em vaig trobar gent que pensava passar les vacances a Itàlia però s’ho estan pensant. La gent tendeix a generalitzar i a culpar o premiar les accions dels seus governant. Els ciutadans implicats en la defensa dels valors humanistes es mouen també en aquest sentit. Segurament no és just, però és una eina que s’utilitza i sembla que, en incidir en l’economia d’un país, pot donar alguns fruits.
De tota manera, l’assumpte de l’Aquarius demostra una vegada més la dificultat d’una Europa unida. Itàlia estava obligada a recórrer els immigrants per raons humanitàries. Les convencions de l’ONU, a més, ho diuen clarament. Conseqüentment, hauria de rebre un càstig, no sé quin, però això no passarà. El futur és negre.
L’Europa que tots somiaven, amb uns valors intrínsecs de solidaritat i treball comú s’espedaça i esdevé mica en mica petits bocins on cadascú tria les seves pròpies normes que, moltes vegades, són incompatibles amb les del veí. Pedro Sánchez ha pres una decisió molt encertada, d’acord amb el que diuen els organismes internacionals, però també perquè en aquests casos només hi ha una opció vàlida: el salvament de vides humanes. No hi ha més.
