Legal i legítim

‘Calendari particular’: Potser és legal… però és legítim?

El valor de les paraules s’ha diluït en el maremàgnum general. Ja no queda gaire gent que mesuri el significat del que diu o les conseqüències del que afirma. Hi ha hagut una allau d’arribistes posats a polítics professionals que ens han acostumat a no creure en les paraules, ens han demostrat que un es pot riure de tothom, dient i contradient sense mesura ni conseqüència. Fa temps que als centres d’estudi, gairebé s’han proscrit, les matèries que anys enrere ensenyaven a pensar aprofundint en les paraules i en els matisos i el seu valor. La premsa escrita i oral tira al dret sense miraments amb les paraules.

Ara tothom té pressa, i s’accepta per bona aquella mentida secular que cal negar: una imatge no val més que mil paraules. Per això sentim fàstig dels caradures que apareixen a la televisió i riuen i xerren, convençuts que una bona part de la població passa per alt conceptes, barreja mots, confon significats i idees sense preocupar-se. La gent escriu com vol, parla com li sembla, sense pensar-s’ho gaire, portats per uns valors que un servidor, dispensin, troba estranys i, sovint, fins repugnants. Per exemple, tampoc no és cert, com tants cretins afirmen orgullosos, que tothom tingui dret a dir el que pensa… si no és que abans pensa una mica el que diu.

Tristan Tzara estaria content, de veure triomfar entre nosaltres el seu moviment dadà. “El pensament és a la boca”, deia aquell agitador cultural dels anys 20. Això avui es produeix amb una exactitud espectacular. I encara més: el pensament irreflexiu dadà –nova forma expositiva- té el suport de l’anonimat: a les xarxes socials, es pot opinar, criticar, insultar, calumniar i ridiculitzar sense donar la cara, deixant anar tots els penjaments que es vulguin. S’imposa aquest sistema, i a vegades es venera i tot. I és legal: no hi ha cap llei que ho impedeixi. L’única llei vàlida és la que deia abans, que ben elaborada seria: “No t’ho pensis gens: digues el que et surti!”.

Aquesta trista situació ens ha portat moltes vegades a creure en el primer xerraire venedor de fum i votar-lo. Aleshores hem legalitzat el mediocre que ha tret profit de la nostra confusió i del seu domini malabar del llenguatge malgirbat que, en ser denunciat, reacciona acusant d’elitista, classista, privilegiat i no sé quantes coses més a qui el critica. Quan, per a mi, un elitista i un privilegiat ho és qualsevol professional d’una feina admirable (fuster, mecànic, paleta i un etcètera infinit), capaç de dur a terme un treball especialitzat que jo seria incapaç ni de plantejar-me. Però com que de boca en tenim tots, i encara que no tinguem ortografia tenim grafia, doncs tots xisclen i tot s’hi val! Però no.

Hi ha una bona quantitat de pràctiques que deuen ser legals –és a dir: no denunciables-, però que tinc seriosos dubtes per considerar legítimes, vull dir certes, no falses. Una idea que aplicada a la política i als fets de la comunitat voldria dir decents, èticament acceptables. Aquesta reflexió és la que m’ha portat a considerar alguns dels fets darrers que tots coneixem.

Jo crec que no és legítim, per exemple, demanar a la població que renuncïi a serveis bàsics i al mateix temps que pagui impostos per uns serveis que minven o desapareixen, mentre es consideri legal continuar pagant sous escandalosos – equivalents a tres o quatre sous normals- a individus que estan imputats per algun delicte, pendents de decisions judicials i amb indicis d’irregularitat.

Tampoc no em sembla legítim amenaçar de no pagar nòmines o proveïdors de la Generalitat, mentre és legal pagar sous i dietes a gent pendent de judici, que ha obtingut beneficis amb trampes legals, però no legítimes.

No trobo legítim que segueixin ocupant càrrecs públics els qui estan sota sospita de delicte, encara que sigui legal que continuin exercint i prenent decisions amb els diners de tothom. (En ajuntaments, diputacions o on sigui).

No considero legítim que hi hagi gent absolutament culpable de delictes que han perjudicat la comunitat, tot i que diguin que és legal que se la campin lliures vivint amb luxe i del que han robat, com si res. (Encara que no escoltin música al Palau).

No veig legítim que a alguns ciutadans que deuen diners i que potser mai no podran pagar el que deuen, se’ls apliqui la condemna legal, mentre els que no han retornat res del que han robat no els passa res.

No sembla legítim pagar fiances amb diners o béns obtinguts de forma delictuosa, encara que sigui legal.

No considero legítim criticar un acusat o un polític imputat amb el mateix odi que ell exercia quan era un polític legal.

No em sembla legítim acusar l’exdona d’una acció il•legal com a mètode per semblar un individu legal, encara que sigui en una acció desesperada (i ben bruta!).

No trobo legítim acarnissar-se amb els polítics pocavergonyes des de la xarxa, mentre es pensa que un, al seu lloc, hauria fet el mateix, encara que això no sigui il·legal.

No pot ser legítim defensar-se dient que les proves s’han obtingut de manera irregular, quan el que les proves demostren és la pura culpabilitat, encara que l’argúcia sigui oficialment legal.

No pot considerar-se legítim afirmar que es defensa la llibertat de les persones, quan es nega la llibertat dels col·lectius, dels països, de les nacions, en nom d’una llei que la nega. (Molts espanyols no entenen aquest “subtil” detall i s’esveren…).

No crec legítim dir que es defensa el progrés, al mateix temps que s’ataca a qui vol canviar les coses, tot amenaçant-lo de fer-li menjar una llei inamovible. (Si la Constitució es canvia per satisfer la Merkel, però per afavorir els catalans no. Això seria… classisme? racisme? cinisme?).

En fi, aquests són només alguns dels exemples que he caçat al vol del que està passant aquestes darreres setmanes, que demostren de quina manera senzilla es pot desmuntar l’aparell mentider dels gàngsters mediocres que creuen que dir que no he fet res il·legal, significa que s’han portat de manera legítima, correcta, decent, adequada.

No sé si el lector estarà d’acord o no amb aquests plantejaments, però tot fa pensar que, pel que fa a l’acció comunitària, si volem renovar la situació d’extrema podridura que ara ens ofega, serà indispensable plantejar-se que l’acció no només sigui legal, sinó, sobretot, que sigui absolutament legítima. I actuar amb legitimitat i decència, escollint gent legítima i decent.

Comments are closed.