Foto portada: manifestants a l'acte 'Fem un pas endavant'. Autor: ANC (@assemblea)

Opinió d’Àlex Callao (ERC): ‘La revolució dels somriures’

ARTICLE D’OPINIÓ
Àlex Callao, secretari de comunicació ERC Sabadell

Escric aquest article quan encara ressonen les declaracions que, tot i ser noves, són molt antigues. Unes declaracions que tornen a indicar que, tot i voler votar, no ho podem fer. Però igualment ho farem.

Penso en aquest moment en què deuen pensar tota aquesta gent quan creuen que, perquè un tribunal designat pel Congreso ens digui que no podem votar, no votarem. Penso en si de veritat creuen que el poble de Catalunya, que ha sortit i realitzat manifestacions tronades en un moment on l’egoisme i l’individualitat semblava triomfar, deixarà les seves conviccions per doblegar-se davant d’un Estat que fa anys ja no compta amb ells.

És aquesta sensació la que m’envolta i que em fa somriure pensant que el proper 9 de novembre de 2014, em llevaré a les 7 del matí per realitzar de suplent en aquesta consulta. Una consulta que m’agradaria que hagués estat diferent, que hagués tingut una pregunta clara i concisa, però sobretot m’agradaria que hagués comptat amb una campanya argumentada i pausada en favor d’uns arguments en pro i en contra de construir un nou país.

Però els fets són els que són i tot i els molt ‘però’ que puguem trobar, el fet és que portem setmanes sortint al carrer per defensar que votar és democràcia. I ho és independentment del que ens vulguin vendre, simplement perquè en democràcia les lleis estan al servei de la població i, quan no ho estan, es deroguen.

Penso en tota la gent que ha treballat per a que puguem votar en aquesta consulta. Persones que, quan parlaven d’una Catalunya independent, se’ls il·luminaven els ulls com si d’un planeta llunyà es tractés i fos impossible, i li deien Ítaca. Imagino i recordo avui el meu avi, republicà de la famosa ‘Quinta del biberó’ supervivent del camp de concentració i salvat de ser afusellat per un mossèn de Sant Andreu. L’imagino a ell, avui mort, vivint amb la por al cos per saber si podria viure un dia més o no. Imagino al mateix temps el meu altre avi, de Madrid, i que juntament amb molts familiars meus, defensen i han defensat la construcció d’un Estat que fos més obert i plural. Tots els sindicalistes i empresaris que han treballat les 24 hores del dia per a poder arribar a final de mes, amb unes condicions dignes i amb un teixit productiu necessari i potent. Tots ells, i totes elles, han estat les que van permetre que jo nasqués en democràcia amb uns mínims més que acceptables. I a ells i elles els vull donar les gràcies i el reconeixement.

Gràcies als nostres conciutadans, familiars i amics i amigues hem pogut arribar avui a aquesta urna. Una urna de cartró que hem construït a base d’esforç i d’empenta. Una urna que de ben segur es mereixia ser de vidre per tot el que hem treballat, però que servirà per guardar durant unes hores tota la nostra il·lusió i força.

El 9N tots i totes votarem i dipositarem en cada papereta centenars de desitjos. Alguns votarem en favor de tornar a començar, de construir una societat justa, transparent i igual. Altres votarem a favor de canviar, o pensant que d’aquesta manera trobarem feina segur, tindrem una sanitat pública i de qualitat, unes escoles bressol que arribin a totes les famílies que ho necessiten o uns trens de rodalies que arribin puntuals.

El que estic segur que ningú estarà pensant, quan deixi la seva papereta a l’urna tot somrient, és que tot això ja s’ha acabat. I això (que ho fem somrient), al final, és el que realment els fa mal.

Foto portada: manifestants a l’acte ‘Fem un pas endavant’. Autor: ANC (@assemblea)

Comments are closed.