Finalitza un mes de juliol farcit de colpidores notícies. Malauradament la majoria d’elles, o almenys les que han copat els titulars dels mitjans de comunicació, fan referència a tragèdies, morts i destrucció, arrelades en la irracionalitat humana i el menysteniment de les legítimes, sovint senzilles, aspiracions dels ciutadans d’un planeta on sembla que s’hagi instal·lat la manca de valors ètics i morals, on es potència la corrupció, l’absència de compromís amb la justícia i la pau, i el no respecte a la vida i la llibertat aliena.
Hom té la impressió que arreu, amb escasses excepcions, aquells que disposen de les més altes cotes de responsabilitat estan ancorats en les seves esferes de privilegis. Un immobilisme de posicionaments i actuacions, fruit de no saber, o no voler, escoltar els arguments i aspiracions dels altres. Un escenari on la reflexió, el debat democràtic i la defensa dels drets humans es dilueix, i on els ciutadans passen a ocupar un més que discret i ignorat segon lloc. El desenvolupament econòmic i cultural dels éssers humans, malauradament, no es posa ni en el centre del debat, ni en el cor de les decisions.
En aquest context, caldria prestar més atenció a l’informe, recentment publicat per les Nacions Unides, amb el títol: ‘Desenvolupament humà 2014, garantir el progrés humà: reduir vulnerabilitat i construir resiliència‘. Un informe que en la meva opinió no ha tingut el ressò requerit, probablement perquè els problemes associats a la pobresa, la desigualtat, la ciència i la formació no són prioritàries per la societat en general, i els mitjans de comunicació en particular.
L’informe, tot constatant que en la majoria de països mercès als avenços tècnics, científics i l’atenció per la formació, ha millorat el nivell de desenvolupament, explica que arreu s’ha instal·lat un sentiment generalitzat de precarietat quant als medis pel desenvolupament vital i la subsistència, la seguretat personal i el medi ambient. A la vegada, explicita la no confiança amb el model de governança mundial, i en les institucions Estatals que són considerades poc efectives i alienes als més necessitats.
Sentiments esperonats en fets, entre altres, com que el 80 per cent de la població mundial amb edat avançada no disposa de cap rentes o pensió, on la seva subsistència depèn de poder seguir treballant o del suport de la família; en que al 2012 la taxa d’atur juvenil mundial es situava en el 12,7 per cent, casi tres vegades més que la taxa dels adults; o en el fet que gairebé 1.200 milions de persones viuen amb menys de 1,25 dòlars diaris, i que 1.500 milions viuen en situació de pobresa; sense oblidar que les 85 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. Tot un conjunt de fets que han comportat que en els últims anys la desigualtat hagi crescut un 11 per cent.
En moltes regions del planeta, l’observació de la realitat socioeconòmica, els requisits d’accés a la formació d’alt nivell, o l’anàlisi de les polítiques públiques, condueix a creure que la ciutadania ha passat a un segon terme en l’agenda de prioritats. Enfront d’aquesta insostenible situació és requerit canviar el rumb. Cal tornar al protagonisme democràtic dels ciutadans, a tots sense exclusions, tot recuperant els valors que ens permetin tornar a progressar notòriament. Cal regenerar-se, obrir la ment i identificar les palanques que han de permetre vertebrar un futur compartit. Un futur que és impossible sense foragitar aquelles actituds no solidàries, o no respectuoses amb les persones i el medi ambient, ja que aquests tipus d’actituds no poden tenir cabuda en la nova era que ara tot just comencem.
