Opinió d’Antonio Santamaria: ‘El Passeig: símbol i metàfora’

La inauguració del Passeig de la Plaça Major, que molt veïns ja anomenem “pista d’aterratge”,  esdevé una metàfora del buit d’idees de l’equip de govern d’ençà l’esclat del cas Mercuri. Un símbol de la seva manifesta incompetència i de la seva manca de lideratge en els temes importants de ciutat.

La primera agressió al Passeig es produí sota l’alcaldia d’Antoni Farrés amb motiu de la remodelació del Mercat Central en el marc del Pla Integral de Renovació del Centre, mitjançant l’Institut per al Desenvolupament Estratègic de Sabadell (IDES) i el suport econòmic del Ministerio de Fomento. El projecte fou redactat al 1998 i les obres s’allargaren fins el març de 2004. Després d’una llarga polèmica entre l’Ajuntament i els paradistes s’arribà a la nefasta decisió de traslladar-ho al Passeig, quan hagués estat perfectament factible instal·lar-ho a l’aparcament del Vapor Turull, sense destruir-ho.

Sense temps per a recuperar-se i amb un aire de provisionalitat,  ja amb Manuel Bustos a l’alcaldia, tornà a ser destrossat per les obres del Metro del Vallès iniciades a finals del 2007. La línia havia d’estar en servei al 2012, encara que al 2010, davant els retards i els creixents problemes de finançament aquesta data fou ajornada fins al 2015.

Una història desafortunada

La història de la gestió del Passeig ha estat un relat de reiterats incompliments, mitges veritats i falsedats. Primer l’equip de govern es va comprometre solemnement en reconstruir-lo igual que la seva versió original. Al 2009, l’ajuntament de Sabadell impulsà un procés participatiu anomenat Construïm el Passeig, per tal que la ciutadania participés en el seu disseny. El procés fou coordinat per l’arquitecte sabadellenc i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Roger Sauquet, que elaborà el document de síntesi, presentat l’11 de desembre del 2009 al Casal Pere Quart per ell mateix, l’alcalde Manuel Bustos i Joan Marcet, en representació de l’Oficina de Dinamització del Centre. Paral·lelament es convocà un “concurs d’idees” que va fou declarat desert al 2010.

Finalment, el 20 juny del 2012 fou presentat l’avantprojecte que l’equip de govern defensà com a producte del procés de participació ciutadana (més info: ‘Com serà el Passeig de la plaça Major de Sabadell?). Una pretensió que fou rotundament desmentida per Roger Sauquet mitjançant una ‘Carta Oberta’ on assegurava que, des de que el concurs d’idees fou declarat desert, no havia existit cap mena de comunicació amb l’Ajuntamenti  que l’avantprojecte no recollia les aportacions del procés participatiu. Sauquet es desvinculà públicament de l’avantprojecte que va ser sotmès al preceptiu procediment d’exposició pública.

Certament, l’avantprojecte no estava a l’alçada de la centralitat del Passeig amb un tractament fragmentari i fins i tot incoherent d’aquest espai. Algunes de les propostes del concurs d’idees eren infinitament millors, doncs almenys plantejaven una perspectiva unitària de l’espai en correspondència a la seva importància.

En ple mes d’agost, s’obrí el període d’exposició pública del projecte executiu de la primera fase de les obres del tram que va des de la Plaça de l’Àngel fins al final del Passeig Manresa. Es van presentar cinc al·legants amb notable pes polític i social a la ciutat: ICV, Entesa, la plataforma Promoció del Transport Públic (PTP), l’arquitecte i exregidor d’Urbanisme, Manel Larrosa, i la Fundació  Bosch i Cardellarch.

Tanmateix, l’equip de govern decidí que, excepte les al·legacions de la Fundació, rebutjava la resta, 25 en total. Superat aquest tràmit, el 5 d’octubre, aprovava la licitació de les obres que fou objecte de dures crítiques dEntesa pels suposats entrebancs posats per l’Ajuntament per consultar la documentació.

La destrucció del Centre

Des de l’època de Farrés s’ha procedit a una implacable destrucció de una sèrie d’espais lligats a la memòria sensible, les lieux de mémorie, que diuen els francesos, començant pels Jardinets de la plaça del doctor Robert que, amb el pretext de construir un aparcament, foren reconvertits amb una inhòspita plaça dura amb l’estàtua de Sallarés i Pla al mig i una parada d’autobús al costat. La mateixa malaurada sort va patir la plaça del Gas o els accessos a l’estació de Gràcia dels FGC. Al final de l’era Farrés, el primer teatre i després cine Euterpe, al final La Rambla i uns dels indrets més emblemàtics del casc antic, fou enderrocat per acabar convertit en un solar buit.

En aquest terreny, la política de Bustos es va mantenir en estricta continuïtat amb el seu predecessor. Així ho demostra la remodelació de la plaça de Sant Roc reconvertida en plaça dura amb sortidors, el trist tractament donat a la plaça de l’Imperial i a l’entorn del Mercat Central o amb el pobre projecte per al Passeig. La bella i petita plaça Granados és una de poques excepcions que ha defugit el destí d’aquells agradables espais ombrejats, arrelats a la memòria ciutadana, substituïts implacablement per anònimes i incòmodes places dures.

Els alcaldes Farrés i Bustos s’inscriuen en la llarga i nefasta tradició de les elits locals de menyspreu i destrucció del nostre patrimoni en nom d’una suposada modernitat. Durant el franquisme s’enderrocà el templet modernista. La Casa Duran, sota el mandat de l’alcalde Marcet, es va salvar pel pèls després d’una campanya ciutadana i una de les darreres mesures del consistori franquista fou destruir Los Campos, al capdavall de La Rambla, una pèrdua irreparable per a la ciutat.

Trist resultat

La remodelació del Passeig ha estat una altra de les oportunitats perdudes per redreçar les funcions del Centre històric per al conjunt de la ciutat. El resultat final no pot ser més trist i desangelat, impropi de la qualitat urbanística d’un espai de la seva importància i centralitat. Potser una vaga consciència del nyap perpetrat explica per què a la seva inauguració no va parlar cap representant del govern municipal que s’ha estimat més ocultar la seva incompetència al darrera de les entitats.

El procés de degradació del Centre, sotmès a un forta pressió circulatòria i que ha anat perdent els seus espais emblemàtics, resulta un reflex de la lenta decadència econòmica i cultural d’una ciutat que sembla no saber trobar el seu lloc en les noves geografies de la globalització i en la nova trama metropolitana. També expressa la mediocritat i miopia de les nostres elits econòmiques, polítiques i tècniques que han fet pal·lés la seva incapacitat de resoldre una qüestió de la major importància pel futur de la ciutat.

4 Comments