Amb la finalització del mes de juny i amb els actes de graduació de noves promocions de graduats i titulats, s’obren oportunitats de parlar amb pedagogs d’àmplia experiència dels diversos nivells educatius. Professors de Batxillerat, que s’acomiaden dels alumnes que el proper setembre ompliran les aules universitaris i les dels cicles de formació professional. Professors que des de la universitat o escoles i instituts entomaran els reptes de facilitar als nous alumnes, els coneixements per afrontar, després d’uns anys de formació, els desafiaments propis de la professió escollida. Un sistema educatiu que des de fa uns anys inicia els períodes formatiu en moments molts complexes per la duresa d’una crisi, que ha retallat fortament els ingressos i la renta disponible a les persones i especialment a les famílies amb joves en edat escolar, també per la crisi de valors i els canvis, que afecten a la societat i a les institucions en general.
La societat està mutant de forma accelerada, la manca de treball i les expectatives salarials dels més preparats porta a menysvalorar la formació; també els menors ingressos familiars i les tensions emocionals, sovint arrelats en aspectes de supervivència, tenen un elevat impacte sobre el benestar en la unitat familiar, sotmesa a problemàtiques d’ansietat i depressió, aspectes que acaben afectant els més joves i el seu rendiment escolar, tot abandonat els valors associats a l’esforç i la perseverança en assolir objectius i entomant altres més propers a la minimització de l’esforç o l’evasió de la realitat. Aquests són aspectes que expliciten diversos pedagogs fora dels focus i en marcs de confiança, tot argumentant que la societat està caminant cap un nou model social, pel qual les persones en general no hem estat preparades. Avui en dia, encara tenim interioritzats trets propis d’ecosistemes tancats i conductes associades a malversar els recursos naturals, també de privilegis fonamentats en la pobresa d’altres països i en l’espoli de les seves riqueses, sense oblidar l’obsessió en endeutar-nos en excés, tan a nivell púbic com privat, hipotecant el futur dels altres.
Venim d’un escenari on l’abundància feia que no assumíssim les conductes pròpies d’autoexigència i a la vegada aquelles associades a exigir, a les institucions publiques i als seus gestors l’indispensable, l’imprescindible rendiment de comptes, l’absència del qual possibilita les conductes corruptes, oblidant el bé col·lectiu. Ens troben en una nova societat, a l‘inici d’una nova era, la qual necessita reinventar la quotidianitat i fer-ho, acceptant l’obsolescència, però sense defugir de les responsabilitats ni voler trencar les fronteres entre els tres components imprescindibles, quant a la vertebració del futur: la societat civil, les Administracions i la empreses o mercats.
La societat civil -entesa com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu o el que és el mateix, les tasques que desenvolupen les persones quan no actuen com agents de les Administracions Públiques ni tampoc con professionals de les empreses enfocades a activitats encaminades a finalitats lucratives-, esdevé el tercer element del binomi Administració-mercat, de la tal manera que els tres conformen un equilibri, sense el qual una societat no pot desenvolupar-se. Aquest és un fet contrastat històricament i certifica que els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil. Els totalitarismes en són una bona evidencia, ja que a partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres dos sectors.
La societat actual arrelada en la globalització i la liberalització mundial dels comerç, sense una governança mundial, posa en evidencia que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, un fet que requereix la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic, competitiu, internacionalitzat i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant, es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris, les desigualtats i la injustícia social.
Avui en dia la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que nous models de governança esdevenen imprescindibles, que les estructures verticals, jerarquitzades i distants no aporten solucions als nous desafinaments associats a un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació. En aquest escenari només una societat civil forta i vigilant pot permetre assolir els nous estadis desitjats i evitar els abusos del mercat i l’administració.
Tornant a casa nostra i analitzant el manteniment de la nostra identitat en les èpoques més complexes, -una nació que des del decret de Nova Planta ha tingut, en el millor dels casos, un nivell d’autogovern limitat-, es constata que ha estat possible degut a la vitalitat de la seva societat civil. El teixit associatiu de Catalunya ha estat clau a l’hora de situar Catalunya entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això que en la situació actual esdevé indispensable que els tres elements de la governació i vertebració de futur funcionin sinèrgicament al millor nivell i es foragitin els intents de fagocitar la societat civil circumscrivint-la en els marcs d’actuació pròpies de l’escomesa política i l’Administració. Aquest és un aspecte que no impedeix la permeabilitat entre els diversos sectors i que, amb normalitat, els ciutadans assumeixen responsabilitats polítiques, òbviament renunciant a voler ser a la vegada referents quant a la societat civil.
Certament és moment que la societat civil continuï esperonant, efectuant propostes i col·laborant activament amb l’Administració, però és l’administració la que té que prendre les decisions pertinents, perquè la nostra societat pugui desenvolupar-se en la nova conjuntura. Una conjuntura que requereix més que mai el funcionament simbiòtic, però nítidament diferenciat de La societat civil, les administracions i els mercats.
One Comment