La confessió de Jordi Pujol Soley sobre els comptes opacs a l’estranger des del 1980 ha sacsejat a la societat catalana. El suposat origen de la fortuna en la herència del seu pare Florenci Pujol Brugat no resulta convincent, doncs 34 anys són masses anys i durant aquest llarg període hi han hagut tres processos fiscals de regularització. Algunes informacions periodístiques apunten a que existeixen diversos comptes d’aquesta naturalesa, alguns dels quals podrien haver-se alimentat dels negocis foscos del primogènit Jordi i d’Oriol, tots dos imputats en tèrbols assumptes de corrupció, als que ara es pot sumar Oleguer, investigat per blanqueig de capital.
Jordi Pujol, fundador de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de la que ostentava la presidència honorífica i vitalícia, ha exercit des de que va abandonar la presidència de la Generalitat un paper simbòlic de patriarca del catalanisme conservador, de guia moral i espiritual del moviment nacionalista. Això es va fer evident quan, després de la sentència contra l’Estatut, va declarar que deixava de ser autonomista per convertir-se en independentista. Un presa de posició que va tenir una àmplia influència que va anar més enllà de les fronteres del seu partit.
L’expresident de la Generalitat, nascut el 1930, va tenir una funció essencial en la reconstrucció del catalanisme conservador a la postguerra, va participar en diversos cercles d’estudi i formació com el Grup Torras i Bages, però sobretot va assumir el lideratge del Crist Catalunya (CC) quasi un partit polític i precedent directe de CDC. Des dels Fets del Palau (1960) per quals fou detingut, torturat i sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim que el va condemnar a set anys de presó anys dels quals només va complir dos anys i mig, va esdevenir el líder indiscutible del nou catalanisme que adoptà forma política amb la fundació de CDC al 1974.
Entorn a Jordi Pujol, considerat el polític català més important del segle XX, amb l’única excepció d’Enric Prat de la Riba, s’havia construït un mite on confluïen les virtuts polítiques i morals del reconstructor de la pàtria després de l’ensulsiada de la guerra civil. Una imatge de perseverança i tenacitat, de compromís insubornable en defensa de Catalunya, però també de polític hàbil i realista capaç d’adaptar-se a les canviants realitats de la vida pública, sense renunciar als principis.
Ara aquest mite fundacional, alhora ètic i polític, ha caigut esmicolat en mil pedaços. Malgrat que la corrupció sempre havia envoltat la seva trajectòria, al menys des de 1984 quan esclatà l’afer de Banca Catalana. Justament, l’assumpte de Banca Catalana va proporcionar el guió per sortir airós dels nombrosos casos de corrupció que han estat una constant dels governs de la Generalitat que va presidir. En efecte, a l’afer de Banca Catalana, Pujol va tenir l’habilitat de reconvertir una gestió més que dubtosa de l’entitat financera en un atac a Catalunya, personificada en el seu president, com una “jugada indigna” dels centralistes de Madrid amb l’objectiu de, través d’ell, anorrear les institucions de l’autogovern català.
Aquí s’originà la identificació entre presidència de la Generalitat, partit i país, que li van reportar tants èxits polític i contribuïren decisivament a mitificar la seva figura, en una versió casolana del culte a la personalitat.
La jugada va sortir de bé i va proporcionar l’argumentari per superar els múltiples casos de corrupció del seu llarg mandat: Loteries de la Generalitat, Casinos, Cullell, Planasdemunt, Javier de la Rosa, Estivill… El patriotisme esdevenia el més poderós llevataques contra la corrupció estructural de CDC, però també d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) envoltada de nombrosos casos de característiques similars.
L’escàndol provocat pel saqueig per Fèlix Millet del Palau de la Música, que va comportat l’embarg de la seu de CDC, significà el començament del final d’aquest guió on la senyera o l’estelada servien per tapar la corrupció. Paral·lelament sortien a la llum els negocis tèrbols dels fills del patriarca, alhora que Pujol, com a cap del clan anomenat el pinyol, els defensava aferrissadament.
Efectes múltiples
La confessió de Pujol ha destruït el mecanisme de justificació de la corrupció que va implementar-se amb Banca Catalana. Repassem els efectes de la destrucció del mite de Pujol sobre el president Mas, el partit i el procés sobiranista.
La primera reacció d’Artur Mas fou poc afortunada al intentar circumscriure l’escàndol a un assumpte “personal i familiar”, negant l’evidència del seu enorme impacte polític i simbòlic. L’escàndol afebleix la figura de Mas, que va entrar al primer cercle presidencial de la mà de Jordi Pujol Ferrusola, va treballar a l’empresa Tipel de Prenafeta i fou designat successor de Pujol amb el suport del pinyol i particularment de la matriarca Marta Ferrusola. Això sense comptar que va ostentar la conselleria d’Economia en els darrers governs de Pujol i difícilment pot al·legar ignorància dels afers del clan Pujol.
Més adequada ha estat la resposta del nou secretari general de CDC, Josep Rull que va reclamar immediatament adoptar mesures contundents contra el mitificat expresident de la Generalitat i aposta per la refundació de CDC per alliberar-se definitivament de la llarga ombra del pinyol.
En efecte, si Convergència no reaccionava contundentment i ràpidament corria el risc de veure’s arrossegada per la caiguda del seu fundador. Dimarts al matí, Mas compareix en roda de premsa per informar que Pujol havia renunciat a la presidència honorífica del partit i als seus privilegis com a ex president de la Generalitat, encara que conservant la seva militància al partit. Es tracta doncs de traçar una línia de contenció, un terreny on la federació nacionalista compta amb la complicitat d’ERC, que dilluns va unir els seus vots amb els de CiU per evitar la creació d’una comissió parlamentaria d’investigació sobre el cas. Un elevat peatge que qüestiona la credibilitat d’Esquerra que sembla utilitzar mesures diferents si la corrupció emana de Madrid o Barcelona, però inevitable per evitar que descarrili el procés sobiranista.
L’afer Pujol també repercuteix negativament sobre el procés sobiranista. No deixa de cridar l’atenció que hagi esclatat dies abans de l’esperada entrevista entre Mas i Rajoy. Sembla que s’ha trencat un pacte no escrit segons el qual mentre Pujol, que a la Transició va jugar a fons la carta del marc autonòmic dintre de la monarquia parlamentaria, no qüestionés l’encaix autonòmic de Catalunya a Espanya se li perdonava la corrupció. Un acord que s’hauria trencat quan Pujol i el seu clan han apostat per la independència.
A partir d’ara serà molt difícil defensar allò del ‘Madrid ens roba’ quan part del saqueig dels fons públics del país ha estat protagonitzat pels seus dirigents. A més, l’escàndol acaba amb certa suposada superioritat moral de la classe política catalana respecte a l’espanyola, almenys en el que toca a la corrupció.
En qualsevol cas, les revelacions que es succeiran sobre els negocis del clan Pujol provoquen un efecte depressiu sobre la ciutadania i particularment sobre aquells que havien mitificat la seva figura. Si en l’àmbit polític es poden calcular els efectes negatius de la destrucció de la gran icona, no passa el mateix amb les conseqüències en el terreny simbòlic que són de més ampli abast.
El judici de la història
Diuen les persones properes a Pujol que estava obsessionat per l’efecte Khol, l’expresident alemany que va unificar el país després de l’ensorrada del Mur de Berlín, però que va sortir de mala manera de la vida pública al veure’s implicat en un escàndol de finançament irregular del seu partit. Així, doncs, malgrat el seus temors Pujol no ha pogut evitar un escàndol de grans proporcions que obliga a reescriure la seva trajectòria política i desferma el temut judici de la història.
El catalanisme conservador del segle XX s’ha projectat mitjançant tres grans figures: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Jordi Pujol. Certament, Pujol s’emmirallava en la figura de Prat de la Riba, arquitecte del catalanisme polític, i defugia les comparacions amb Cambó, desprestigiat per la seva connivència amb el franquisme. De fet, Pujol va voler presentar-se com a una mena de Prat de la Riba rediviu. Tanmateix, ara sembla que la història li pot reservar un destí pitjor que el d’en Cambó.
9 Comments