Vaig anar a Can Deu a veure el que va passar fa uns dies. Hi havia centenars de persones, tothom volia veure de primera mà la dimensió de la tragèdia. L’Ajuntament va avisar que es prohibia circular pel rodal. Els sabadellencs en van fer un cas relatiu. Fins i tot amb prohibicions tant obvies i argumentades hi ha força gent que es fa l’orni. Hi ha persones que sembla que no saben llegir, dona la sensació que si els diguessin que ha explotat una bomba atòmica ells anirien a veure els efectes de la radiació a la zona zero. Més greu encara era l’actitud d’alguns pares que els semblava graciós fer passar els nens per sota d’arbres mig caiguts, per fer-los una foto. És també grotesca la cara d’alguns ciclistes, semblen com marcians que no s’han assabentat de res i que fins i tot al veure l’arbre 423 entravessat la camí, no s’adonen de per on van. Per què no tornem a muntar un velòdrom i els fem circular donant voltes en comptes d’atropellar velletes i nens pels camins del Rodal sabadellenc? D’això en parlarem un altre dia.
Realment el que es pot veure és apocalíptic. Tenint en compte la quantitat de gent que hi passeja, camina o corre, encara ens hem d’alegrar que no hi hagués cap víctima el dia de la ventada.
El bosc de Can Feu va tenir un final lamentable, que encara hi ha molta gent que el plora. En la memòria col·lectiva, d’alguna manera el bosc de Can Deu l’ha substituït, tot i que no té punt de comparació possible amb aquell bosc d’arbres potents.
Sembla bastant clar que han caigut les pins bords, els pins pinyoners han aguantat força més. No sóc un expert però diria que fer créixer els pins un al costat de l’altre a tant poca distància els obliga a una cursa desesperada cap al sol i crea una mena de boscos plens de troncs prims llarguíssims, sense cap gràcia. Feia temps que al bosc li sobraven la meitat dels pins.
No sembla que la gestió del bosc feta per Caixa Sabadell durant anys fos la millor possible, sembla que el van gestionar com els diners de la gent. És a dir deixes un bosc a una gent i queda trinxat de la mateixa manera que els deixes els teus estalvis i al cap d’uns anys els n’hi queden la meitat.
De fet gent d’escoles de negocis gestionant un bosc, el menys que pot passar és el que ha passat. Caldria crear un equip d’experts ciutadans, però no experts en qualsevol cosa, no hi ha d’haver cap urbanista ni cap arquitecte, ni cap d’Esade. El requisit és que siguin el que siguin, de primer han de ser persones que estimin els arbres i que aconsellin què cal fer de cara la futur.
Realment l’espectacle és esfereïdor, hom no reconeix ni on s’iniciaven els camins. Durant una bona estona, Can Deu devia ser el més semblant a l’infern.
El que no té nom és Endesa. Van deixar a barris sencers sense llum. A més ha posat anuncis als mitjans on no s’adonen del ridícul que fa. Per exemple ens anuncien a tota plana que al Vallès han caigut 1942 pals de… fusta! És a dir el nom ens dona pistes de en quin any està aquesta empresa. És raonable que l’infraestructura elèctrica d’una ciutat de 210.000 habitants es fonamenti en una xarxa de pals de fusta? No els fa vergonya?
Estem realment en un mal moment de la ciutat. Sembla com si a partir del cas Mercuri, Sabadell hagués trepitjat merda. Tot són males noticies sobre la ciutat, ara només ens faltava quedar-nos sense el bosc de Can Deu. L’espectacle dantesc del bosc no és altra cosa que la metàfora de la catàstrofe ciutadana. Convé posar-hi remei. I es pot. Però convé que en comptes del càlcul estret i roí, s’imposi una mica d’il·lusió i empenta. Cal que tothom en comptes de començar a abatre arbres, es dediqui a plantar alzines. Creixeran a poc a poc, cert però algun dia tindrem altra volta una gran ciutat. Tots aquells pessimistes de la raó i pessimistes de la voluntat que s’apartin i deixin espai al futur.
One Comment